A partir de la lectura del capítol 16 del llibre de Fontana, La Història dels homes, reflexionaré sobre la necessitat de pensar els dos grans fracassos del segle XX(La gran violència desencadenada per multitud de conflictes i en segon lloc, la gran desigualtat socio-econòmica entre països), sobre la importància de renovar les eines amb les quals ens aproximem a la societat i en conseqüència sobre quin és el millor model sobre el que bastir les nostres interpretacions del món en que vivim.
En primer lloc hauríem de prendre consciència de quin és el més gran desafiament al qual hem de fer front. Els historiadors francesos de principis del XX es van dedicar a estudiar a fons la Revolució Francesa amb l’objectiu de difondre els fonaments de les llibertats democràtiques per lluitar amb les armes de la raó contra el feixisme i el nazisme. Els historiadors marxistes britànics volien alleujar els mals que el capitalisme provocava a la societat i per aquesta raó varen estudiar la Revolució Industrial. Nosaltres, com a fills del segle XX tenim el deure d’estudiar a fons les causes de les barbàries produïdes al llarg de la centúria i també la natura dels mecanismes econòmics i socials que han provocat la gran desigualtat entre l’ anomenat Primer Món i el Tercer món, desmentint de passada les promeses de creixement econòmic i progrés que propugnaven els defensors del sistema actual. De fet, el desencís vers el model de progrés il·lustrat, un model basat en la raó, la ciència i la tecnologia, que havien d’actuar a mode de Deus ex Machina per dur-nos cap a un món igual i just va provocar, entre altres raons, la caiguda dels vells paradigmes historiogràfics, és a dir, el marxisme, l’escola dels Annales i la història econòmica i social.
La fallida del vell instrumental i la irrupció del postmodernisme en l’escena de la Història em serveixen d’excusa per exposar la segona qüestió a la que ens remet Fontana, i que és, la necessitat de la revisió del nostre instrumental metodològic. Com deia Pierre Vilar a la seva obra Catalunya dins l’Espanya Moderna l’excés d’inquietud metodològica és preferible a la mancança d’interès en la manera en com ens aproximem a la societat. Aquesta no és una qüestió secundària pel nostre ofici. Tal i com bé afirmava Marc Bloch en la seva Apologia per la historia la història és la ciència dels homes i dels homes en el temps i per tant, l’ historiador té el deure de situar el seu objecte d’estudi dins la seva atmosfera mental i cronològica i per fer-ho, necessita d’un conjunt d’eines que no són immutables, canvien en funció del present on situí l’investigador. Els nostre instrumental, heretat dels vells paradigmes i pervertit per un excessiu rigor en les tesis, ha estat enderrocat pels nous postulats postmodernistes, amb les seves noves concepcions sobre la Història i els homes. La renovació d’aquest instrumental ens ha de servir als professionals de la història per tornar-nos a posar en contacte amb la societat en que vivim, ja que la història acadèmica ens n’ha allunyat, per tal de poder entendre el món en que vivim i millorar-lo.
