tag:blogger.com,1999:blog-23319158409029531732024-02-08T11:42:12.569-08:00UNA VOZ EN LA PLAZA PÚBLICAHistoria y reflexión.Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.comBlogger20125tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-20854255215670753312012-01-11T13:18:00.000-08:002012-01-11T13:18:02.363-08:00NEGOCIACIONES<div style="text-align: justify;">Ryanair vuelve a Girona. <a href="http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/1-territori/12-infraestructures/494199-ryanair-revifa-amb-59-destinacions-a-lestiu-a-girona.html">Lo podemos leer en una notícia en un períodico local. </a> A primera vista, se trata de una gran notícia para la zona. Una parte importante de los ingresos derivados del turismo proviene de los millones de pasajeros que la aerolínia atrae. En este artículo no prentendo discutir sobre los pros y los contras de las condiciones y políticas de esta empresa. Prentendo hacer hincapié en otro asunto. </div><div style="text-align: justify;">El períodico publica, junto con la notícia, una pequeña entrevista al señor Cawley. Me gustaria subrallar la respuesta a la primera pregunta: (traduzco del catalán)"<em>¿ Hace medio año las circunstancias eran muy diferentes. Qué ha cambiado en relación con la Generalitat(govierno autonómico catalán) que han hecho posible un acuerdo?</em> Respuesta: " <em>La Generalitat ha visto que eramos serios y que retirariamos los vuelos de Girona. El gobierno era nuevo y no nos conocia bien y a veces, cuando en una negociación alguién dice alguna cosa, el otro tiende a no creerle. Nos llevo un poco de tiempo que entendiéran que, si amenazabámos con reducir el negocio en Girona, lo haríamos. </em></div><div style="text-align: justify;">Cómo poco, esta manera de expresarse, me parece, mafiosa. El tono, entre amenzador y condescendiente, me ha hecho poner los pelos de punta. ¿ El coste del entendimiento? Despidos, un aeropuerto desaprovechado y una negocación desigual. ¿ Por qué desigual? El gobierno catalán, debido a la situación económica, no puede permitirse sumar más paro y malestar entre la población, ya crispada, precisamente, por las decisiones en esta materia. No voy a discutir sobre las posibles alternativas del dicho gobierno, o sobre su falta de previsión. Quisera reflexionar sobre el tono del señor vicepresidente de la Ryanair. Y cómo él, tantos otros. ¿Hasta que punto, este estilo mafioso, por parte de las empresas, se ha impuesto en nuestras vidas?¿Hasta cuándo la crisis servirá de escudo para ciertas políticas? </div>Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-4465273460853885182011-12-31T04:20:00.000-08:002011-12-31T04:22:50.202-08:00LA AUSTERIDAD DE LOS BANQUEROS.2011 toca a su fin. En el año de las políticas de austeridad y de los recortes en derechos sociales, en el año en que las desigualdades se accentúan, no ya sólo entre países del primer mundo y del tercero, sinó también entre la anteriormente conocida como clase media y la clase alta. Este año de 2011, en que la crisis ha recrudecido y los gobiernos neo-neo liberales se han ido imponiendo en Europa, no podia terminar de otra forma que con los <a href="http://www.eluniversal.com.mx/finanzas/91879.html">recortes anunciados por el Presidente del Gobierno Español</a>, Mariano Rajoy y con la <a href="http://www.eleconomista.es/interstitial/volver/nectar/empresas-finanzas/noticias/3639515/12/11/Rato-cobro-234-millones-de-euros-en-2011-sin-contar-el-sueldo-variable.html">notícia relativa al sueldo de directivos y consejeros de las entidades bancarias que han recibido ayudas públicas</a>, a saber: BFA-Bankia, BMN, Banca Cívica, Caja España-Caja Duero, BBK, CatalunyaCaixa, UNNIM y Novagalicia.<br />
En el artículo, extraído de la web <i>El Economista</i> se desgranan los emolumentos, como por ejemplo, los del señor Rodrigo Rato, presidente de Bankia, que cobró 2'34 millones de euros, en 2011. Y así, una retaila de cifras astronómicas.<br />
Tras la lectura de la notícia, me surgen varias preguntas al respecto. ¿Por qué, en época de austeridad, algunos no practican con el ejemplo? ¿Cómo pueden permitirse estos sueldos? Si sus bancos tienen pérdidas, ¿Por qué razón no sacrifican sus elevadas retribuciones? En lugar de ello, asfixian a autónomos y PYMES, no concediendo créditos, o aplicando intereses imposibles, hipotecando nuestras vidas y futuros. Y mientras tanto, estos mismos caraduras, afirman que <b>todos </b>debemos apretarnos el cinturón. Por todo esto, no quisiera despedirme de este 2011 recordando que debemos pensar en estas cuestiones, y empezar a actuar en consecuència. Feliz, austero y recortado, 2012.Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-43615525803398378322011-10-22T10:01:00.001-07:002011-10-22T10:01:33.291-07:00Reflexions per a una causa justa.Amb el permís del senyor Álvarez i dels autors del llibre:<em> "Lexili dels republicans, el somni derrotat"</em>, Daniel Serra i Jaume Serra, m'agradaria compartir una reflexió que fa el senyor Álvarez al final de la dita obra.<br />
<br />
<blockquote>Ara ja sóc un home gran, em toca ser espectador de les coses que passen i no pas actor. Però el que l'edat no et pot prendre, tret que estiguis malalt del cap, i aqust no és el meu cas, és la capacitat per <strong>pensar i reflexionar</strong> sobre el que <strong>veus i has vist</strong>. Moltes vegades penso: " De què ha servit tanta sang, tanta destrucció i mort)" Durant molts anys he pensat que va ser necessari, encara que ningú ho va voler, com a mínim nosaltres no ho vam voler. Pensava que va ser necessari per ensenyar al món que <strong>totes les formes de totalitarisme són inviables</strong>, que <strong>tots els sistemes polítics que no confiïn en la capacitat que tenen les persones per decidir, per saber què és millor per a elles, no té cap futur. </strong>Però a mesura que em faig gran, a mesura que passa el temps, crec que vam lluitar contra un Franco, un Hitler i un Mussolini, i desprès n'han aparegut vint.<br />
És veritat que les formes han canviat, és veritat que les maneres són diferents. Però en una <strong>democràcia, en un sistema polític en el qual la majoria decideix, no hi hauria d'haver governants com els que hi ha. </strong>No parlo només d'Espanya. Només cal donar un cop d'ull a altres països: Bush, Putin, Berlusconi... Em sembla evident que falla alguna cosa, <strong>que hi deu haver un error de mecanisme<span class="fbUnderline">. La majoria de persones que voten són treballadors, persones nomal que saben el que costa cada cèntim, i resulta que els eleccions les guanyen persones que han posat els banquers, la patronal, les petrolieres, les multinacionals, els especuladors, els fabricants d'armes...</span></strong><br />
A<strong>quests polítics abaixen els impostos, és veritat, però els abaixen, sobretot, per als més rics, que són els que més haurien de pagar. I en comptes de criticar-ho, ens posem tots contents</strong>. <strong>La gent hauria de saber que els impostos serveixen per ajudar a tothom, per ajudar els que queden sense feina, per fer hospitals, escoles, llars d'avis,poliesportius municipals... </strong>Si algú te dubtes que vagi a l'INEM, a veure qui hi fa cua, i veurà que són gent normal.<br />
Últimament estic molt desconcertat, crec que hi ha alguna cosa que falla. He lluitat tota la meva vida, i durant la guerra vaig matar gent. I ho vaig fer per la democràcia i per la llibertat, però no és això. <strong>Això no és la democràcia per la qual vaig lluitar, molt sovint em sento estafat. </strong><br />
Potser els que vindran d'aquí un temps seran una altra mena de gent.<strong> Potser alguna generació de persones que encara no han nascut decidiran viure les seves vides amb justícia, igualtat i fraternitat. </strong>Però perquè això passi la <strong>generació d'abans ha de comprendre que el més importat és l'educació. La humanitat hauria d'invertir més en educació que en cap altra cosa. </strong>Si es fes així no hi hauria guerres de religió. Les religions són el pitjor que hi ha, tant la cristinaa, com la musulmana, com qualsevol altra. <strong><span class="fbUnderline">Però els col·legis d'avui en dia, llevat d'algunes excepcions, no fan ciutadans, sinó competidors programats incapaços de pensar per ells mateixos, sense el més mínim esperit crític. </span></strong>És un desastre.<br />
No anem bé, no. Ara per ara, no anem bé.<br />
Jaume Álvarez, dins " <em>L'exili dels republicans, el somni derrotat</em>" Serra Daniel, Serra Jaume." Pàg 289-290.</blockquote>Aquest fragment pertany a un llibre sobre l'exili republicà de l'any 1939. Els autors del mateix, abans van fer un documental, un autèntic estudi d'història oral, en el qual, van entrevistar a diferents actors d'aquella excepcional època històrica. Tots ells tenen en comú que es defineixen lluitadors, defensors del que és just, defensors de la llibertat contra la tirania. Defensors i lliutadors d'una causa justa i noble, com en el seu temps era(i és avui encara) el manteniment d'un règim sobirà escollit pel poble.<br />
Hi ha diverses reflexions interessants en aquest paràgraf. Però per mi, la millor, és la demanada que fa el senyor Álvarez d'una generació que comprengui i decideixi viure les seves vides amb justícia, igualtat i fraternitat. L'entrevista va ser enregistrada l'any 2001. 10 anys desprès, crec que aquesta generació està preparada per fer-ho. Ha de ser, el nostre deure moral i cívic.Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-20424498855696116852011-05-27T02:40:00.001-07:002011-05-27T02:40:11.778-07:00UN MOTIVO MAS PARA LA INDIGNACIÓNSólo pedimos justícia. Sólo queremos libertad. Pedimos un sistema que nos represente, unos agentes sociales que nos representen. Pedimos transparència e igualdad. No abogamos por la violéncia, no somos antidemocrátas. Somos antisistema, si, pero antisistema de un sistema que no es el de la mayoria. Odiamos a la plutocrácia que nos exprime para que unos cuantos puedan augmentarse el sueldo en 12.000 euros http://www.tarragona21.com/artur-mas-puja-12-000-euros-el-sou-de-set-carrecs-de-confianca-de-les-delegacions-territorials/. Supuestamente éste nuevo gobierno catalan debia ser el de la austeridad y el de los mejores. De momento corto en sanidad y educación, el pueblo que enferme y muera y que se aborregue(más) para poder dominar con mayor eficacia. <br />
Ahora que el pueblo ha despertado del coma, ahora que nos hemos organizado y plantado para luchar pacíficamente por algo que es nuestro, que es justo y que solo persigue un mundo mejor y un mayor bien común, ahora, el Estado despierta también y tiene miedo. Y el miedo hiere mas que las espadas así que envia a sus perros con porras para desalojar unas manifestaciones pacíficas. En la radio hablaban de que retirarian a los manifestados tan solo estirandolos. Nada de eso pasa. Las imágenes hablan, un Mosso aporreando a una pobre chica sentada en el suelo. No ofrecen resistencia, ¿ Por qué les pegan? Apuesto lo que quieran a que viene cualquier artistillo de tres al cuarto, sus fans ocupan la calle y nadie mueve un dedo para quitarlos de la via pública. <br />
DESDE AQUÍ DENÚNCIO ANTE EUROPA Y EL MUNDO ENTERO LO QUE EL GOBIERNO CATALÁN ESTÁ HACIENDO. LLAMAD A LA GENTE PARA QUE SE INDIGNE ANTE TAN MAGNÁNIMA MUESTRA DE DESPRECIO A LAS COSTUMBRES DEMOCRÁTICAS. ¡NO A LA VIOLÉNCIA! ¡ SI A LA DEMOCRACIA!Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-41746051345279414982011-05-22T13:19:00.000-07:002011-05-22T13:19:49.019-07:00Noche electoralEsta noche es importante. No sólo se decide, en cada pueblo y ciudad del Estado, quién gestionará nuestra vida quotidiana. También tomaremos el pulso a nuestra revolución. Los indignados hace tiempo que estamos acampando en muchas ciudades y en muchos países. Quiero creer que éste fenomeno no es pasajero ni producto del clima electoral que ha sido pésimo. Confio en que se sigan produciendo acampadas y manifestaciones pacíficas hasta que el mundo entero quede cubierto por la gente que tan sólo busca un futuro.<br />
