Reflexions per a una causa justa.

Amb el permís del senyor Álvarez i dels autors del llibre: "Lexili dels republicans, el somni derrotat",  Daniel Serra i Jaume Serra, m'agradaria compartir una reflexió que fa el senyor Álvarez al final de la dita obra.

Ara ja sóc un home gran, em toca ser espectador de les coses que passen i no pas actor. Però el que l'edat no et pot prendre, tret que estiguis malalt del cap, i aqust no és el meu cas, és la capacitat per pensar i reflexionar sobre el que veus i has vist. Moltes vegades penso: " De què ha servit tanta sang, tanta destrucció i mort)" Durant molts anys he pensat que va ser necessari, encara que ningú ho va voler, com a mínim nosaltres no ho vam voler. Pensava que va ser necessari per ensenyar al món que totes les formes de totalitarisme són inviables, que tots els sistemes polítics que no confiïn en la capacitat que tenen les persones per decidir, per saber què és millor per a elles, no té cap futur. Però a mesura que em faig gran, a mesura que passa el temps, crec que vam lluitar contra un Franco, un Hitler i un Mussolini, i desprès n'han aparegut vint.
És veritat que les formes han canviat, és veritat que les maneres són diferents. Però en una democràcia, en un sistema polític en el qual la majoria decideix, no hi hauria d'haver governants com els que hi ha. No parlo només d'Espanya. Només cal donar un cop d'ull a altres països: Bush, Putin, Berlusconi... Em sembla evident que falla alguna cosa, que hi deu haver un error de mecanisme. La majoria de persones que voten són treballadors, persones nomal que saben el que costa cada cèntim, i resulta que els eleccions les guanyen persones que han posat els banquers, la patronal, les petrolieres, les multinacionals, els especuladors, els fabricants d'armes...
Aquests polítics abaixen els impostos, és veritat, però els abaixen, sobretot, per als més rics, que són els que més haurien de pagar. I en comptes de criticar-ho, ens posem tots contents. La gent hauria de saber que els impostos serveixen per ajudar a tothom, per ajudar els que queden sense feina, per fer hospitals, escoles, llars d'avis,poliesportius municipals... Si algú te dubtes que vagi a l'INEM, a veure qui hi fa cua, i veurà que són gent normal.
Últimament  estic molt desconcertat, crec que hi ha alguna cosa que falla. He lluitat tota la meva vida, i durant la guerra vaig matar gent. I ho vaig fer per la democràcia i per la llibertat, però no és això. Això no és la democràcia per la qual vaig lluitar, molt sovint em sento estafat.
Potser els que vindran d'aquí un temps seran una altra mena de gent. Potser alguna generació de persones que encara no han nascut decidiran viure les seves vides amb justícia, igualtat i fraternitat. Però perquè això passi la generació d'abans ha de comprendre que el més importat és l'educació. La humanitat hauria d'invertir més en educació que en cap altra cosa. Si es fes així no hi hauria guerres de religió. Les religions són el pitjor que hi ha, tant la cristinaa, com la musulmana, com qualsevol altra. Però els col·legis d'avui en dia, llevat d'algunes excepcions, no fan ciutadans, sinó competidors programats incapaços de pensar per ells mateixos, sense el més mínim esperit crític. És un desastre.
No anem bé, no. Ara per ara, no anem bé.
Jaume Álvarez, dins " L'exili dels republicans, el somni derrotat" Serra Daniel, Serra Jaume." Pàg 289-290.

Aquest fragment pertany a un llibre sobre l'exili republicà de l'any 1939. Els autors del mateix, abans van fer un documental, un autèntic estudi d'història oral, en el qual, van entrevistar a diferents actors d'aquella excepcional època històrica. Tots ells tenen en comú que es defineixen lluitadors, defensors del que és just, defensors de la llibertat contra la tirania. Defensors i lliutadors d'una causa justa i noble, com en el seu temps era(i és avui encara) el manteniment d'un règim sobirà escollit pel poble.
Hi ha diverses reflexions interessants en aquest paràgraf. Però per mi, la millor, és la demanada que fa el senyor Álvarez d'una generació que comprengui i decideixi viure les seves vides amb justícia, igualtat i fraternitat. L'entrevista va ser enregistrada l'any 2001. 10 anys desprès, crec que aquesta generació està preparada per fer-ho. Ha de ser, el nostre deure moral i cívic.