La memòria de la història

Recentment he estat llegint moltes coses sobre la relació entre la història i la memòria. Marc Bloch i molts altres historiadors han assenyalat que la memòria és un dels pilars fonamentals de la història. Paradoxalment, quan escribim sobre el passat ens oblidem d'aquest fet.
El segle XX ha estat titulat com el segle dels totalitarismes, la Era dels Extremismes, l'era del testimoni... Podria afegir-se un títol més a tots aquests: El Segle de la Memòria.
Durant el segle passat van òcorrer múltitut de conflictes. Això no es una raresa ja que en totes les èpoques hi ha conflictes. Els humans som així. El que distingeix el XX dels altres és la magnitut de la violència i de les conseqüències dels 2 grans conflictes que el marquen: Les Guerres Mundials.
Què tenen de singular? Sobre aquesta pregunta es podrien fer, no tant sols centenars d'articles, sinó també una munió de llibres. Resumiré el que vull dir amb una idea extreta del llibre A Sangre y Fuego, de la guerra civil europea(1914-1945) de Enzo Traverso.  Les experiències bèl·liques i el cicle de violència de les primeres 4 dècades del segle XX estan interpretades en clau de guerra civil. Europa va viure una segona Guerra dels 30 anys, molt més mortífera degut a factors com el perfeccionament de l'armament bèl·lic. Però el que és destacable és la gran implicació dels civils en els cicles violents. El concepte de Guerra Total no es refereix només a que les nacions modernes van fer ús de tot el seu potencial industrial per tombar a l'adversari. Implica una alta mortalitat civil.
Per tant, no és només horrorós el fet de la mort en massa(o massificada) de milions de soldats, un fet remarcable. També ho és que els civils morts es contaren igualment per milions. És però, durant la Segona Guerra Mundial quan aquest fet arriba a xifres tan altes, que molts historiadors s'han preocupat per rehabilitar la memòria d'aquest patiment.
A la Clio d'aquest mes he llegit la crònica d'un llibre que es titula, Después del Reich, Crimen y Castigo en la posguerra alemana, de Giles Macdonogh. Encara no he tingut la oportunitat de llegir el llibre però l'entrevista que els historiadors de la Clio a l'autor no m'ha deixat indiferent. En general el llibre posa l'accent en la repressió duta a terme pels aliats contra la població alemana durant la guerra i durant la primera posguerra, just abans que els interessos de la Guerra Freda s'imposesin a partir de 1948.  És ben coneguda, pel públic general, la gran violència desplegada pels nazis en les operacions militars de 1939 a 1943 a territoris de l'Est. També s'ha incidit molt en la "venjança" roja desenvolupada pels soviètics contra la població d'origen alemany en els territoris reconquerits. Gilles Macdonogh però s'ha fixat en un altre repressió que fins ara havia passat bastant per alt: la duta a terme per Gran Bretanya, França i els Estats Units.
Poc a poc, i amb el pas dels anys encara es notarà més, l'aurea de Sants Barons de la que gaudeixen les tres potències occidentals vencedores va caient per deixar pas a la realitat històrica. La revisió sobre la finalitat i la justificació dels bombarders aliats sobre ciutats d'Alemania, en principi no considerades com objectius militars, va ser un primer pas. Gilles Macdonogh( i suposo que d'altres tot i que ho desconec) va un pas més enllà en assenyalar que moltes vegades els vencedors es van portar amb la població civil "conquerida" com els soldats de la Wermarch i les SS a l'inici del conflicte.
El treball de Macdonogh s'incriu en un tipus de memòria que s'ha entitulat, " des de baix", feta a partir dels testimonis de la gent que va patir les violències i no en base a discursos dels governants o " des de dalt". Aquesta mena de memòria està molt ben analitzada en un artícle preciós: Un autobús vermell: és a dir, víctimes innocents del canó alliberador" dins  Histories orals: relat, imaginació, diàleg.
En la Guerra Total, els exèrcits dits alliberadors,  sovint bombardegen les poblacions que en teoria han de salvar, provocant-los la mort. L'objectiu final no és l'aniquil·lació de la població sinó de l'enemic però de retruc els civils moren i molt sovint, no entenen el perquè.
Macdonogh recalca que, en el cas alemany, es va obligar a les víctimes a entendre que, si morien, és perquè tenien la culpa d'haver desencadenat la guerra i per tant, eren igualment culpables dels seus efectes devastadors. Aquest sentiment va durar els anys de posguerra i de Guerra Freda.
D'aquí que sigui tant important rescatar els silencis de la memòria de l'oblit de la història. Paloma Aguilar, en Políticas de la memória, memorias de la política analitza el paper de l'oblit en els processos de transició desprès dels conflictes bèl·lics i en especial, desprès de guerres civils. L'autora considera que és necessari un primer procés d'oblit per poder retornar a la normalitat democràtica. Passat però, un temps prudencial, cal desenterrar els oblits perquè la recuperació democràtica( el que vulgarment es diu, guarir les ferides) sigui completa. Assajos com el de Macdonogh ens demostren que hi ha molts silencis i oblits enterrats encara en les fosses comunes, els llibres de defuncions, les runes de les ciutats i les trinxeres. La memòria de moltes vícitimes de canons alliberadors encara espera, en el limb de l'oblit, la seva rehabilitació.
Els historiadors farem bé en recordar que la nostre professió pot banalitzar-se i fins hi tot morir, si deixem que la història es basteixi a partir de silencis, oblits i memòries distorsionades.