Confio además que otros paises seguiran nuestro ejemplo y el de los países del norte de África. Cuántos más seamos mas fuerza tendremos para bloquear el capitalismo neoliberal imperante. Nuestra fuerza tiene que ser el camino al cambio, a un sistema más justo. Y no sólo a nivel local. Debemos luchar por implantarlo en cada lugar dónde quieran escucharnos.<br />
Da igual cómo quede el mapa electoral Español, Catalan o Vasco. Democracia Real YA y el resto de grupos deben continuar. Los indignados debemos seguir presionando. Todas las propuestas y manifiestos deberan quedar canalizados en internet, a traves de foros, facebook, twitter y demás. Y si ya se ha creado algo semejante, hay que difundirlo para que llegue a todos.<br />
Este es un gran momento para la historia. Pase lo que pase, habremos demostrado algo: no somos súbditos del capital, somos ciudadanos con consciencia.<br />
Difundamos el mensaje: NO A LA CORRUPCIÓN, NO AL SISTEMA NEOLIBERAL, NO A LA DEMOCRACIA PARTIDISTA Y POCO REPRESENTATIVA. POR LA DEMOCRACIA, POR EL PODER Y LA VOZ DEL PUEBLO. ¡COMUNIDAD VIRTUAL UNIROS!Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-56234504630402247932011-05-21T16:26:00.000-07:002011-05-21T16:26:18.882-07:00DEMOCRACIA REAL EN GIRONAHace muy pocos dias me hacia eco de las protestas que se estaban produciendo en Madrid y Barcelona. En uno de los momentos del tetxo aludi a la posibilidad de que se realizara una acampada en Girona. Dicho y hecho. El viernes pasado, la gente se reunió en una plaza centrica de la immortal ciudad de Girona y, luego de la manifestación correspondiente, se organizaron, creando 3 comisiones y acamparon.<br />
Hoy, a pesar de la prohibición de la Junta Electoral se ha vuelto a celebrar una manifestación en la dicha plaza. A las 8 de la tarde nos reuníamos; a las 11 de la noche, por petición de la Asamblea, algunos nos retiramos, otros se quedan para votar las propuestas elaboradas por las distintas comisiones. Entre medio, 3 horas de gritos y parlamentos. Gritos contra el gobierno que no nos representa, contra la clase política corrupta, contra los banqueros expoliadores. Parlamentos y discursos para todos los gustos. Algunos solo unas pocas frases, otros poemas; canciones e incluso una oración laica han marcado la jornada. El que escribe hizo un acopio de arrojo y valentia para lanzarse a hablar a la gente. Queria transmitir a los presentes que estamos haciendo historia y que los ojos del mundo (parafraseando a Eisenhower) estan puestos en nostros y que debemos seguir juntos hasta el final.<br />
De todos los discursos me quedo con uno del final. Un hombre, que trabja en un gimnasio ha reconocido, delante de centenares de personas, que no tiene estudios, que es un ignorante. Mas nos ha enseñado que no hace falta saber de economia para ver que algo no funciona en tu país cuando una persona mayor urga en un contenedor.<br />
En fin, ha sido una jornada intensa. Estoy orgulloso y agradecido por vivir estos momentos y por hacerlo con tanta y tanta gente en el mundo. El 15 de mayo y los dias sucesivos seran recordados como los dias en que dijimos basta y nos levantamos contra la tiranía.<br />
Quizás nosotros fracasemos hoy. Confio en que nuestra capacidad de resistencia y nuestra camaraderia no se apagaran mañana. Pero aunque así fuera, quedará para el recuerdo todo esto, como un símbolo, del gran poder del pueblo soberano.<br />
¡Viva la democracia real!Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-21719506372064096902011-05-18T01:09:00.000-07:002011-05-18T01:09:50.216-07:00PROU!I el poble ha dit prou. Les notícies sobre les diverses manifestacions i acampades a la <i>Plaza del Sol </i>a Madrid o a Barcelona són el reflex que alguna cosa, per fi, està canviant.<br />
Tan important és el moviment <i>Democracia real ya</i> que alguns <a href="http://www.20minutos.es/noticia/1052645/0/movimiento/democraciareal/futuro/">professors universitaris</a> ho estan comparant amb les manifestacions de maig del 68. La diferència fonamental és que, el món en aquell moment no estava sota una gran crisis ni tampoc sotmés als ajustaments neoliberals que estem patint.<br />
<br />
Fins ara semblava que tot el món s'estava movent excepte nosaltres; semblava, un cop més, cumplir-se el tòpic que en aquest país només sabem fer el manta i sortir de festa. A <i>sol </i>s'està demostrant que els tòpics, els prejudicis no funcionen. Per fi hem dit prou. Per fi ens hem indignat, per fi reaccionem. Ja fa dies que els universitaris gironins ens estem movent en contra les retallades que proposa la UDG. I des del 15 de maig, centenars de persones han iniciat el que ja es coneix com la <i>spanish revolution</i>.<br />
Com a la resta de protestes, la comunitat d'internet està utilitzant tot el potencial de les xarxes socials per mobilitzar la societat civil, per coordinar les seves accions i transmetre el nostre missatge arreu del món. La importància d'internet és tal, que ahir es podia llegir a <i>twitter </i> que havien tallat les connexions en un radi de 300 metres.<br />
<br />
Vivim una situació que no és la primera vegada que passa. No són pocs els que han comparat la crisi actual amb la gran depressió del 1929. Les comparacions sovint són odioses i més si considerem les condicions estructurals, socials, polítiques i culturals de l'Europa del moment amb l'actual; malgrat tot, hi ha alguns arguments que si es poden comparar. Per exemple, l'augment dels discursos xenòfobs i racistes contra la immigració o la polarització política( als 30 entre comunistes i tota mena de feixismes, actualment entre dreta neoliberal i dreta més conservadora ja que les esquerres autèntiques no estan governant) . Actualment, l'Estat del Benestar ( no ho oblidem, construit com a reacció a l'Estat comunista de la URSS) s'està esfondrant sota les noves polítiques anomenades de contenció i de regeneració. L'argument és simple: Mentre va haver-hi bonança econòmica, l'Estat servia als nostres interessos i tot anava bé; quan les coses van maldades, Estat rescata'ns i un cop ho has fet, retalla i retalla perquè no has fet les coses bé i t'has passat de la ratlla.<br />
Fins ara hem anat aguantant, en un silenci tens, totes les mesures que suposadament han de reactivar l'economia. Malauradament, no han fet res més que generar autur, inseguretat i por. La resposta dels polítics ha sigut, o bé el silenci, o bé reforçar l'argument que ens en sortirem però mentrestant us retallo un 3% en educació, o bé, la culpa és dels immigrants que us treuen el pa de la boca i a sobre en reben més dels ajuntaments i les institucions.<br />
Fins ara no haviem mirat cap a dalt, assenyalant els veritables culpables de la nostra situació: Polítics, banquers, empresaris, especuladors, corruptes, malbaratadors, el gran capital i els interessos personalistes. Però tot això s'ha acabat. Ja no ens poden ( ni ho han de fer) enganyar més. Hem dit prou, ens hem indignat i ara sortirem al carrer les vegades que faci falta, amb o sense permís de l'autoritat estatal ( la voluntat del poble és sobirana, per què necessitem que l'Estat ens aprovi la nostra pròpia voluntat ? ) per tal de, com a mínim, comunicar als polítics que no som tontos, que no ens ho creiem tot i callem, sinó que tenim veu i que ells estan a la poltrona perquè els hem votat, però ens hem cansat de les seves mentides, de les corrupteles, enxufismes i històries vàries.<br />
Prou! Hem dit prou! Què aconseguirem amb les protestes? De moment, expressar un sentiment, que no és poc. També informar al món que els catalans i els espanyols no sóm diferents, que no només ens agrada la festa i la <i>siesta; </i>volem una societat més justa i democràtica, res més.<br />
Mentre la gent acampa a diferents indrets d'Espanya i de Catalunya, el Ministre d'Educació anuncia que puja les taxes de matrícula entre un 3 i un 7% però això si, als alumnes que facin MÉS crèdits dels que els hi toca els donaran, atenció 150 eurus! Un motiu més per a la indignació!<br />
L'únic que estem demanant és que es respectin els nostres drets. Volem una democràcia participativa on el poder el tingui la majoria i no la minoria del parlament o el senat. Volem un Estat que funcioni, que actui contra la corrupció ( però de veritat) que ataqui durament els enxufismes ( però de veritat), que ajudi als seus joves preparats, que ofereixi una educació de qualitat, en definitiva que funcioni.<br />
Per aquest motiu expresso la meva total solidaritat i suport amb el moviment <i>Democracia real ya</i> i pregunto, per quan una a Girona? O a totes les capitals catalanes? Junts serem la força!Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-35772667594482879262011-04-10T15:16:00.000-07:002011-04-10T15:22:20.118-07:00La memòria de la històriaRecentment he estat llegint moltes coses sobre la relació entre la història i la memòria. Marc Bloch i molts altres historiadors han assenyalat que la memòria és un dels pilars fonamentals de la història. Paradoxalment, quan escribim sobre el passat ens oblidem d'aquest fet.<br />
El segle XX ha estat titulat com el segle dels totalitarismes, la Era dels Extremismes, l'era del testimoni... Podria afegir-se un títol més a tots aquests: El Segle de la Memòria.<br />
Durant el segle passat van òcorrer múltitut de conflictes. Això no es una raresa ja que en totes les èpoques hi ha conflictes. Els humans som així. El que distingeix el XX dels altres és la magnitut de la violència i de les conseqüències dels 2 grans conflictes que el marquen: Les Guerres Mundials.<br />
Què tenen de singular? Sobre aquesta pregunta es podrien fer, no tant sols centenars d'articles, sinó també una munió de llibres. Resumiré el que vull dir amb una idea extreta del llibre <a href="http://books.google.com/books?id=bcs4bwAACAAJ&dq=A+Sangre+y+Fuego,+Enzo+Traverso&hl=es&ei=eiWiTbbGGJGs8QO19YWxAw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=1&ved=0CCsQ6AEwAA"><i>A Sangre y Fuego, de la guerra civil europea(1914-1945) </i>de Enzo Traverso. </a> Les experiències bèl·liques i el cicle de violència de les primeres 4 dècades del segle XX estan interpretades en clau de guerra civil. Europa va viure una segona Guerra dels 30 anys, molt més mortífera degut a factors com el perfeccionament de l'armament bèl·lic. Però el que és destacable és la gran implicació dels civils en els cicles violents. El concepte de Guerra Total no es refereix només a que les nacions modernes van fer ús de tot el seu potencial industrial per tombar a l'adversari. Implica una alta mortalitat civil.<br />
Per tant, no és només horrorós el fet de la mort en massa(o massificada) de milions de soldats, un fet remarcable. També ho és que els civils morts es contaren igualment per milions. És però, durant la Segona Guerra Mundial quan aquest fet arriba a xifres tan altes, que molts historiadors s'han preocupat per rehabilitar la memòria d'aquest patiment.<br />
A la Clio d'aquest mes he llegit la crònica d'un llibre que es titula, <i>Después del Reich, Crimen y Castigo en la posguerra alemana, </i>de Giles Macdonogh. Encara no he tingut la oportunitat de llegir el llibre però l'entrevista que els historiadors de la Clio a l'autor no m'ha deixat indiferent. En general el llibre posa l'accent en la repressió duta a terme pels aliats contra la població alemana durant la guerra i durant la primera posguerra, just abans que els interessos de la Guerra Freda s'imposesin a partir de 1948. És ben coneguda, pel públic general, la gran violència desplegada pels nazis en les operacions militars de 1939 a 1943 a territoris de l'Est. També s'ha incidit molt en la "venjança" roja desenvolupada pels soviètics contra la població d'origen alemany en els territoris reconquerits. Gilles Macdonogh però s'ha fixat en un altre repressió que fins ara havia passat bastant per alt: la duta a terme per Gran Bretanya, França i els Estats Units.<br />