Per donar resposta a aquestes qüestions tan importants, el professor Fontana proposa la creació d’un nou model d’història total que s’ocupi del conjunt de la humanitat en la seva totalitat, preocupant-se alhora tan pel medi on viu aquesta humanitat, com pels grups socials que conforma i les cultures amb la que està formada. El nou model implica la correcció de les velles deficiències de les quals parlava en les línies anteriors. Primer cal que la història renunci a l’ eurocentrisme. En segon lloc però no menys important, cal renunciar al model únic d’evolució humana que funciona a partir de la mecànica del progrés, és dir, cal refusar la linealitat de la història. Durant el segle XIX es va establir que tota disciplina que fos capaç de fer prediccions i elaborar lleis seria digne de rebre la categoria de Ciència. La Història i les ciències socials es van afanar durant tot el segle XX en buscar les lleis que suposadament regeixen la humanitat. El problema és que, mentre això succeïa, les dites ciències naturals es van adonar que el determinisme i la capacitat de predicció no eren possibles. La ciència es va girar cap al camp de les relacions no lineals, molt més abundants en la natura que no pas les llargues cadenes d’esdeveniments causa- efecte. Això no va poder evitar que es bastís una història basada en la idea de que existeix un únic ordre final de les coses al qual tendim de manera natural. No hi ha molts camins possibles, només un, el marcat per l’evolució i el progrés. La nova història total abandonarà per sempre aquest discurs, que ha servit durant segles per justificar sistemes polítics com dictadures i imperis, així com també sistemes econòmics de distribució desigual de la riquesa. Però la linealitat de la història no només ha de morir per aquestes raons perquè amaga un secret encara més terrible. Si el progrés és l’únic punt culminant, l’únic punt d’arribada, és evident que la història s’ha construït només amb els fets i les accions que concorden amb aquest punt, eliminant-ne i silenciant-ne les alternatives que contenien altres futurs possibles. La nova història total es crearà a partir no només del punt d’arribada, sinó també a partir de la infinitat de camins que, per alguna raó, han quedat tallats i que desprès han estat silenciats per la vella idea de progrés. Bloch, dins l’Apologia ja anunciava que el present només es compren a través del passat i el passat es compren a través del present. Fontana va un pas més enllà i servint-se de Benjamin proposa abandonar la idea de punt fix, abandonar l’anàlisi només del que ha estat i explorar el territori del possible, del “podria haver estat”. Només d’aquesta manera podrem ponderar el pes real, per exemple, de les aportacions dels pobles no europeus a la història d’Europa, o el pes de la dona, el nivell de racionalitat dels projectes de futur inacabats… La Història ha eliminat els nuclis d’aquestes esperances fent que tot es produeixi fatalment, de forma mecànica. Ha arribat l’hora de donar veu a les esperances silenciades.
És vital que el nou model elimini la tradició estatista pel que fa la tria del què és i que no és un esdeveniment històric. Fins ara, la tria es feia d’acord amb valors i criteris que en la majoria dels casos portaven el segell inconfusible d’una determinada ideologia política. Hem de veure el conjunt de fets del passat com històrics sense deixar influenciar-nos per la ideologia Si bé és veritat que sempre en la tria dels temes per investigar, els historiadors ens deixem influenciar per qüestions de caràcter personal i fins hi tot ideològic, hi ha d’haver un consens general sobre la consideració dels esdeveniments històrics, consideració que ha d’estar lliure d’ideologies i prejudicis.
Una nova escriptura de la història requereix d’un nou enteniment del seu objecte d’estudi, els homes i les dones. Es sol dir que l’home és un animal racional, però la veritat és que, més aviat, és un animal que racionalitza les seves decisions, tant de cares a convèncer als altres com a si mateix. Moltes vegades, les raons de moltes decisions sorgeixen de foscos racons de la ment fent que les accions no s’ajustin a la imatge coherent que l’individu vol donar de si mateix. Això enllaça amb la idea postmodernista allò important pels actors socials no és la realitat sinó les percepcions de la realitat, és a dir, l’individu actua segons com veu la realitat i per aquesta raó les seves decisions i actuacions poden ser contradictòries. Els individus doncs, no són personatges planers de biografies, són éssers amb llums i ombres i cal entendre’ls així si volem aconseguir una millor comprensió d’ells i del seu món.
El nou model aquí definit, ens ha de servir, com he dit abans, per apropar-nos de manera eficaç als problemes dels homes, tan del present com del passat. Amb aquesta posada a punt de les eines per investigar la societat l ’historiador pot complir la seva funció de denúncia dels enganys i de fer reviure l’esperança de que un nou món és possible. Em parlat d’enganys, però en quin sentit? Per tots és conegut que la història, al servei de determinats sistemes polítics o de determinades ideologies és una arma temible. Fins hi tot avui, està en la base de prejudicis i de justificacions d’opressions i massacres sense sentit. Per exemple, els Talibans falsifiquen la història per convèncer als seus de que ha arribat l’hora d’una nova expansió musulmana o bé s’usa per justificar teories racistes, …
La finalitat de la història no ha de ser la servitud a les ideologies. Com el mateix Fontana reconeixia en una entrevista al diari El Punt el juny del 2009, l’ historiador ha de servir per pensar, no per ensenyar a creure amb els ulls clucs. Els professionals de la història hem de lluitar per esborrar l’acceptació de que les coses són així i no les podem canviar, en base a unes “lleis de la història” que són falses, que no existeixen. Hem de combatre els prejudicis de les lectures malsanes del passat que condueixen a l’acceptació i a la paràlisi. D’aquesta manera els historiadors ajudarem a desbrossar possibles camins que ens condueixin cap a una societat més igual i més justa.
