Monuments franquistes. Què en fem?

El debat sobre què fer amb els monuments franquistes es centra en la retirada o en la conservació. Jo plantejo una tercera via, la conservació contextualitzada o la reconversió del monument i la memòria associada a ell.

Considero que fer una Tabula Rasa amb monuments franquistes suposa la victòria final del feixisme. Els rebels s’alçaren contra la República i van cometre infinitat de crims. La retirada dels símbols només està expressant la por a un enemic que ja no existeix. És evident que les persones tenen dret a oblidar, però també dret a saber. La retirada de l’aparell memorístic franquista allunya el passat del present. Suposa oblidar un episodi dur, traumàtic i horrible de la nostra història. L’oblit és ideal pels criminals. L’oblit suposa silenci. Els silencis expressen una autocensura col·lectiva i revelen l’existència de cicatrius polítiques obertes i de problemes vius en la vida del país. Si volem tancar les ferides, hem de recordar amb un consens diferent del fràgil i superficial que tenim. Ha ser un nou consens que ens permeti mirar al passat sense por, que expliqui què va passar i ens uneixi a tots per tal que mai més es repeteixi.

Per altre banda, la memòria col·lectiva, tal i com assenyala Halbwachs, està sotmesa a una continua reelaboració des del present. Són els individus qui recorden, però els grups socials determinen què és memorable. Des del nostre present democràtic, estem facultats per transformar una memòria d’exaltació dels vencedors, en una de record a les víctimes. Proposo que, en la mesura que sigui possible, es reaprofiti el material dels per construir nous llocs de memòria que responguin als ideals abans esmentats. En algun lloc visible del monument o mitjançant una placa que informés del que representava abans i el que representa en el present. Si això no fos possible, proposo una recontextualització a través de plaques informatives explicant perquè hi ha el monument allí, que representa i els motius pel qual es conserva. Així som nosaltres, des del present, el que determinem què es memorable.

Aquesta via intenta donar resposta a l’ambigüitat entre el dret de les persones a oblidar i el dret de les persones a saber. Tant si es reconverteix com si es contextualitza, les persones poden “oblidar” el seu passat traumàtic ja que mai més aquell monument respondrà als fins inicial amb què va ser concebut. Per altre banda, el dret a saber queda assegurat tant per les plaques informatives, com per la creació d’un nou monument i d’una nova memòria.