Poc a poc, i amb el pas dels anys encara es notarà més, l'aurea de Sants Barons de la que gaudeixen les tres potències occidentals vencedores va caient per deixar pas a la realitat històrica. La revisió sobre la finalitat i la justificació dels bombarders aliats sobre ciutats d'Alemania, en principi no considerades com objectius militars, va ser un primer pas. Gilles Macdonogh( i suposo que d'altres tot i que ho desconec) va un pas més enllà en assenyalar que moltes vegades els vencedors es van portar amb la població civil "conquerida" com els soldats de la Wermarch i les SS a l'inici del conflicte.<br />
El treball de Macdonogh s'incriu en un tipus de memòria que s'ha entitulat, " des de baix", feta a partir dels testimonis de la gent que va patir les violències i no en base a discursos dels governants o " des de dalt". Aquesta mena de memòria està molt ben analitzada en un artícle preciós: Un autobús vermell: és a dir, víctimes innocents del canó alliberador" dins Histories orals: relat, imaginació, diàleg.<br />
En la Guerra Total, els exèrcits dits alliberadors, sovint bombardegen les poblacions que en teoria han de salvar, provocant-los la mort. L'objectiu final no és l'aniquil·lació de la població sinó de l'enemic però de retruc els civils moren i molt sovint, no entenen el perquè.<br />
Macdonogh recalca que, en el cas alemany, es va obligar a les víctimes a entendre que, si morien, és perquè tenien la culpa d'haver desencadenat la guerra i per tant, eren igualment culpables dels seus efectes devastadors. Aquest sentiment va durar els anys de posguerra i de Guerra Freda.<br />
D'aquí que sigui tant important rescatar els silencis de la memòria de l'oblit de la història. Paloma Aguilar, en <i>Políticas de la memória, memorias de la política</i> analitza el paper de l'oblit en els processos de transició desprès dels conflictes bèl·lics i en especial, desprès de guerres civils. L'autora considera que és necessari un primer procés d'oblit per poder retornar a la normalitat democràtica. Passat però, un temps prudencial, cal desenterrar els oblits perquè la recuperació democràtica( el que vulgarment es diu, guarir les ferides) sigui completa. Assajos com el de Macdonogh ens demostren que hi ha molts silencis i oblits enterrats encara en les fosses comunes, els llibres de defuncions, les runes de les ciutats i les trinxeres. La memòria de moltes vícitimes de canons alliberadors encara espera, en el limb de l'oblit, la seva rehabilitació.<br />
Els historiadors farem bé en recordar que la nostre professió pot banalitzar-se i fins hi tot morir, si deixem que la història es basteixi a partir de silencis, oblits i memòries distorsionades.Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com4tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-71981794184544714792011-02-25T06:45:00.000-08:002011-02-25T07:29:33.215-08:00Violència a la Guerra Civil.Avui a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona s'ha celebrat una conferència molt interessant sobre la violència i la repressió a la Guerra Civil. Aquesta s'ha enmarcat dins la presentació del llibre de l'Historiador Francisco Espinosa, de <a href="http://www.casadellibro.com/libro-violencia-roja-y-azul-espana-1936-1950-/1773740/2900001392830">Violencia Roja y Azul. </a>L'autor ha repassat de manera sintètica la historiografia sobre el tema de la repressió entre 1936-1953.<br />En primer lloc ha destacat les dificultats per a la investigació del tema. Per una banda han desaparegut moltes de les fonts que donarien resposta a moltes incògnites. En aquest sentit és destacable que, la política patrimonial que segueixen algunes institucions de l'Estat pel que fa als arxius dificulta la tasca per consultar materials sobre el tema. Un exemple clar serien els arxius militars. Finalment, no podem minusvalorar el pes de la transició en els estudis històrics. La llei d'amnistia de 1977, basada en l'oblit dels fets per tal de bastir la democràcia, ha afectat a l'anàlisi del tema, retrassant-lo. Van haver de ser familiars de les víctimes, mestres d'escola, professors d'ESO o llicenciats en història els que iniciessin el camí. La universitat s'inhibeix del tema fins els anys 90.<br />Per altre banda és un tema difícil degut a que és complex. I no només per la manca de fonts o el poc estudi fet d'elles, sinó també per la naturalesa, abast, impacte i silenci que va tenir la repressió durant la Guerra Civil i el primer franquisme.<br />El llibre presentat està estructurat en 3 apartats. El primer i el tercer estan dedicats a la violència colpista i repressiva franquista. El segon i més original analitza la resposta a aquesta violència: l'anomenat <span style="font-style: italic;">"terror rojo"</span>. L'historiador justifica la tria d'aquest aspecte per l'atenció rebuda, per part del franquisme, de les seves víctimes.<br />Perquè el règim sempre va tenir present la memòria històrica. La Guerra Civil va ser sempre un dels seus pilars fonamentals. Aquesta memòria de les víctimes, pagada per l'Estat, es tradueix en commemoracions, monuments, exhumacions i tot una sèrie de polítiques dedicades a magnificar-les, convertint-les fins hi tot en màrtirs de la creuada. Lògicament les altres víctimes foren oblidades i menystingudes. Tan sols ara és comença a recuperar aquest passat.<br />L'autor considera que hi ha dos etapes fonamentals en la repressió. La primera etapa es caracteritza pel <span style="font-weight: bold;">salvatgisme </span>de la mateixa, que va del juliol del 36 al febrer del 37.<br />La segona etapa és la repressió feta des del Consell de Guerra. Dura del 37 fins el 53 i es pot subdividir en tres fases:<br /><ol><li><span style="font-style: italic;"> 1937-39 o etapa del "Consejo de Guerra General y Sumarisimo"</span></li><li>1939-1945. La més important. El final coincideix amb l'acabament de la 2ª Guerra Mundial i el replantejament del règim.<br /></li><li>1945-1953. L'etapa final de la resistència armada a l'Estat. <span style="font-style: italic;"></span></li></ol>Com veiem és un cicle de violència que dura 20 anys. Pel seu abast és impossible considerar-lo un fenomen espontàni. Ans al contràri, Espinosa demostra que l'exèrcit i la Guàrdia Civil, amb la complicitat de Falange i d'altres grups paramilitars, van organitzar aquesta "limpieza de rojos".<br />Aquestes institucions s'encarreguen de gestionar la gran complexitat organitzativa per tal d'executar amb eficàcia la tasca. Dit vulgarment, matar a 20 persones no és una feina senzilla. Comporta organització de la detenció, transport, judici(encara que sigui una pantomima), execució i enterrament.<br />A l'argument de la complexitat organitzativa s'uneix un d'ideològic. La repressió tenia per objectiu arrencar d'arrel tot el que tenia a veure amb la República. En aquest sentit la violència seria el fruit més elaborat d'una corrent de pensament antidemocràtic i antirepublicà que, en el moment de la victòria del Front Popular del 1936, planeja el cop i la forma d'acabar, d'una vegada per sempre, amb qualsevol vestigi de democràcia.<br />Finalment, els assassinats i empresonaments responen a una necessitat del règim per justificar-se i assegurar-se la impunitat. La matança fundacional del franquisme fou de tal calibre que va assegurar a Franco un poder de 40 anys.<br />Per concloure la seva ponència, Espinosa cita la particularitat del cas català. En el nostre país la repressió va tenir un caire diferent. El cop aquí va fallar gràcies a l'acció revolucionària. Aquesta genera una nova situació de govern que es mantindrà fins molt avançada la guerra. Això fa que el terror de característiques revolucionàries sigui un dels més grans de l'Estat Espanyol, amb un gran nombre de religiosos morts i també fa que les accions de guerra siguin més dures al territori. La proximitat de la frontera amb França ajuda a explicar perquè la repressió franquista, si bé és veritat que nombrosa i sagnant, fou menor en comparació amb altres indrets d'Espanya.<br />Espinosa constitueix un bon exemple d'historiador que fa un ús correcte i exhaustiu de les fonts per provar les seves tesis. No només es basa en la dada quantificada i quantificable, sinó que és capaç d'extreure'n unes conclusions i unes reflexions molt positives que ajuden a entendre moltes dinàmiques del passat.Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-30543565362373846972011-02-11T05:05:00.001-08:002011-02-11T05:05:11.393-08:00Idearis ideals<div class="mbl notesBlogText clearfix"><div><p>Tot sopant, la meva família mira la sèrie de TV1 Cuéntame. Malgrat que podríem discutir llargament sobre l'enfocament de la història de la Transició espanyola, avui he vist una cosa digna de mencionar.</p><p>Resumeixo l'escena que ha inspirat el post. Un dels protagonistes, fídel al PCE, va a una seu del partit i es posa al seu servei. El militant però s'adona que moltes coses han canviat. Per exemple, ha desaparegut la bandera de la República. En un moment donat, el cap de partit li exposa al militant que no compten amb ell degut a que la seva filla ha sortit a la revista Interviu, on hi ha unes fotografies eròtiques. Just en aquell moment, el militant explota i recrima al cap de partit totes les concessions que el PCE ha fet als antics enemics.</p><p>En una escena diferent, Antonio, el protagonista, desprès de patir un desengany amb el seu partit, UCD, decideix trencar el carnet. Mentre ho feia, repetia, com si fos boig, "No me han llamado, no me han llamado".</p><p>Això m'ha portat a fer-me la següent pregunta: Quina significació tenen per nosaltres les institucions i els ideals? Al marge de l'actuació contemporaneista del PCE en un moment de dificultats per al comunisme espanyol i d'altres consideracions, el principal problema és d'ideals. És la defensa d'un ideal el que ens defineix dins un organisme? Els que defensen uns nous ideals són uns venuts? Fins a quin punt estem disposats a lluitar per un ideal? O, fins a quin punt per una institució? El militant comuista acaba trencant el carnet, titllant als seus antics camarades de venuts. Un home d'història tràgica, emigrat a França, lluitador fins la fi i frustrat perquè el món no ha fet la revolució.</p><p>En quin moment per un ideal deixem de perdre contacte amb el temps present? Són les idees pols en el vent? O són el ciment de la nostre identitat? Teniu la paraula.</p></div></div>Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-23136706192675195432011-02-10T13:56:00.000-08:002011-02-10T14:36:36.165-08:00Cruïlles i reflexions.Vivim en un moment de canvi. No només en el sentit dels canvis que van lligats a les noves tecnologies i als seus usos. Sinó també relacionat amb el present. La crisi i les diverses revolucions dels països àrabs i fins hi tot el gir neoliberal a Occident, entre moltes altres coses.<br />Com a historiadors, tenim la responsabilitat de reflexionar sobre el canvi. Marc Bloch a la seva obra <a href="http://books.google.es/books?id=zBpVAAAACAAJ&dq=Apologia+por+la+historia+o+el+oficio+de+historiador&hl=es&ei=ImFUTeLKKcKy8gON8eDuBw&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CDEQ6AEwAQ">Apologia por la Historia</a> ho diu clarament, la història és una ciència del canvi.<br />Personalment, per mi, també és un moment per al canvi. D'estudiant passo a llicenciat. Ara és la hora en que un sempre difícil mercat laboral m'espera.