25 may 2010
LES MEMÒRIES: UN NOU REPTE PER L'ESCRIPTURA DE LA HISTÒRIA
Història i memòria són dues maneres de mirar al passat. La Història és la mirada des de la raó; la Memòria és la mirada dels sentiments . La tendència actual dóna més importància al segon tipus. És per això que cap llibre que parli del passat no té molt de futur entre el gran públic sense la paraula memòria. A més a més assistim a la proliferació de “les memòries”, són relats personals d’experiències traumàtiques comptades en primera persona i sovint decorats amb errors, voluntaris o no. Les noves portes de la història s’han obert a la creativitat de la memòria fent impossible la historicitat dels esdeveniments, convertint el passat en quelcom que no s’acaba reencarnant en el present, un present amb risc de ser devorat per l’excés de memòries. La memòria es troba avui a la cruïlla en la qual s’encreuen l’escriptura de la història, la política dels Estats, les seves relacions recíproques, la mutació de les identitats nacionals i les estratègies dels mitjans de comunicació i de la indústria cultural, elements que es sobreposen modificant les formes i estructures de la memòria col•lectiva. Davant aquests nous reptes, els historiadors també ens trobem en una cruïlla: quin ha de ser el nostre paper en la gestió del passat?
En primer lloc, examinem més a fons que és això de la memòria i quina relació guarda amb la història. Per història entenem el saber científic del passat, un saber de tipus acumulatiu, elaborat a partir del rigor i del control del testimoni. Per altre banda la memòria està constituïda pels records del testimoni. Marc Bloch ja havia assenyalat en la seva obra “Apologia per la història” que la memòria és la matèria primera de la història. En aquest sentit l’ historiador ha de barallar-se amb tres tipologies : la individual o la de l’actor de la història, la social, és a dir, la pluralitat de representacions que defineix el context al si del qual s’elabora un discurs històric del passat i, finalment, la seva pròpia historiador, que està condicionada per la trama dels seus propis records personals que orienten la seva tria i el condueix a seleccionar els temes de la seva investigació. Si com apuntava Bloch la Història és la ciència dels homes en el temps, la preocupació de l’ historiador serà rescatar de l’oblit la memòria dels esdeveniments i lidiar amb totes les pluralitats de memòria. Un gènere que pot ajudar a l’ historiador en aquesta tasca és el de les memòries. Les memòries són un gènere de llarg recorregut, que es remunten a l’època de Sant Agustí i les seves “Confessions” i des de llavors ha estat irresistible per escriptors i lectors. Aquesta mena de relats o com diu Mendelsohn “confessions memoristiques” han anat canviat al llarg del temps. Les primeres estaven caracteritzades per ser relats objectius de redempció espiritual. El desig de Sant Agustí de buscar un significat més ampli al seu passat el mou a escriure un relat totalment honest dels seus primers anys de joventut i del seu progrés cap a una vida espiritual. Aquesta mena de memòries tenen continuïtat en el món protestant, on són enteses com un examen de consciència d’un mateix i del curs de la seva vida. A partir del segle XVII apareixerà un nova generació de memòries que, a banda de ser també testimoni d’una redempció espiritual, inclouran un decàleg de perills a superar i el més important, una nova i poderosa ressonància política. El canvi més important és que les memòries passen a ser molt més que un relat personal; seran un testimoni políticament significatiu dels crims sistemàtics d’un poble contra un altre. A partir d’ara, aquests testimonis explicaran el sofriment personal i, per extensió, el patiment de tots aquells que ja no hi són i que mai podran escriure la seva experiència. Són aquesta mena de memòries les que estan envaint el panorama historiogràfic actual. Internet a més a més ha esdevingut l’ instrument ideal per la seva difusió degut a que posa a disposició de milions d’usuaris la capacitat per explicar els seus relats de forma ràpida, massiva i gratuïta.