Violència a la Guerra Civil.

Avui a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona s'ha celebrat una conferència molt interessant sobre la violència i la repressió a la Guerra Civil. Aquesta s'ha enmarcat dins la presentació del llibre de l'Historiador Francisco Espinosa, de Violencia Roja y Azul. L'autor ha repassat de manera sintètica la historiografia sobre el tema de la repressió entre 1936-1953.
En primer lloc ha destacat les dificultats per a la investigació del tema. Per una banda han desaparegut moltes de les fonts que donarien resposta a moltes incògnites. En aquest sentit és destacable que, la política patrimonial que segueixen algunes institucions de l'Estat pel que fa als arxius dificulta la tasca per consultar materials sobre el tema. Un exemple clar serien els arxius militars. Finalment, no podem minusvalorar el pes de la transició en els estudis històrics. La llei d'amnistia de 1977, basada en l'oblit dels fets per tal de bastir la democràcia, ha afectat a l'anàlisi del tema, retrassant-lo. Van haver de ser familiars de les víctimes, mestres d'escola, professors d'ESO o llicenciats en història els que iniciessin el camí. La universitat s'inhibeix del tema fins els anys 90.
Per altre banda és un tema difícil degut a que és complex. I no només per la manca de fonts o el poc estudi fet d'elles, sinó també per la naturalesa, abast, impacte i silenci que va tenir la repressió durant la Guerra Civil i el primer franquisme.
El llibre presentat està estructurat en 3 apartats. El primer i el tercer estan dedicats a la violència colpista i repressiva franquista. El segon i més original analitza la resposta a aquesta violència: l'anomenat "terror rojo". L'historiador justifica la tria d'aquest aspecte per l'atenció rebuda, per part del franquisme, de les seves víctimes.
Perquè el règim sempre va tenir present la memòria històrica. La Guerra Civil va ser sempre un dels seus pilars fonamentals. Aquesta memòria de les víctimes, pagada per l'Estat, es tradueix en commemoracions, monuments, exhumacions i tot una sèrie de polítiques dedicades a magnificar-les, convertint-les fins hi tot en màrtirs de la creuada. Lògicament les altres víctimes foren oblidades i menystingudes. Tan sols ara és comença a recuperar aquest passat.
L'autor considera que hi ha dos etapes fonamentals en la repressió. La primera etapa es caracteritza pel salvatgisme de la mateixa, que va del juliol del 36 al febrer del 37.
La segona etapa és la repressió feta des del Consell de Guerra. Dura del 37 fins el 53 i es pot subdividir en tres fases:

1. 1937-39 o etapa del "Consejo de Guerra General y Sumarisimo"
2. 1939-1945. La més important. El final coincideix amb l'acabament de la 2ª Guerra Mundial i el replantejament del règim.
   
3. 1945-1953. L'etapa final de la resistència armada a l'Estat.

Com veiem és un cicle de violència que dura 20 anys. Pel seu abast és impossible considerar-lo un fenomen espontàni. Ans al contràri, Espinosa demostra que l'exèrcit i la Guàrdia Civil, amb la complicitat de Falange i d'altres grups paramilitars, van organitzar aquesta "limpieza de rojos".
Aquestes institucions s'encarreguen de gestionar la gran complexitat organitzativa per tal d'executar amb eficàcia la tasca. Dit vulgarment, matar a 20 persones no és una feina senzilla. Comporta organització de la detenció, transport, judici(encara que sigui una pantomima), execució i enterrament.
A l'argument de la complexitat organitzativa s'uneix un d'ideològic. La repressió tenia per objectiu arrencar d'arrel tot el que tenia a veure amb la República. En aquest sentit la violència seria el fruit més elaborat d'una corrent de pensament antidemocràtic i antirepublicà que, en el moment de la victòria del Front Popular del 1936, planeja el cop i la forma d'acabar, d'una vegada per sempre, amb qualsevol vestigi de democràcia.
Finalment, els assassinats i empresonaments responen a una necessitat del règim per justificar-se i assegurar-se la impunitat. La matança fundacional del franquisme fou de tal calibre que va assegurar a Franco un poder de 40 anys.
Per concloure la seva ponència, Espinosa cita la particularitat del cas català. En el nostre país la repressió va tenir un caire diferent. El cop aquí va fallar gràcies a l'acció revolucionària. Aquesta genera una nova situació de govern que es mantindrà fins molt avançada la guerra. Això fa que el terror de característiques revolucionàries sigui un dels més grans de l'Estat Espanyol, amb un gran nombre de religiosos morts i també fa que les accions de guerra siguin més dures al territori. La proximitat de la frontera amb França ajuda a explicar perquè la repressió franquista, si bé és veritat que nombrosa i sagnant, fou menor en comparació amb altres indrets d'Espanya.
Espinosa constitueix un bon exemple d'historiador que fa un ús correcte i exhaustiu de les fonts per provar les seves tesis. No només es basa en la dada quantificada i quantificable, sinó que és capaç d'extreure'n unes conclusions i unes reflexions molt positives que ajuden a entendre moltes dinàmiques del passat.