<br />Com a historiador, reflexiono sobre les implicacions d'aquest canvi. Estic lluny encara, d'haver triat un camí. Però això no m'ha impedit determinar les bases del meu codi deontològic. Sóc un nou caminant, un nou explorador en una ciència del moviment, del canvi, una ciència que està en la seva infantesa i a la que tinc l'honor de servir. Des d'ara seguiré alguns dels preceptes del gran mestre Bloch, pare de tot una generació d'historiadors.<br />El primer aspecte a destacar constitueix el nucli del post. L'historiador transforma la seva vivència present en reflexió històrica. Aquesta idea va lligada al fet que el present es compren per el passat i el passat per el present. La ignorància del passat compromet en el present l'acció mateixa. En conclusió, la història és un esforç total per captar als homes en la societat i en el temps.<br />Com fer-ho? Sempre sense perdre de vista una qualitat fonamental de l'historiador: Camarades, no hem de ser buròcrates, no podem romandre asseguts, hem de ser caminants, fidels al nostre deure d'exploració i d'aventura. Si Bloch ho pogué fer, en un moment tant dur com la 2ª Guerra Mundial, què no podem fer nosaltres?<br />No podem tampoc, caure en l'error comés per molts, escriure per a l'Acadèmia. La Història és una ciència que no necessita complexos teòrics molt elaborats per reivindicar-se. De fet, si oblidem que la nostra és una ciència poética, estarem fent un mal servei a la disciplina. Bloch ho resumeix en aquesta màxima: <span style="font-style: italic;">saber hablar en el mismo tono, a doctos y alumnos</span>. Hem de recordar a la gent que la més gran virtud o una de les més grans, de la història és que distreu, té un gaudí estètic al costat del rigor i l'erudició requerides.<br />Els professionals de la Història hauriem de ser capaços d'acabar amb el tòpic de: <span style="font-style: italic;">En historia, la feria es cómo cada uno la pinte</span>. Denuncio aquí i ara la fal·làcia d'aquesta afirmació. La ciència històrica remata en la ètica, ha de ser veritat i l'historiador ha de realitzar-se com a moralista, com a home just. Això implica també un esforç de comprensió i no de judici. Comprendre els fets, a la societat i a la humanitat però no jutjar.<br />A mode de conclusió, exposaré una segona cita de Marc Bloch que exerceix de col·lorari de tot el que he volgut expressar i exposar: <span style="font-style: italic;">Aprehender lo vivo es la principal qualidad del historiador. </span>El fet viu és, juntament amb el passat, la base de tot pensament històric. Els historiadors construim la història i alhora en formem part. Hem de ser capaços de sentir tots aquests elements per poder captar la nostre societat en la seva totalitat i així, pensar, com eren les altres que ens varen precedir.Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-11588127527918718942010-05-31T05:25:00.000-07:002010-05-31T07:14:31.531-07:00Buscant nous camins per la HistòriaA partir de la lectura del capítol 16 del llibre de Fontana, La Història dels homes, reflexionaré sobre la necessitat de pensar els dos grans fracassos del segle XX(La gran violència desencadenada per multitud de conflictes i en segon lloc, la gran desigualtat socio-econòmica entre països), sobre la importància de renovar les eines amb les quals ens aproximem a la societat i en conseqüència sobre quin és el millor model sobre el que bastir les nostres interpretacions del món en que vivim. <br /><br />En primer lloc hauríem de prendre consciència de quin és el més gran desafiament al qual hem de fer front. Els historiadors francesos de principis del XX es van dedicar a estudiar a fons la Revolució Francesa amb l’objectiu de difondre els fonaments de les llibertats democràtiques per lluitar amb les armes de la raó contra el feixisme i el nazisme. Els historiadors marxistes britànics volien alleujar els mals que el capitalisme provocava a la societat i per aquesta raó varen estudiar la Revolució Industrial. Nosaltres, com a fills del segle XX tenim el deure d’estudiar a fons les causes de les barbàries produïdes al llarg de la centúria i també la natura dels mecanismes econòmics i socials que han provocat la gran desigualtat entre l’ anomenat Primer Món i el Tercer món, desmentint de passada les promeses de creixement econòmic i progrés que propugnaven els defensors del sistema actual. De fet, el desencís vers el model de progrés il·lustrat, un model basat en la raó, la ciència i la tecnologia, que havien d’actuar a mode de Deus ex Machina per dur-nos cap a un món igual i just va provocar, entre altres raons, la caiguda dels vells paradigmes historiogràfics, és a dir, el marxisme, l’escola dels Annales i la història econòmica i social. <br />La fallida del vell instrumental i la irrupció del postmodernisme en l’escena de la Història em serveixen d’excusa per exposar la segona qüestió a la que ens remet Fontana, i que és, la necessitat de la revisió del nostre instrumental metodològic. Com deia Pierre Vilar a la seva obra Catalunya dins l’Espanya Moderna l’excés d’inquietud metodològica és preferible a la mancança d’interès en la manera en com ens aproximem a la societat. Aquesta no és una qüestió secundària pel nostre ofici. Tal i com bé afirmava Marc Bloch en la seva Apologia per la historia la història és la ciència dels homes i dels homes en el temps i per tant, l’ historiador té el deure de situar el seu objecte d’estudi dins la seva atmosfera mental i cronològica i per fer-ho, necessita d’un conjunt d’eines que no són immutables, canvien en funció del present on situí l’investigador. Els nostre instrumental, heretat dels vells paradigmes i pervertit per un excessiu rigor en les tesis, ha estat enderrocat pels nous postulats postmodernistes, amb les seves noves concepcions sobre la Història i els homes. La renovació d’aquest instrumental ens ha de servir als professionals de la història per tornar-nos a posar en contacte amb la societat en que vivim, ja que la història acadèmica ens n’ha allunyat, per tal de poder entendre el món en que vivim i millorar-lo. <br /><br />Per donar resposta a aquestes qüestions tan importants, el professor Fontana proposa la creació d’un nou model d’història total que s’ocupi del conjunt de la humanitat en la seva totalitat, preocupant-se alhora tan pel medi on viu aquesta humanitat, com pels grups socials que conforma i les cultures amb la que està formada. El nou model implica la correcció de les velles deficiències de les quals parlava en les línies anteriors. Primer cal que la història renunci a l’ eurocentrisme. En segon lloc però no menys important, cal renunciar al model únic d’evolució humana que funciona a partir de la mecànica del progrés, és dir, cal refusar la linealitat de la història. Durant el segle XIX es va establir que tota disciplina que fos capaç de fer prediccions i elaborar lleis seria digne de rebre la categoria de Ciència. La Història i les ciències socials es van afanar durant tot el segle XX en buscar les lleis que suposadament regeixen la humanitat. El problema és que, mentre això succeïa, les dites ciències naturals es van adonar que el determinisme i la capacitat de predicció no eren possibles. La ciència es va girar cap al camp de les relacions no lineals, molt més abundants en la natura que no pas les llargues cadenes d’esdeveniments causa- efecte. Això no va poder evitar que es bastís una història basada en la idea de que existeix un únic ordre final de les coses al qual tendim de manera natural. No hi ha molts camins possibles, només un, el marcat per l’evolució i el progrés. La nova història total abandonarà per sempre aquest discurs, que ha servit durant segles per justificar sistemes polítics com dictadures i imperis, així com també sistemes econòmics de distribució desigual de la riquesa. Però la linealitat de la història no només ha de morir per aquestes raons perquè amaga un secret encara més terrible. Si el progrés és l’únic punt culminant, l’únic punt d’arribada, és evident que la història s’ha construït només amb els fets i les accions que concorden amb aquest punt, eliminant-ne i silenciant-ne les alternatives que contenien altres futurs possibles. La nova història total es crearà a partir no només del punt d’arribada, sinó també a partir de la infinitat de camins que, per alguna raó, han quedat tallats i que desprès han estat silenciats per la vella idea de progrés. Bloch, dins l’Apologia ja anunciava que el present només es compren a través del passat i el passat es compren a través del present. Fontana va un pas més enllà i servint-se de Benjamin proposa abandonar la idea de punt fix, abandonar l’anàlisi només del que ha estat i explorar el territori del possible, del “podria haver estat”. Només d’aquesta manera podrem ponderar el pes real, per exemple, de les aportacions dels pobles no europeus a la història d’Europa, o el pes de la dona, el nivell de racionalitat dels projectes de futur inacabats… La Història ha eliminat els nuclis d’aquestes esperances fent que tot es produeixi fatalment, de forma mecànica. Ha arribat l’hora de donar veu a les esperances silenciades. <br /><br /> És vital que el nou model elimini la tradició estatista pel que fa la tria del què és i que no és un esdeveniment històric. Fins ara, la tria es feia d’acord amb valors i criteris que en la majoria dels casos portaven el segell inconfusible d’una determinada ideologia política. Hem de veure el conjunt de fets del passat com històrics sense deixar influenciar-nos per la ideologia Si bé és veritat que sempre en la tria dels temes per investigar, els historiadors ens deixem influenciar per qüestions de caràcter personal i fins hi tot ideològic, hi ha d’haver un consens general sobre la consideració dels esdeveniments històrics, consideració que ha d’estar lliure d’ideologies i prejudicis. <br /> <br />Una nova escriptura de la història requereix d’un nou enteniment del seu objecte d’estudi, els homes i les dones. Es sol dir que l’home és un animal racional, però la veritat és que, més aviat, és un animal que racionalitza les seves decisions, tant de cares a convèncer als altres com a si mateix. Moltes vegades, les raons de moltes decisions sorgeixen de foscos racons de la ment fent que les accions no s’ajustin a la imatge coherent que l’individu vol donar de si mateix. Això enllaça amb la idea postmodernista allò important pels actors socials no és la realitat sinó les percepcions de la realitat, és a dir, l’individu actua segons com veu la realitat i per aquesta raó les seves decisions i actuacions poden ser contradictòries. Els individus doncs, no són personatges planers de biografies, són éssers amb llums i ombres i cal entendre’ls així si volem aconseguir una millor comprensió d’ells i del seu món. <br /><br /> El nou model aquí definit, ens ha de servir, com he dit abans, per apropar-nos de manera eficaç als problemes dels homes, tan del present com del passat. Amb aquesta posada a punt de les eines per investigar la societat l ’historiador pot complir la seva funció de denúncia dels enganys i de fer reviure l’esperança de que un nou món és possible. Em parlat d’enganys, però en quin sentit? Per tots és conegut que la història, al servei de determinats sistemes polítics o de determinades ideologies és una arma temible. Fins hi tot avui, està en la base de prejudicis i de justificacions d’opressions i massacres sense sentit. Per exemple, els Talibans falsifiquen la història per convèncer als seus de que ha arribat l’hora d’una nova expansió musulmana o bé s’usa per justificar teories racistes, … <br />La finalitat de la història no ha de ser la servitud a les ideologies. Com el mateix Fontana reconeixia en una entrevista al diari El Punt el juny del 2009, l’ historiador ha de servir per pensar, no per ensenyar a creure amb els ulls clucs. Els professionals de la història hem de lluitar per esborrar l’acceptació de que les coses són així i no les podem canviar, en base a unes “lleis de la història” que són falses, que no existeixen. Hem de combatre els prejudicis de les lectures malsanes del passat que condueixen a l’acceptació i a la paràlisi. D’aquesta manera els historiadors ajudarem a desbrossar possibles camins que ens condueixin cap a una societat més igual i més justa.Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-15126934677977144722010-05-25T10:05:00.000-07:002010-05-25T10:09:20.058-07:00LES MEMÒRIES: UN NOU REPTE PER L'ESCRIPTURA DE LA HISTÒRIAHistòria i memòria són dues maneres de mirar al passat. La Història és la mirada des de la raó; la Memòria és la mirada dels sentiments . La tendència actual dóna més importància al segon tipus. És per això que cap llibre que parli del passat no té molt de futur entre el gran públic sense la paraula memòria. A més a més assistim a la proliferació de “les memòries”, són relats personals d’experiències traumàtiques comptades en primera persona i sovint decorats amb errors, voluntaris o no. Les noves portes de la història s’han obert a la creativitat de la memòria fent impossible la historicitat dels esdeveniments, convertint el passat en quelcom que no s’acaba reencarnant en el present, un present amb risc de ser devorat per l’excés de memòries. La memòria es troba avui a la cruïlla en la qual s’encreuen l’escriptura de la història, la política dels Estats, les seves relacions recíproques, la mutació de les identitats nacionals i les estratègies dels mitjans de comunicació i de la indústria cultural, elements que es sobreposen modificant les formes i estructures de la memòria col•lectiva. Davant aquests nous reptes, els historiadors també ens trobem en una cruïlla: quin ha de ser el nostre paper en la gestió del passat? <br /> En primer lloc, examinem més a fons que és això de la memòria i quina relació guarda amb la història. Per història entenem el saber científic del passat, un saber de tipus acumulatiu, elaborat a partir del rigor i del control del testimoni. Per altre banda la memòria està constituïda pels records del testimoni. Marc Bloch ja havia assenyalat en la seva obra “Apologia per la història” que la memòria és la matèria primera de la història. En aquest sentit l’ historiador ha de barallar-se amb tres tipologies : la individual o la de l’actor de la història, la social, és a dir, la pluralitat de representacions que defineix el context al si del qual s’elabora un discurs històric del passat i, finalment, la seva pròpia historiador, que està condicionada per la trama dels seus propis records personals que orienten la seva tria i el condueix a seleccionar els temes de la seva investigació. Si com apuntava Bloch la Història és la ciència dels homes en el temps, la preocupació de l’ historiador serà rescatar de l’oblit la memòria dels esdeveniments i lidiar amb totes les pluralitats de memòria. Un gènere que pot ajudar a l’ historiador en aquesta tasca és el de les memòries. Les memòries són un gènere de llarg recorregut, que es remunten a l’època de Sant Agustí i les seves “Confessions” i des de llavors ha estat irresistible per escriptors i lectors. Aquesta mena de relats o com diu Mendelsohn “confessions memoristiques” han anat canviat al llarg del temps. Les primeres estaven caracteritzades per ser relats objectius de redempció espiritual. El desig de Sant Agustí de buscar un significat més ampli al seu passat el mou a escriure un relat totalment honest dels seus primers anys de joventut i del seu progrés cap a una vida espiritual. Aquesta mena de memòries tenen continuïtat en el món protestant, on són enteses com un examen de consciència d’un mateix i del curs de la seva vida. A partir del segle XVII apareixerà un nova generació de memòries que, a banda de ser també testimoni d’una redempció espiritual, inclouran un decàleg de perills a superar i el més important, una nova i poderosa ressonància política. El canvi més important és que les memòries passen a ser molt més que un relat personal; seran un testimoni políticament significatiu dels crims sistemàtics d’un poble contra un altre. A partir d’ara, aquests testimonis explicaran el sofriment personal i, per extensió, el patiment de tots aquells que ja no hi són i que mai podran escriure la seva experiència. Són aquesta mena de memòries les que estan envaint el panorama historiogràfic actual. Internet a més a més ha esdevingut l’ instrument ideal per la seva difusió degut a que posa a disposició de milions d’usuaris la capacitat per explicar els seus relats de forma ràpida, massiva i gratuïta. <br /> Els problemes que generen aquesta nova modalitat de memòries són evidents. En primera instància ja no són només relats totalment honests concebuts per l’expiació espiritual d’un passat turbulent, són relats que inclouen tints polítics i per tant, poden estar carregats de sentiments i emocions que enterboleixen la veritat dels fets passats. En segona instància, no sempre els relats estaran tacats per una mentida intencionada, a vegades són producte de l’error de la memòria. La memòria és una capacitat fonamental per l’ésser humà però és capriciosa i voluble. La forma com es produeix l’evocació del record depèn del marc social que envolta a l’individu. Aquest marc condiciona la memòria individual i col•lectiva ja que és una construcció social que permet múltiples construccions individuals i col•lectives. Així, diferents marcs socials de temporalitats diverses generen percepcions i emocions variades que donen forma a la nostre memòria, donen veu als nostres records i en permeten la reconstrucció. Això és així perquè l’home és un ésser vinculat a altres i per tant, la seva memòria també estarà vinculada a la del grup a la que pertany. En conseqüència els individus som producte d’un relat social col•lectiu i ens comprenem a través de la història que se’ns narra socialment. Per aquest motiu els subjectes relaten històries del passat que escenifiquen grups de persones. Els membres d’aquests grups teixeixen una història social i col•lectiva, fent que el present no deixi d’alimentar-se d’un passat reconstruït de forma col•lectiva. El tercer problema que generen és una visió de la història en clau binària; ja no hi haurà una pluralitat de subjectes històrics, sinó una gernació de vencedors i vençuts, de botxins i víctimes. Ara bé, el problema més greu potser és l’acceptació de les obres de testimoni, obres de ficció, degut a que aquestes tenen més força que no pas el relat verídic. Quina és la causa d’aquesta acceptació? La resposta la trobem als realty shows que creen emocions reals ficcionades, posant l’accent en les suposades reaccions espontànies dels participants, quan en realitat, no són més que pura mentida, pur teatre. D’aquesta manera, el lector és incapaç de dilucidar entre la veritat novel•lada- que és aquella que respon al món interior de l’escriptor- i la veritat del fet passat. Finalment, l’escriptura de la història contemporània constitueix l’últim dels problemes d’aquests relats de memòria. Les temporalitats de la història i la memòria s’encreuen, els actors de la història- juntament amb els seus records i la seva representació d’aquests- conviuen amb l’ historiador dificultant la cesura necessària amb el passat que es requereix per escriure història. Com reaccionem els historiadors davant tot aquesta panoplia de problemes? <br />En primer lloc, la nostra actuació ha d’estar regida per les premisses fonamentals de la disciplina. Com he dit abans, hem d’establir una cesura simbòlica amb el passat. Per poder escriure història s’ha de poder pensar el passat com una experiència closa amb la que s’estableix una separació, condició ineludible per distingir passat i present. Com diu el jurista José Maria Mena al seu article Justícia i Memòria Històrica la precisió científica de l’ historiador es manifesta en la seva objectivitat i aquesta requereix distanciament. L’ historiador no viu les dades, les investiga o reconstrueix, no n’és partícip. La segona premissa és la constitució de les fonts. Caldria repensar l’impacte de la història oral i de les històries de vida com a fonts per l’estudi de la història contemporània. I en tercer lloc l’ historiador ha de respondre a la demanda de coneixement. En conseqüència, la millor resposta a aquesta demanada ens la suggereix Marc Bloch en la seva “Apologia per la història. Seguint el seu raonament, si la memòria és una de les matèries primeres de la història i la història és la ciència dels homes en el temps la principal tasca de l’ historiador ha de ser comprendre i fer que es comprenguin els esdeveniments del passat, situant-los en la seva atmosfera mental. Això significa obrir-nos a aquesta nova forma de relat historiogràfic, tot situant les memòries en el seu context. La història fallaria en la seva tasca si subjugada per les fonts orals sucumbís a les sirenes de la memòria o d’altres i caigués sense mètode crític en les trampes de la subjectivitat. <br />Una segona tasca que hem d’escometre els historiadors és la de denúncia d’aquestes falsedats, perseguir-les. Cal que es senyali la distinció entre la veritat objectiva i la veritat novel•lada. Les novel•les són un entreteniment estimulant però no hem de caure en el parany de veure-les com el reflex dels esdeveniments succeïts. Per tant, hem de sotmetre a crítica tots els testimonis. No hem d’oblidar que aquests no són pròpiament més que l’expressió de records i els records, com hem vist abans tenen errors de la memòria, que són inevitables, perquè, la memòria és sempre selectiva, amb la qual cosa, sovint el testimoni es centra en detalls que no sempre són de l’ interès de l’ historiador. Per altre banda, els errors i les mentides també ens estan indicant quelcom. Així com els silencis i els oblits, els errors silencien esdeveniments que poden resultar crucials per l’estudi d’una època Per tant, a banda de la denúncia i la persecució de l’error, l’ historiador té el deure d’ investigar perquè es va produir aquest error i què s’hi amaga al darrere. <br /> En definitiva proposo que l’ historiador deixi de ser un erudit que només elabori productes de cara al seu públic especialitzat i comenci a respondre a la demanda d’ història que genera aquest moment memorialista. Hauria d’aprofitar més les noves fonts, com les històries de vida o els relats memorístics i les noves tecnologies com Internet per difondre una història atractiva i instructiva, construïda en base a les premisses fonamentals de la disciplina i amb una narrativa fluïda, agradable i comprensiva. Un record pot funcionar com una bona novel•la però mai ha de poder funcionar com un bon llibre d’història. Són dos gèneres diferents i la nostre feina envers la societat és deixar clara quina és la línia que marca la frontera entre un passat que només existeix en la ment de l’autor i el passat constituït per fets provats. No estaria malament que ens molts llibres de memòries s’hi afegís un pròleg en el qual s’expliqués al lector que les línies que estan a punt de llegir són producte del record i com a tal, pot estar errat degut a les llacunes inevitables de la memòria. <br /> Ruth Kluger afirma que un llibre de memòries fraudulent no pot arribar a res més que a ser una experiència estètica perversa, una inútil qualitat d’entreteniment perquè li manca la veritat. La solució doncs està clara, vestim de veritat a la memòria i mai més tindrem una experiència estètica perversa, sinó una experiència més “real” que ens acosta a la mentalitat i a l’atmosfera d’èpoques passades que encara romanen molt recents en la nostre vida quotidiana. Només així, tal i com he proposat en les línies anteriors, l’ historiador pot lluitar contra les veritats polítiques i socials establertes i imposades. Les memòries poden -i són- eficaces per tractar certs temes, però sempre que hi apliquem un tractament crític, com a qualsevol altre document.Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-7837524225012325642010-05-17T10:11:00.000-07:002010-05-17T10:13:57.499-07:00La comunió entre les ciències naturals i les ciències socialsEls arqueòlegs han de desenvolupar una imatge del passat i els científics han d’elaborar una imatge coherent del món natural. Els objectes trobats pels arqueòlegs no diuen res de si mateixos directament, així com la natura tampoc es desvela fàcilment als ulls dels científics. Tan uns com altres han d’aprendre a llegir les evidències que se’ls presenten. I sovint, ambdues lectures estan més unides del que es pot pensar a priori. <br /><br />En l’article de Burjachs es destaca la importància dels estudis pol•línics pel coneixement prehistòric i històric. L’aportació de la pal•linologia és un exemple més de la importància de la col•laboració de les ciències naturals per l’estudi de l’home. D’altres exemples en podem trobar dins camps com l’antropologia física, la genètica, estudis de la dieta… <br /><br />Les relacions ambdues branques del saber es remunten als seus orígens moderns. L’arqueologia no es va arribar a constituir plenament fins mitjans segle XIX però ja venia precedida pels estudis geològics de James Hutton(Teoria de la Terra, 1875) i de Charles Lyell (Principis de Geologia(1833) que varen assentar les bases per l’excavació científica. Altres exemples d’aquesta col•laboració els trobem en els estudis de Jacques Boucher de Perthes o Charles Darwin. Boucher de Perthes va advertir l’antiguitat antediluviana de l’home a partir d’associar unes restes humanes a unes d’animals extingits. Charles Darwin per altre banda, a les seves obres, l’origen de les espècies(1859) i l’origen de l’home(1871) va establir que és la evolució, a través del procés de la selecció natural, la que determina el desenvolupament dels éssers vius. A principis del segle XX l’antropòleg nord-americà Julian Steward va posar de manifest que les cultures no es relacionen només les unes amb les altres, també es relacionen amb l’entorn. Aquest postulat el va perfeccionar l’arqueòleg Grahame Clarck, que sostenia que podem comprendre molts aspectes de les societats antigues estudiant com aquestes s’adapten a l’entorn. Acabada la Segona Guerra Mundial i al llarg dels anys 50 les aportacions de les ciències naturals a les socials van ser notables. Potser la més rellevant fou el descobriment del carboni 14 per part de Willard Libby l’any 1949. Gràcies a ell els arqueòlegs disposem d’un mètode per determinar, de forma directe, l’edat dels jaciments i troballes de qualsevol part del món sense necessitat de recórrer a cronologies comparades amb mètodes històrics d’una banda i de l’altre ens permet comprovar si les datacions per mètodes històrics(bàsicament anàlisi documental) són correctes o no.<br /><br /><br />La culminació de tot plegat ha estat la comunió de les dues formes de fer ciència. Avui dia els jaciments es tracten com un tot integrat, on s’estudia la cultura material dels objectes dipositats, el seu context de dipòsit i es contrasta amb la documentació escrita, tot amb l’objectiu d’aconseguir una aproximació el més exacte possible al nostre passat.Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-20052884827350574212010-04-23T15:33:00.000-07:002010-04-23T15:35:00.554-07:00LA REVOLUCIÓ POSTMODERNALes evidències més sòlides esdevenen prescindibles, aquest seria el lema que sintetitza tot un moviment de renovació que ataca les bases amb les que la disciplina històrica havia operat fins ara. El postmodernisme és un corrent de pensament filosòfic que afectarà a totes les ciències socials, neix fruit del descontentament de les generacions dels 70 enfront el món que van construir els vencedors de la Segona Guerra Mundial. Immersos en un panorama de crisis generalitzada, els joves reaccionen contra un món que és desigual, injust i bipolar, fets que xoquen frontalment amb les promeses il•lustrades de que sota els designis de la raó, la ciència i la tecnologia, el món esdevindria un lloc més igual i més just per tothom. La caiguda del bloc comunista l’any 1989 agreujarà la crisi, arribant-se a negar el marxisme i la seva idea de transformació de la societat. Dins el camp de la Història, es reacciona contra la ortodòxia econòmica i social contraposant la reivindicació d’un nou paper de la cultura. El que es produirà és una revisió de la creença que una investigació històrica racional permet arribar a un coneixement autèntic del passat. Aquesta reacció crítica condueix a una pèrdua de seguretat en les doctrines i diagnòstics que havien guiat el desenvolupament de la investigació històrica en els trenta anys anteriors. El que es critica amb més virulència és el vell paradigma dels historiadors annalistes, marxistes i econòmico-socials que veien la societat com una estructura amb un motor definit, l’economia, que feia funcionar la resta d’elements, com ara la societat o la cultura. En conseqüència ens podem aproximar a la realitat, que és objectiva i està organitzada d’una determinada manera que podem conèixer amb profunditat. Les causes d’aquest descrèdit són tres: una pèrdua de confiança en els paradigmes anteriors, un esgotament generalitzat dels paradigmes anteriors i en el rerefons de tot això la crisi general dels anys 70, determinada per les condicions de creixement de postguerra. El resultat d’aquesta crisis serà l’aparició d’una nova cultura intel•lectual postmodernista, un gir lingüístic en filosofia i un nou anàlisis de la cultura. <br /> He parlat de contra què va reaccionar el postmodernisme. Anem a veure quines son les seves bases teòriques i com evolucionen. Partim de dos idees: la primera és d’origen saussirià i consisteix en veure el llenguatge com un sistema de signes tancat, autosuficient, que posseeix una estructura i que amaga en ell tota la realitat del coneixement. La segona proposició bàsica és l’afirmació de la crisi i mort de la modernitat, del seu projecte basat en la valoració sobretot de la racionalitat teòrica i instrumental del coneixement científic de la Història. Neguen que el pensament racionalista condueixi al progrés humà. El llenguatge és anterior al món expressat per ell. Això significa que, al contrari que els paradigmes anteriors que propugnaven una construcció del món amb base econòmica, pels postmodernistes és el llenguatge el que fa intel•ligible el món, el construeix d’acord amb les seves regles de significació i de significat. D’aquí es segueix que les categories lingüístiques són l’encarnació d’una concepció general del món que s’ha establert culturalment. Les categories per exemple de realitat social objectiva o individu racional no són designacions d’entitats reals, són formes històriques de concebre i construir als humans i les seves relacions. Els postmodernistes són defensors de la perspectiva textualista del llenguatge, que actuaria com a constructor del món. En aquesta perspectiva s’inscriu el Gir Lingüístic. Davant aquesta posició textualista trobem la realista, que defensa que el llenguatge és el reflex de la realitat, postura defensada pels historiadors socials. La primacia pel llenguatge dóna lloc a un nou anàlisi del discurs, entès com una manera socialment institucionalitzada de parlar i escriure amb efectes de poder i de creació de significat històrico-social. Els mots són un acte de poder, una manera d’ordenar el món. Així doncs tots els historiadors construeixen el passat com un objecte el qual només podem conèixer a través de les idees, que ens revelen diferents aspectes de la realitat i fan de la història una disciplina imaginativa i interpretativa on la objectivitat no té cabuda perquè no tenim regles per esbrinar el passat de forma veritable. Aquesta primacia del llenguatge ens porta davant una nova problemàtica. Podem conèixer la realitat? Tenim possibilitat de conèixer el passat? Per què els humans actuem com actuem? <br /> Partim de la base que el llenguatge no és un mitjà per comunicar sentit sinó que el sentit és una funció del llenguatge. El que pensa l’home està condicionat pel llenguatge, el llenguatge no serveix per transmetre coneixement. Un primer precedent d’això el podem trobar en Lucien Febvre a la seva obra Le problème de l’incroyance au XVIe siècle. La religion de Rabelais publicada el 1947 on s’aproxima a una època a partir del llenguatge, que ell considera com l’ utillatge mental d’aquella gent per enfrontar-se a la realitat. Si bé és cert que Febvre no feia determinar l’evolució històrica al llenguatge, si admet que la fa comprensible. Però els postmodernistes van més enllà. Per ells, un historiador està condicionat pels signes lingüístics del document que analitza i pels que ell utilitza. A ells els interessa donar una aparença de realitat a través d’una prosa d’estil narratiu.. En aquest sentit Hayden White va més enllà en afirmar que l’escriptura de la història no es diferencia de la poesia o del relat. Segons White, l’ historiador ha d’abandonar tota ingènua i perillosa il•lusió de contribuir a un coneixement científic, ha de renunciar a tot intent d’explicació, al principi de causalitat, a la idea de veritat independent i a la concepció realista del llenguatge, ja que tot això són reminiscències d’un essencialisme superat. En les posicions més extremistes, el text no és el resultat d’un context, té la seva pròpia vida i dinàmica i per tant no té cap referència amb una realitat externa a ell. Patrick Joye aporta a aquest debat dos qüestions interessants. En primer lloc postula que el món real sempre ens arriba discursivament, a través d’imatges d’aquest, fetes d’una determinada manera. La història social per tant, no seria una descripció de la realitat sinó una forma concreta d’entendre el mon. La societat, segueix, no és un fet objectiu, sinó una creació històrica que estructura la nostre societat, la nostre visió del món. Tot grup humà viu sota un sentit comú i si es surt d’aquest sentit, les evidències més sòlides esdevenen prescindibles. Finalment, el professor Cabrera aporta que el més important és la lluita per explicar com és llegeix el que ha passat, no com són les coses. Els fets històrics del passat poden ser llegits de formes diverses, predominant la lectura que tingui més poder. Pel que fa a la consciència i a les accions dels actors històrics, els postmodernistes consideren que no són el reflex subjectiu de les condicions socials d’existència, d’una racionalitat natural o d’unes intencions concretes, sinó que són el resultat d’una aprehensió de la realitat a través de les categories lingüístiques disponibles. Allò important pels actors socials no és la realitat sinó les percepcions de la realitat. Roger Chartier defensa que els humans actuem en funció de la perspectiva de la realitat. Segons com actuem, actuem sobre les circumstàncies. No hi ha un món que es pot comprendre, el món és vist a través d’uns codis i es fa i es desfà a partir de l’acció individual. <br /> Les propostes postmodernistes ataquen les bases de la ciència històrica ja que, amb el seu atac a la referencialitat document- realitat estan negant la idea de font, impossibilitant d’aquesta manera tot coneixement del passat, reduint la Història a un problema lingüístic. Aquesta perspectiva genera dos problemes: el perill del formalisme del determinisme lingüístic. Donant tanta importància a les paraules i a l’estil, a la manera com s’expliquen les coses més que com passen o perquè passen, s’ha prioritzat l’estètica per sobre l’ètica, la forma sobre el contingut. El segon problema és que els postmodernistes han substituït un determinisme econòmic per un de lingüístic. Tal i com afirma Biernacky, citat per Gabrielle M Spiegel, en l’article La Historia de la Práctica, nuevas tendencias en historia tras el giro lingüístico, s’ha produït una confusió entre el concepte de signe i la seva lectura. S’ha pensat en els signes com a parts del decorat natural d’una cultura més que no com a formes generades històricament. Aquesta naturalització dels signes ha fet oblidar que són construccions històriques i arbitràries i per tant ha conduït al determinisme lingüístic. Aquestes convencions portades a l’extrem produeixen un efecte paralitzador en la disciplina, ja que ens allunyem de la realitat, una realitat que no podem conèixer, ni en el passat ni el present.