Els problemes que generen aquesta nova modalitat de memòries són evidents. En primera instància ja no són només relats totalment honests concebuts per l’expiació espiritual d’un passat turbulent, són relats que inclouen tints polítics i per tant, poden estar carregats de sentiments i emocions que enterboleixen la veritat dels fets passats. En segona instància, no sempre els relats estaran tacats per una mentida intencionada, a vegades són producte de l’error de la memòria. La memòria és una capacitat fonamental per l’ésser humà però és capriciosa i voluble. La forma com es produeix l’evocació del record depèn del marc social que envolta a l’individu. Aquest marc condiciona la memòria individual i col•lectiva ja que és una construcció social que permet múltiples construccions individuals i col•lectives. Així, diferents marcs socials de temporalitats diverses generen percepcions i emocions variades que donen forma a la nostre memòria, donen veu als nostres records i en permeten la reconstrucció. Això és així perquè l’home és un ésser vinculat a altres i per tant, la seva memòria també estarà vinculada a la del grup a la que pertany. En conseqüència els individus som producte d’un relat social col•lectiu i ens comprenem a través de la història que se’ns narra socialment. Per aquest motiu els subjectes relaten històries del passat que escenifiquen grups de persones. Els membres d’aquests grups teixeixen una història social i col•lectiva, fent que el present no deixi d’alimentar-se d’un passat reconstruït de forma col•lectiva. El tercer problema que generen és una visió de la història en clau binària; ja no hi haurà una pluralitat de subjectes històrics, sinó una gernació de vencedors i vençuts, de botxins i víctimes. Ara bé, el problema més greu potser és l’acceptació de les obres de testimoni, obres de ficció, degut a que aquestes tenen més força que no pas el relat verídic. Quina és la causa d’aquesta acceptació? La resposta la trobem als realty shows que creen emocions reals ficcionades, posant l’accent en les suposades reaccions espontànies dels participants, quan en realitat, no són més que pura mentida, pur teatre. D’aquesta manera, el lector és incapaç de dilucidar entre la veritat novel•lada- que és aquella que respon al món interior de l’escriptor- i la veritat del fet passat. Finalment, l’escriptura de la història contemporània constitueix l’últim dels problemes d’aquests relats de memòria. Les temporalitats de la història i la memòria s’encreuen, els actors de la història- juntament amb els seus records i la seva representació d’aquests- conviuen amb l’ historiador dificultant la cesura necessària amb el passat que es requereix per escriure història. Com reaccionem els historiadors davant tot aquesta panoplia de problemes?
En primer lloc, la nostra actuació ha d’estar regida per les premisses fonamentals de la disciplina. Com he dit abans, hem d’establir una cesura simbòlica amb el passat. Per poder escriure història s’ha de poder pensar el passat com una experiència closa amb la que s’estableix una separació, condició ineludible per distingir passat i present. Com diu el jurista José Maria Mena al seu article Justícia i Memòria Històrica la precisió científica de l’ historiador es manifesta en la seva objectivitat i aquesta requereix distanciament. L’ historiador no viu les dades, les investiga o reconstrueix, no n’és partícip. La segona premissa és la constitució de les fonts. Caldria repensar l’impacte de la història oral i de les històries de vida com a fonts per l’estudi de la història contemporània. I en tercer lloc l’ historiador ha de respondre a la demanda de coneixement. En conseqüència, la millor resposta a aquesta demanada ens la suggereix Marc Bloch en la seva “Apologia per la història. Seguint el seu raonament, si la memòria és una de les matèries primeres de la història i la història és la ciència dels homes en el temps la principal tasca de l’ historiador ha de ser comprendre i fer que es comprenguin els esdeveniments del passat, situant-los en la seva atmosfera mental. Això significa obrir-nos a aquesta nova forma de relat historiogràfic, tot situant les memòries en el seu context. La història fallaria en la seva tasca si subjugada per les fonts orals sucumbís a les sirenes de la memòria o d’altres i caigués sense mètode crític en les trampes de la subjectivitat.
