Violència a la Guerra Civil.

Avui a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona s'ha celebrat una conferència molt interessant sobre la violència i la repressió a la Guerra Civil. Aquesta s'ha enmarcat dins la presentació del llibre de l'Historiador Francisco Espinosa, de Violencia Roja y Azul. L'autor ha repassat de manera sintètica la historiografia sobre el tema de la repressió entre 1936-1953.
En primer lloc ha destacat les dificultats per a la investigació del tema. Per una banda han desaparegut moltes de les fonts que donarien resposta a moltes incògnites. En aquest sentit és destacable que, la política patrimonial que segueixen algunes institucions de l'Estat pel que fa als arxius dificulta la tasca per consultar materials sobre el tema. Un exemple clar serien els arxius militars. Finalment, no podem minusvalorar el pes de la transició en els estudis històrics. La llei d'amnistia de 1977, basada en l'oblit dels fets per tal de bastir la democràcia, ha afectat a l'anàlisi del tema, retrassant-lo. Van haver de ser familiars de les víctimes, mestres d'escola, professors d'ESO o llicenciats en història els que iniciessin el camí. La universitat s'inhibeix del tema fins els anys 90.
Per altre banda és un tema difícil degut a que és complex. I no només per la manca de fonts o el poc estudi fet d'elles, sinó també per la naturalesa, abast, impacte i silenci que va tenir la repressió durant la Guerra Civil i el primer franquisme.
El llibre presentat està estructurat en 3 apartats. El primer i el tercer estan dedicats a la violència colpista i repressiva franquista. El segon i més original analitza la resposta a aquesta violència: l'anomenat "terror rojo". L'historiador justifica la tria d'aquest aspecte per l'atenció rebuda, per part del franquisme, de les seves víctimes.
Perquè el règim sempre va tenir present la memòria històrica. La Guerra Civil va ser sempre un dels seus pilars fonamentals. Aquesta memòria de les víctimes, pagada per l'Estat, es tradueix en commemoracions, monuments, exhumacions i tot una sèrie de polítiques dedicades a magnificar-les, convertint-les fins hi tot en màrtirs de la creuada. Lògicament les altres víctimes foren oblidades i menystingudes. Tan sols ara és comença a recuperar aquest passat.
L'autor considera que hi ha dos etapes fonamentals en la repressió. La primera etapa es caracteritza pel salvatgisme de la mateixa, que va del juliol del 36 al febrer del 37.
La segona etapa és la repressió feta des del Consell de Guerra. Dura del 37 fins el 53 i es pot subdividir en tres fases:

1. 1937-39 o etapa del "Consejo de Guerra General y Sumarisimo"
2. 1939-1945. La més important. El final coincideix amb l'acabament de la 2ª Guerra Mundial i el replantejament del règim.
   
3. 1945-1953. L'etapa final de la resistència armada a l'Estat.

Com veiem és un cicle de violència que dura 20 anys. Pel seu abast és impossible considerar-lo un fenomen espontàni. Ans al contràri, Espinosa demostra que l'exèrcit i la Guàrdia Civil, amb la complicitat de Falange i d'altres grups paramilitars, van organitzar aquesta "limpieza de rojos".
Aquestes institucions s'encarreguen de gestionar la gran complexitat organitzativa per tal d'executar amb eficàcia la tasca. Dit vulgarment, matar a 20 persones no és una feina senzilla. Comporta organització de la detenció, transport, judici(encara que sigui una pantomima), execució i enterrament.
A l'argument de la complexitat organitzativa s'uneix un d'ideològic. La repressió tenia per objectiu arrencar d'arrel tot el que tenia a veure amb la República. En aquest sentit la violència seria el fruit més elaborat d'una corrent de pensament antidemocràtic i antirepublicà que, en el moment de la victòria del Front Popular del 1936, planeja el cop i la forma d'acabar, d'una vegada per sempre, amb qualsevol vestigi de democràcia.
Finalment, els assassinats i empresonaments responen a una necessitat del règim per justificar-se i assegurar-se la impunitat. La matança fundacional del franquisme fou de tal calibre que va assegurar a Franco un poder de 40 anys.
Per concloure la seva ponència, Espinosa cita la particularitat del cas català. En el nostre país la repressió va tenir un caire diferent. El cop aquí va fallar gràcies a l'acció revolucionària. Aquesta genera una nova situació de govern que es mantindrà fins molt avançada la guerra. Això fa que el terror de característiques revolucionàries sigui un dels més grans de l'Estat Espanyol, amb un gran nombre de religiosos morts i també fa que les accions de guerra siguin més dures al territori. La proximitat de la frontera amb França ajuda a explicar perquè la repressió franquista, si bé és veritat que nombrosa i sagnant, fou menor en comparació amb altres indrets d'Espanya.
Espinosa constitueix un bon exemple d'historiador que fa un ús correcte i exhaustiu de les fonts per provar les seves tesis. No només es basa en la dada quantificada i quantificable, sinó que és capaç d'extreure'n unes conclusions i unes reflexions molt positives que ajuden a entendre moltes dinàmiques del passat.