<br /><br /> A partir d’aquesta reflexió, alguns postmodernistes estan revisant els conceptes de discurs, subjecte, acció, pràctica i experiència. El redescobriment del discurs vinculat a les institucions i pràctiques socials i que tota societat es construeix a través d’una multiplicitat de sistemes de significat(discursos) dinàmics, sempre canviants, que creen règims de racionalitat pràctica d’acció i de veritat suposa superar l’esfera merament formalista per penetrar més en la societat constitueix la innovació més rellevant pel que fa al discurs.<br /> La interpretació estructuralista del subjecte el feia producte del discurs, no era una persona, ni un agent autoconscient i autònom sinó una creació discursiva. Això té l’efecte immediat de desarticular els conceptes d’acció, experiència i pràctica ja que, donada l’absència d’un actor històric, és impossible establir una base des de la qual un individu configuri la seva vida a partir de la seva visió del món. Desapareix el jo tradicional de l’ historiador i els nexes entre presència, sentit, acte, intenció, pràctica i significat. Les noves tendències aposten per la rehabilitació de l’acció. L’origen del coneixement de l’agent estaria en la seva percepció individual i també en la seva acció davant el món. La percepció estaria mediada, condicionada, però no controlada per l’estructura cultural. Sembla una paradoxa però el que estan proposant és la recuperació del subjecte liberal com a individu que opera dins les tradicions rebudes d’una manera que, malgrat estigui condicionat per les tradicions culturals, no està dominat per elles. Pel que fa a l’acció, s’està imposant la noció de resignificació de Giddens, que postula que l’estructura forma als agents i els agents contribueixen a formar l’estructura. Les activitats pràctiques humanes són recursives, són recreades pels actors a través dels seus propis mitjans, mitjançant els quals, s’expressen. És a dir, es manté l’enfocament semiòtic, reduint la part totalitzadora i determinista. Existeix encara una tercera via per la reintegració del subjecte dins el gir lingüístic: el model heurístic de Certau. Per ell, les arts de parlar i actuar revelen la manera en que els agents adapten i adopten la cultura mitjançant formes regulades i rígides d’aquesta per abastar els seus objectius. Ara bé les pràctiques socials operen com les improvisacions musicals, que pressuposen un coneixement i aplicació d’uns codis determinats. Les pràctiques quotidianes generen unes diferències no codificables dins els sistemes i per això els agents improvisen en base codis culturals preestablerts. Pel que fa al camp de l’experiència i de la pràctica algunes autors o autores, com Joan Scott continuen defensant que l’experiència és una història del subjecte i és en el llenguatge on tenen el seu espai de representació. La història de l’experiència és inseparable de les formacions discursives, donat que l’experiència és un esdeveniment lingüístic. Les corrents renovadores basaran un nou coneixement de l’experiència en les condicions corporals i materials de l’existència, condicions fora dels discursos textuals i dins les realitats de la vida quotidiana. La competència corporal permet a l’agent representar el món, expressar el fet social. Les pràctiques socials són actuacions corporals que incorporen una manera d’actuar com un coneixement del món. El cos és el constituent de l’acció i les disposicions culturals construeixen el món. Aquesta nova concepció centrada en el cos s’anomena gir material. Només queda explicar l’últim dels girs dins el gir lingüístic, el gir historicista. Consisteix en el desplaçament del centre d’atenció de la investigació històrica des de les imatges totalitzades de la cultura i societat al terreny de la pràctica i la vida quotidiana. Es tendeix a dissoldre, tan la noció d’estructura com les teories que depenen d’ ella perquè no expliquen les variacions del sistemes. En el gir historicista es posa accent en la naturalesa històricament generada i contingent de les estructures de la cultura, retornant a la historiografia la preocupació pels processos i els agents.<br /> <br /> Totes aquestes teories, preses en conjunt, estan conformant un corpus d’obres històriques sota el nom de teoria de la pràctica, que, malgrat ser un corrent poc sistemàtic, assumeix la rellevància dels postulats del gir lingüístic i els reinterpreta en favor d’una rehabilitació de la història social, posant estructura i pràctica, llenguatge i cos en una relació dialèctica dins de sistemes que són concebuts com a recursius. Ara per ara, la teoria de la pràctica es configura com un possible paradigma de futur que arribi a substituir els antics de la història econòmica i social.Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-14530129397366796382010-03-15T15:14:00.000-07:002010-03-15T15:15:28.071-07:00Monuments franquistes. Què en fem?<meta equiv="Content-Type" content="text/html; charset=utf-8"><meta name="ProgId" content="Word.Document"><meta name="Generator" content="Microsoft Word 11"><meta name="Originator" content="Microsoft Word 11"><link rel="File-List" href="file:///C:%5CDOCUME%7E1%5CRUBENK%7E1%5CCONFIG%7E1%5CTemp%5Cmsohtml1%5C01%5Cclip_filelist.xml"><o:smarttagtype namespaceuri="urn:schemas-microsoft-com:office:smarttags" name="PersonName"></o:smarttagtype><!--[if gte mso 9]><xml> <w:worddocument> <w:view>Normal</w:View> <w:zoom>0</w:Zoom> <w:hyphenationzone>21</w:HyphenationZone> <w:punctuationkerning/> <w:validateagainstschemas/> <w:saveifxmlinvalid>false</w:SaveIfXMLInvalid> <w:ignoremixedcontent>false</w:IgnoreMixedContent> <w:alwaysshowplaceholdertext>false</w:AlwaysShowPlaceholderText> <w:compatibility> <w:breakwrappedtables/> <w:snaptogridincell/> <w:wraptextwithpunct/> <w:useasianbreakrules/> <w:dontgrowautofit/> </w:Compatibility> <w:browserlevel>MicrosoftInternetExplorer4</w:BrowserLevel> </w:WordDocument> </xml><![endif]--><!--[if gte mso 9]><xml> <w:latentstyles deflockedstate="false" latentstylecount="156"> </w:LatentStyles> </xml><![endif]--><!--[if !mso]><object classid="clsid:38481807-CA0E-42D2-BF39-B33AF135CC4D" id="ieooui"></object> <style> st1\:*{behavior:url(#ieooui) } </style> <![endif]--><style> <!-- /* Font Definitions */ @font-face {font-family:MercuryTextG1-Roman-OV-ORZWYA; panose-1:0 0 0 0 0 0 0 0 0 0; mso-font-charset:0; mso-generic-font-family:swiss; mso-font-format:other; mso-font-pitch:auto; mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;} /* Style Definitions */ p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal {mso-style-parent:""; margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:12.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-font-family:"Times New Roman";} p.MsoFooter, li.MsoFooter, div.MsoFooter {margin:0cm; margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; tab-stops:center 212.6pt right 425.2pt; font-size:12.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-fareast-font-family:"Times New Roman";} @page Section1 {size:595.3pt 841.9pt; margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm; mso-header-margin:35.4pt; mso-footer-margin:35.4pt; mso-paper-source:0;} div.Section1 {page:Section1;} --> </style><!--[if gte mso 10]> <style> /* Style Definitions */ table.MsoNormalTable {mso-style-name:"Tabla normal"; mso-tstyle-rowband-size:0; mso-tstyle-colband-size:0; mso-style-noshow:yes; mso-style-parent:""; mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt; mso-para-margin:0cm; mso-para-margin-bottom:.0001pt; mso-pagination:widow-orphan; font-size:10.0pt; font-family:"Times New Roman"; mso-ansi-language:#0400; mso-fareast-language:#0400; mso-bidi-language:#0400;} </style> <![endif]--> <p class="MsoNormal" style=""><span style="" lang="CA"> El debat sobre què fer amb els monuments franquistes es centra en la retirada o en la conservació. Jo plantejo una tercera via, la conservació contextualitzada o la reconversió del monument i la memòria associada a ell. <span style=""> </span><o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style=""><span style="" lang="CA"><span style=""> </span><o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style=""><span style="" lang="CA"><span style=""> </span>Considero que fer una <i style="">Tabula Rasa</i> amb monuments franquistes suposa la victòria final del feixisme. Els rebels s’alçaren contra <st1:personname productid="la Repblica" st="on">la República</st1:personname> i van cometre infinitat de crims. La retirada dels símbols només està expressant la por a un enemic que ja no existeix. És evident que les persones tenen dret a oblidar, però també dret a saber. La retirada de l’aparell memorístic franquista allunya el passat del present. Suposa oblidar un episodi dur, traumàtic i horrible de la nostra història. L’oblit és ideal pels criminals. L’oblit suposa silenci. Els silencis expressen una autocensura col·lectiva i revelen l’existència de cicatrius polítiques obertes i de<span style=""> </span>problemes vius en la vida del país.<span style=""> </span>Si volem tancar les ferides, hem de recordar amb un consens diferent del <span style=""> </span>fràgil i superficial que tenim. Ha ser un nou consens que ens permeti mirar al passat sense por, que expliqui què va passar i ens uneixi a tots per tal que mai més es repeteixi. <o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style=""><span style="" lang="CA"><span style=""> </span><o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style=""><span style="" lang="CA"><span style=""> </span>Per altre banda, <span style=""> </span>la memòria col·lectiva, tal i com assenyala Halbwachs, està sotmesa a una continua reelaboració des del present. Són els individus qui recorden, però els grups socials determinen què és memorable. Des del nostre present democràtic, estem facultats per transformar una memòria d’exaltació dels vencedors, en una de record a les víctimes. Proposo que, en la mesura que sigui possible, es reaprofiti el material dels per construir nous llocs de memòria que responguin als ideals abans esmentats. En algun lloc visible del monument o mitjançant una placa que informés del que representava abans i el que representa en el present. Si això no fos possible, proposo una recontextualització a través de plaques informatives explicant perquè hi ha el monument allí, que representa i els motius pel qual es conserva. Així som nosaltres, des del present, el que determinem què es memorable. <o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style=""><span style="" lang="CA"><span style=""> </span><o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal" style=""><span style="" lang="CA"><span style=""> </span>Aquesta via intenta donar resposta a l’ambigüitat entre el dret de les persones a oblidar i el dret de les persones a saber. Tant si es reconverteix com si es contextualitza, les persones poden “oblidar” el seu passat traumàtic ja que mai més aquell monument respondrà als fins inicial amb què va ser concebut. Per altre banda, el dret a saber queda assegurat tant per les plaques informatives, com per la