Una segona tasca que hem d’escometre els historiadors és la de denúncia d’aquestes falsedats, perseguir-les. Cal que es senyali la distinció entre la veritat objectiva i la veritat novel•lada. Les novel•les són un entreteniment estimulant però no hem de caure en el parany de veure-les com el reflex dels esdeveniments succeïts. Per tant, hem de sotmetre a crítica tots els testimonis. No hem d’oblidar que aquests no són pròpiament més que l’expressió de records i els records, com hem vist abans tenen errors de la memòria, que són inevitables, perquè, la memòria és sempre selectiva, amb la qual cosa, sovint el testimoni es centra en detalls que no sempre són de l’ interès de l’ historiador. Per altre banda, els errors i les mentides també ens estan indicant quelcom. Així com els silencis i els oblits, els errors silencien esdeveniments que poden resultar crucials per l’estudi d’una època Per tant, a banda de la denúncia i la persecució de l’error, l’ historiador té el deure d’ investigar perquè es va produir aquest error i què s’hi amaga al darrere.
En definitiva proposo que l’ historiador deixi de ser un erudit que només elabori productes de cara al seu públic especialitzat i comenci a respondre a la demanda d’ història que genera aquest moment memorialista. Hauria d’aprofitar més les noves fonts, com les històries de vida o els relats memorístics i les noves tecnologies com Internet per difondre una història atractiva i instructiva, construïda en base a les premisses fonamentals de la disciplina i amb una narrativa fluïda, agradable i comprensiva. Un record pot funcionar com una bona novel•la però mai ha de poder funcionar com un bon llibre d’història. Són dos gèneres diferents i la nostre feina envers la societat és deixar clara quina és la línia que marca la frontera entre un passat que només existeix en la ment de l’autor i el passat constituït per fets provats. No estaria malament que ens molts llibres de memòries s’hi afegís un pròleg en el qual s’expliqués al lector que les línies que estan a punt de llegir són producte del record i com a tal, pot estar errat degut a les llacunes inevitables de la memòria.
Ruth Kluger afirma que un llibre de memòries fraudulent no pot arribar a res més que a ser una experiència estètica perversa, una inútil qualitat d’entreteniment perquè li manca la veritat. La solució doncs està clara, vestim de veritat a la memòria i mai més tindrem una experiència estètica perversa, sinó una experiència més “real” que ens acosta a la mentalitat i a l’atmosfera d’èpoques passades que encara romanen molt recents en la nostre vida quotidiana. Només així, tal i com he proposat en les línies anteriors, l’ historiador pot lluitar contra les veritats polítiques i socials establertes i imposades. Les memòries poden -i són- eficaces per tractar certs temes, però sempre que hi apliquem un tractament crític, com a qualsevol altre document.
En primer lloc, examinem més a fons que és això de la memòria i quina relació guarda amb la història. Per història entenem el saber científic del passat, un saber de tipus acumulatiu, elaborat a partir del rigor i del control del testimoni. Per altre banda la memòria està constituïda pels records del testimoni. Marc Bloch ja havia assenyalat en la seva obra “Apologia per la història” que la memòria és la matèria primera de la història. En aquest sentit l’ historiador ha de barallar-se amb tres tipologies : la individual o la de l’actor de la història, la social, és a dir, la pluralitat de representacions que defineix el context al si del qual s’elabora un discurs històric del passat i, finalment, la seva pròpia historiador, que està condicionada per la trama dels seus propis records personals que orienten la seva tria i el condueix a seleccionar els temes de la seva investigació. Si com apuntava Bloch la Història és la ciència dels homes en el temps, la preocupació de l’ historiador serà rescatar de l’oblit la memòria dels esdeveniments i lidiar amb totes les pluralitats de memòria. Un gènere que pot ajudar a l’ historiador en aquesta tasca és el de les memòries. Les memòries són un gènere de llarg recorregut, que es remunten a l’època de Sant Agustí i les seves “Confessions” i des de llavors ha estat irresistible per escriptors i lectors. Aquesta mena de relats o com diu Mendelsohn “confessions memoristiques” han anat canviat al llarg del temps. Les primeres estaven caracteritzades per ser relats objectius de redempció espiritual. El desig de Sant Agustí de buscar un significat més ampli al seu passat el mou a escriure un relat totalment honest dels seus primers anys de joventut i del seu progrés cap a una vida espiritual. Aquesta mena de memòries tenen continuïtat en el món protestant, on són enteses com un examen de consciència d’un mateix i del curs de la seva vida. A partir del segle XVII apareixerà un nova generació de memòries que, a banda de ser també testimoni d’una redempció espiritual, inclouran un decàleg de perills a superar i el més important, una nova i poderosa ressonància política. El canvi més important és que les memòries passen a ser molt més que un relat personal; seran un testimoni políticament significatiu dels crims sistemàtics d’un poble contra un altre. A partir d’ara, aquests testimonis explicaran el sofriment personal i, per extensió, el patiment de tots aquells que ja no hi són i que mai podran escriure la seva experiència. Són aquesta mena de memòries les que estan envaint el panorama historiogràfic actual. Internet a més a més ha esdevingut l’ instrument ideal per la seva difusió degut a que posa a disposició de milions d’usuaris la capacitat per explicar els seus relats de forma ràpida, massiva i gratuïta.
