En la conferència inaugural, el professor Fontana ens parlarà de l’ofici d’historiador des de la seva experiència personal. En principi no tenia intenció de dedicar-se a la història. La seva vocació va venir de la mà de tres grans historiadors, els seus mestres i també, perquè no dir-ho, els mestres de tots els historiadors: Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar.
De Soldevila va aprendre que darrere cada text hi ha humans que reflecteixen en ell els seus problemes. Vicens Vives va aportar a Fontana els valors del treball, l’ aprenentatge permanent i la dimensió cívica de l’historiador. Vicens a més és un model de historiador transgressor ja que és el primer en explicar una història de Catalunya diferent. Arran de la derrota del 39 Vicens elabora una història de Catalunya fins a la etapa contemporània que inclou les grandeses i les misèries de la nostra nació. Amb aquesta concepció de la història però va molestar les “velles vestals” l’ataquen, acusant-lo de “desafecció històrica” quan en realitat el que succeïa és que Vicens era un innovador, un adelantat al seu temps. Finalment, Pierre Vilar li va ensenyar la importància d’anar a la font directe perquè, en paraules de Vilar, “la història no és una ciència freda però és una ciència i en tan que ciència, existeix la necessitat de cercar la raó última de les coses.” Vilar a més era partidari de l’estudi de les contradiccions històriques perquè contenen realitats socials amagades que s’escapen a l’anàlisi de la documentació oficial.
Amb aquetes premisses, Josep Fontana ha elaborat la seva pròpia concepció del fet de ser historiador. La tasca d’aquest consisteix en explicar els problemes reals del passat i del present per tal d’ajudar a crear una consciència col·lectiva i també per entendre el món passat i present. En molts llocs però, aquest és un ofici de risc degut a que, la creació d’una consciència col·lectiva implica que cada individu tingui un pensament propi, crític, que el port a fer-se preguntes enlloc de creure veritats cegues que és el que en molts règims polítics és la opció més desitjable. Per aquest motiu, molts es doten d’historiadors militants que es preocupen més per la veritat del règim que no pas per la veritat històrica. El que no tenen en compte és que ningú pot escapar dels braços de la història. Aquesta seria un altre vessant de la tasca de l’historiador, evitar l’oblit, cal reviure als que no tenen veu.
A banda de ser perillós és també un ofici dur degut a que, ser crític amb el present obliga a anar a contracorrent, a estar fora de la societat. El distanciament constitueix la millor arma per denunciar el que no funciona. Amb la denúncia s’intenta empènyer a la gent a que entengui i es mogui. Ser historiador econòmicament no reporta molts ingressos però això queda compensat per una gran satisfacció interior. Un historiador és en essència un provocador perquè no explica coses que siguin fàcils de digerir, sinó que transmet idees que inciten a pensar.
Malgrat anar contracorrent és necessari que l’historiador estigui al dia i tingui la capacitat de muntar coses que engresquin a la gent.
Ser historiador significa perill, duresa, associabilitat però també acumulació i entrenament mental. Amb 50 anys, un historiador tot just comença a pensar històricament. Això s’entenen més si reprenem el concepte de l’aprenentatge permanent de Vicens, en tan que, com a ignorant perpetu sempre tens la necessitat d’aprendre i això comporta un gran entrenament mental que serveix, entre altres coses, a retardar l’alzeimer.
En conclusió, ser historiador és quelcom més que explicar veritats evidents i digeribles. És ser un crític i un activista social, algú que denuncia els mals de la societat i actua sempre intentant fer que els altres adquireixen un pensament propi i crític de les coses amb la finalitat d’empènyer a la gent, d’engrescar-la perquè facin coses i ajudin a fer d’aquest un món millor.