creació d’un nou monument i d’una nova memòria. <span style=""> </span></span><span style="font-size: 10pt; font-family: MercuryTextG1-Roman-OV-ORZWYA;"><o:p></o:p></span></p> <p class="MsoNormal"><span style="font-size: 10pt; font-family: MercuryTextG1-Roman-OV-ORZWYA;"><o:p> </o:p></span></p> Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-78075705808846451342010-02-27T03:56:00.000-08:002010-02-27T03:57:08.242-08:00Conferència 1: Mestres i Amics<p class="MsoNormal" style="line-height: normal;"><span lang="CA"> En la conferència inaugural, el professor Fontana ens parlarà de l’ofici d’historiador des de la seva experiència personal. En principi no tenia intenció de dedicar-se a la història. La seva vocació va venir de la mà de tres grans historiadors, els seus mestres i també, perquè no dir-ho, els mestres de tots els historiadors: Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar. <span style=""><br /></span></span></p><p class="MsoNormal" style="line-height: normal;"><span lang="CA"><span style=""> </span>De Soldevila va aprendre que darrere cada text hi ha humans que reflecteixen en ell els seus problemes. Vicens Vives va aportar a Fontana els valors del treball, <span style=""> </span>l’ aprenentatge permanent i la dimensió cívica de l’historiador. Vicens a més és un model de historiador transgressor ja que és el primer en explicar una història de Catalunya diferent. Arran de la derrota del 39 Vicens elabora una història de Catalunya fins a la etapa contemporània que inclou les grandeses i les misèries de la nostra nació. Amb aquesta concepció de la història però va molestar les “velles vestals” l’ataquen, acusant-lo de “desafecció històrica” quan en realitat el que succeïa és que Vicens era un innovador, un adelantat al seu temps.<span style=""> </span>Finalment, Pierre Vilar li va ensenyar la importància d’anar a la font directe perquè, en paraules de Vilar,<span style=""> </span>“la història no és una ciència freda però és una ciència i en <span style=""> </span>tan que ciència, existeix la necessitat de cercar la raó última de les coses.” Vilar a més era partidari de l’estudi de les contradiccions històriques perquè contenen realitats socials amagades que s’escapen a l’anàlisi de la documentació oficial. </span></p> <p class="MsoNormal" style="line-height: normal;"><span lang="CA"><span style=""> </span>Amb aquetes premisses, Josep Fontana ha elaborat la seva pròpia concepció del fet de ser historiador. La tasca d’aquest consisteix en explicar els problemes reals del passat i del present per tal d’ajudar a crear una consciència col·lectiva i també per entendre el món passat i present. En molts llocs però, aquest és un ofici de risc degut a que, la creació d’una consciència col·lectiva implica que cada individu tingui un pensament propi, crític, <span style=""> </span>que el port a <span style=""> </span>fer-se preguntes enlloc de creure veritats cegues que és el que en molts règims polítics és la opció més desitjable. Per aquest motiu, molts es doten d’historiadors militants que es preocupen més per la veritat del règim que no pas per la veritat històrica. El que no tenen en compte és que ningú pot escapar dels braços de la història. Aquesta seria un altre vessant de la tasca de l’historiador, evitar l’oblit, cal reviure als que no tenen veu. <span style=""> </span></span></p> <p class="MsoNormal" style="line-height: normal;"><span lang="CA"><span style=""> </span>A banda de ser perillós és també un ofici dur degut a que, ser crític amb el present obliga a anar a contracorrent, a estar fora de la societat. El distanciament constitueix la millor arma per denunciar el que no funciona. Amb la denúncia s’intenta empènyer a la gent a que entengui i es mogui. Ser historiador econòmicament no reporta molts ingressos però això queda compensat per una gran satisfacció interior. Un historiador és en essència un provocador perquè no explica coses que siguin fàcils de digerir, sinó que transmet idees que inciten a pensar. </span></p> <p class="MsoNormal" style="line-height: normal;"><span lang="CA">Malgrat anar contracorrent és necessari que l’historiador estigui al dia i tingui la capacitat de muntar coses que engresquin a la gent. <span style=""> </span></span></p> <p class="MsoNormal" style="line-height: normal;"><span lang="CA"><span style=""> </span>Ser historiador significa perill, duresa, associabilitat però també acumulació i entrenament mental. Amb 50 anys, un historiador tot just comença a pensar històricament. Això s’entenen més si reprenem<span style=""> </span>el concepte de l’aprenentatge permanent de Vicens, en tan que, com a ignorant perpetu sempre tens la necessitat d’aprendre i això comporta un gran entrenament mental que serveix, entre altres coses, a retardar l’alzeimer. </span></p> <p class="MsoNormal" style="line-height: normal;"><span lang="CA"><span style=""> </span>En conclusió, ser historiador és quelcom més que explicar veritats evidents i digeribles.<span style=""> </span>És ser un crític i un activista social, algú que denuncia els mals de la societat i actua sempre intentant fer que els altres adquireixen un pensament propi i crític de les coses amb la finalitat d’empènyer a la gent, d’engrescar-la perquè facin coses i ajudin a fer d’aquest un món millor. </span></p>Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-88919409503928300972010-02-27T03:55:00.000-08:002010-02-27T03:56:22.998-08:00L'Ofici d'HistoriadorHola a tots<br />En breu penjaré al meu bloc la transcripció de les conferències que el gran Josep Fontana va donar en el transcurs del seminari que porta per títol: L'ofici d'historiador, celebrat entre el 15 i el 19 de juny del 2009 gràcies a la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. No tinc una imatge del programa, per tant el transcriure aquí<br /><ol><li>Mestres i amics</li><li>La recerca d'un model</li><li>Nous camins en la història de Catalunya</li><li>Espanya: la fallida de l'imperi</li><li>Espanya: la crisi de l'antic règim</li><li>Espanya: les bases del franquisme</li><li>Europa: una història d'Europa</li><li>Europa: la Restauració</li><li>Món: la guerra freda i la crisi d'inici del segle XXI</li><li>Per a què serveix un historiador?</li></ol>Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-21035802656476434622010-02-25T09:45:00.000-08:002010-02-25T09:49:50.797-08:00LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA HISTORIOGRAFIA<span style="font-style: italic;">Pot la història, en una democràcia, tenir altra “funció social” que la de fornir una interpretació raonada i comprensible del passat a una ciutadania que tindrà per definició projectes polítics i socials diversos?</span><br /> La història pot i ha de tenir una altra funció social que la mera transmissió d’una interpretació comprensible del passat a la ciutadania. Tant en règims democràtics com no democràtics, la història i l’ historiador compleixen una missió més profunda i fonamental: ensenyen a pensar críticament. Una de les principals virtuts que te l’ historiador és que aprehèn el fet viu. Això el porta necessariament a transformar la realitat en la que viu en reflexió històrica. El millor exemple el tenim en el llibre de Marc Bloch “<span style="font-style: italic;"><a href="http://books.google.es/books?id=iDDJAAAACAAJ&dq=la+extra%C3%B1a+derrota+marc+bloch&cd=1">La Extraña Derrota</a></span>”, un testimoni de la Segona Guerra Mundial escrit l’any 1940, en plena ocupació nazi, perseguit l’autor per la Gestapo. Aquestes qualitats han de portar al despertar de l’esperit crític de la nostre societat. En aquest sentit coincideixo amb la primera, la quarta i la sisena proposició de funció social de la historiografia proposades per <a href="http://genisbarnosell02.wordpress.com/2009/06/03/tendencies-historiografiques-ii-5-tasques-i-funcions-socials-de-la-historiografia/">Jürgen Kocka en el seu llibre <span style="font-style: italic;">Historia Socia</span></a>l(Alfa 1989). Tal com deia Marc Bloch en la seva <a href="http://books.google.es/books?id=zBpVAAAACAAJ&dq=marc+bloch,+apologia+para+la+historia&lr=&cd=5"><span style="font-style: italic;">“Apología para la Historia”</span></a> el present és on comença el procés fonamental de l’ofici d’historiador. Cal comprendre el present pel passat i el passat pel present. És necessari que la ciutadania entengui d’on provenen les estructures i objectes que tenen en el present per tal que puguin entendre l’evolució de la seva pròpia realitat. <br /> En democràcia per exemple, l’esperit crític ha de servir per la millora del sistema polític. La reflexió crítica de les condicions polítiques que van fer possible el règim democràtic i de la societat que el va fer possible han de conduir a una millora del sistema democràtic i de la societat. En sistemes dictatorials la història serveix per despertar la consciència crítica de les gents que la pateixen. Això és útil per exemple per desconfiar de tota mena d’informació emanades pels organismes del règim en qüestió. La història serveix per mostrar altres realitats i per conscienciar a la ciutadania de les possibilitats de la millora del sistema. Tal i com diu el professor <a href="http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/49654.html">Fontana</a>, l’ historiador serveix per ensenyar a pensar, a no creure en les coses a ulls clucs. Serveix perquè els polítics no ens puguin vendre veritats falsejades o polítiques concretes. En cap cas la història hauria de justificar o legitimar cap règim polític. Aquest fet significa tornar a postulats romanticistes i metòdics que ja haurien d’estar superats. Com deia Febvre, la història que serveix és una història servil. Per aquesta raó no estic d’acord amb el punt tres de les reflexions de Kocka.<br /> Estic parcialment d’acord amb l’asseveració número 5 de Kocka. Ja els metòdics van notar que la història podia servir com a factor d’acceptació d’una realitat diversa. Quan ens enfrontem amb l’”altre” la història ens pot ajudar a entendre i acceptar la diferència. Però no només la història serveix per això. Disciplines com la sociologia o l’antropologia ajuden també a minimitzar l’ impacte de la diferència. No estic d’acord però en que s’hagi de donar prioritat a la història moderna i contemporània. La història és una ciència de caràcter global. Els seus problemes afecten a l’home en la seva totalitat i no es poden entendre per separat. Per molt allunyat que estigui el neolític del present, ens ajuda a entendre l’evolució de la nostre societat i també la de les altres societats del món. No hi ha tantes històries com punts de vista ni tampoc tota la història és contemporània en tant que la construïm en base a les nostres necessitats del present, tal i com promulgava<a href="http://es.wikipedia.org/wiki/Benedetto_Croce"> Croce. </a><br /> Finalment, la història no pot ser només un “divertimento”. La història compleix una funció molt important. La banalitat de l’oci només pot ser acceptada en tant que admiració per les coses antigues. De cap manera un antiquari pot ser considerat historiador. La història és la ciència dels homes en el temps, una ciència que ens planteja multitud de problemes, problemes que de cap manera, poden ser tractats de forma banal, com un divertiment.Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-2331915840902953173.post-43867077068399990282010-02-18T03:21:00.000-08:002010-02-18T03:26:04.558-08:00INAUGURACIÓ DEL BLOCDesprès de 2 intents fallits de crear un bloc d'història seriós i amb continuïtat he decidit aprofitar l'assignatura de Tendències II per dur a terme un tercer intent que espero que sigui el definitiu!<br />En breu publicaré el meu primer treball!<br />Salut<br />R.A.Ruben Aarónhttp://www.blogger.com/profile/11211356472072302310noreply@blogger.com0