Idearis ideals

Tot sopant, la meva família mira la sèrie de TV1 Cuéntame. Malgrat que podríem discutir llargament sobre l'enfocament de la història de la Transició espanyola, avui he vist una cosa digna de mencionar.

Resumeixo l'escena que ha inspirat el post. Un dels protagonistes, fídel al PCE, va a una seu del partit i es posa al seu servei. El militant però s'adona que moltes coses han canviat. Per exemple, ha desaparegut la bandera de la República. En un moment donat, el cap de partit li exposa al militant que no compten amb ell degut a que la seva filla ha sortit a la revista Interviu, on hi ha unes fotografies eròtiques. Just en aquell moment, el militant explota i recrima al cap de partit totes les concessions que el PCE ha fet als antics enemics.

En una escena diferent, Antonio, el protagonista, desprès de patir un desengany amb el seu partit, UCD, decideix trencar el carnet. Mentre ho feia, repetia, com si fos boig, "No me han llamado, no me han llamado".

Això m'ha portat a fer-me la següent pregunta: Quina significació tenen per nosaltres les institucions i els ideals? Al marge de l'actuació contemporaneista del PCE en un moment de dificultats per al comunisme espanyol i d'altres consideracions, el principal problema és d'ideals. És la defensa d'un ideal el que ens defineix dins un organisme? Els que defensen uns nous ideals són uns venuts? Fins a quin punt estem disposats a lluitar per un ideal? O, fins a quin punt per una institució? El militant comuista acaba trencant el carnet, titllant als seus antics camarades de venuts. Un home d'història tràgica, emigrat a França, lluitador fins la fi i frustrat perquè el món no ha fet la revolució.

En quin moment per un ideal deixem de perdre contacte amb el temps present? Són les idees pols en el vent? O són el ciment de la nostre identitat? Teniu la paraula.

Cruïlles i reflexions.

Vivim en un moment de canvi. No només en el sentit dels canvis que van lligats a les noves tecnologies i als seus usos. Sinó també relacionat amb el present. La crisi i les diverses revolucions dels països àrabs i fins hi tot el gir neoliberal a Occident, entre moltes altres coses.
Com a historiadors, tenim la responsabilitat de reflexionar sobre el canvi. Marc Bloch a la seva obra Apologia por la Historia ho diu clarament, la història és una ciència del canvi.
Personalment, per mi, també és un moment per al canvi. D'estudiant passo a llicenciat. Ara és la hora en que un sempre difícil mercat laboral m'espera.
Com a historiador, reflexiono sobre les implicacions d'aquest canvi. Estic lluny encara, d'haver triat un camí. Però això no m'ha impedit determinar les bases del meu codi deontològic. Sóc un nou caminant, un nou explorador en una ciència del moviment, del canvi, una ciència que està en la seva infantesa i a la que tinc l'honor de servir. Des d'ara seguiré alguns dels preceptes del gran mestre Bloch, pare de tot una generació d'historiadors.
El primer aspecte a destacar constitueix el nucli del post. L'historiador transforma la seva vivència present en reflexió històrica. Aquesta idea va lligada al fet que el present es compren per el passat i el passat per el present. La ignorància del passat compromet en el present l'acció mateixa. En conclusió, la història és un esforç total per captar als homes en la societat i en el temps.
Com fer-ho? Sempre sense perdre de vista una qualitat fonamental de l'historiador: Camarades, no hem de ser buròcrates, no podem romandre asseguts, hem de ser caminants, fidels al nostre deure d'exploració i d'aventura. Si Bloch ho pogué fer, en un moment tant dur com la 2ª Guerra Mundial, què no podem fer nosaltres?
No podem tampoc, caure en l'error comés per molts, escriure per a l'Acadèmia. La Història és una ciència que no necessita complexos teòrics molt elaborats per reivindicar-se. De fet, si oblidem que la nostra és una ciència poética, estarem fent un mal servei a la disciplina. Bloch ho resumeix en aquesta màxima: saber hablar en el mismo tono, a doctos y alumnos. Hem de recordar a la gent que la més gran virtud o una de les més grans, de la història és que distreu, té un gaudí estètic al costat del rigor i l'erudició requerides.
Els professionals de la Història hauriem de ser capaços d'acabar amb el tòpic de: En historia, la feria es cómo cada uno la pinte. Denuncio aquí i ara la fal·làcia d'aquesta afirmació. La ciència històrica remata en la ètica, ha de ser veritat i l'historiador ha de realitzar-se com a moralista, com a home just. Això implica també un esforç de comprensió i no de judici. Comprendre els fets, a la societat i a la humanitat però no jutjar.
A mode de conclusió, exposaré una segona cita de Marc Bloch que exerceix de col·lorari de tot el que he volgut expressar i exposar: Aprehender lo vivo es la principal qualidad del historiador. El fet viu és, juntament amb el passat, la base de tot pensament històric. Els historiadors construim la història i alhora en formem part. Hem de ser capaços de sentir tots aquests elements per poder captar la nostre societat en la seva totalitat i així, pensar, com eren les altres que ens varen precedir.