Els problemes que generen aquesta nova modalitat de memòries són evidents. En primera instància ja no són només relats totalment honests concebuts per l’expiació espiritual d’un passat turbulent, són relats que inclouen tints polítics i per tant, poden estar carregats de sentiments i emocions que enterboleixen la veritat dels fets passats. En segona instància, no sempre els relats estaran tacats per una mentida intencionada, a vegades són producte de l’error de la memòria. La memòria és una capacitat fonamental per l’ésser humà però és capriciosa i voluble. La forma com es produeix l’evocació del record depèn del marc social que envolta a l’individu. Aquest marc condiciona la memòria individual i col•lectiva ja que és una construcció social que permet múltiples construccions individuals i col•lectives. Així, diferents marcs socials de temporalitats diverses generen percepcions i emocions variades que donen forma a la nostre memòria, donen veu als nostres records i en permeten la reconstrucció. Això és així perquè l’home és un ésser vinculat a altres i per tant, la seva memòria també estarà vinculada a la del grup a la que pertany. En conseqüència els individus som producte d’un relat social col•lectiu i ens comprenem a través de la història que se’ns narra socialment. Per aquest motiu els subjectes relaten històries del passat que escenifiquen grups de persones. Els membres d’aquests grups teixeixen una història social i col•lectiva, fent que el present no deixi d’alimentar-se d’un passat reconstruït de forma col•lectiva. El tercer problema que generen és una visió de la història en clau binària; ja no hi haurà una pluralitat de subjectes històrics, sinó una gernació de vencedors i vençuts, de botxins i víctimes. Ara bé, el problema més greu potser és l’acceptació de les obres de testimoni, obres de ficció, degut a que aquestes tenen més força que no pas el relat verídic. Quina és la causa d’aquesta acceptació? La resposta la trobem als realty shows que creen emocions reals ficcionades, posant l’accent en les suposades reaccions espontànies dels participants, quan en realitat, no són més que pura mentida, pur teatre. D’aquesta manera, el lector és incapaç de dilucidar entre la veritat novel•lada- que és aquella que respon al món interior de l’escriptor- i la veritat del fet passat. Finalment, l’escriptura de la història contemporània constitueix l’últim dels problemes d’aquests relats de memòria. Les temporalitats de la història i la memòria s’encreuen, els actors de la història- juntament amb els seus records i la seva representació d’aquests- conviuen amb l’ historiador dificultant la cesura necessària amb el passat que es requereix per escriure història. Com reaccionem els historiadors davant tot aquesta panoplia de problemes?
En primer lloc, la nostra actuació ha d’estar regida per les premisses fonamentals de la disciplina. Com he dit abans, hem d’establir una cesura simbòlica amb el passat. Per poder escriure història s’ha de poder pensar el passat com una experiència closa amb la que s’estableix una separació, condició ineludible per distingir passat i present. Com diu el jurista José Maria Mena al seu article Justícia i Memòria Històrica la precisió científica de l’ historiador es manifesta en la seva objectivitat i aquesta requereix distanciament. L’ historiador no viu les dades, les investiga o reconstrueix, no n’és partícip. La segona premissa és la constitució de les fonts. Caldria repensar l’impacte de la història oral i de les històries de vida com a fonts per l’estudi de la història contemporània. I en tercer lloc l’ historiador ha de respondre a la demanda de coneixement. En conseqüència, la millor resposta a aquesta demanada ens la suggereix Marc Bloch en la seva “Apologia per la història. Seguint el seu raonament, si la memòria és una de les matèries primeres de la història i la història és la ciència dels homes en el temps la principal tasca de l’ historiador ha de ser comprendre i fer que es comprenguin els esdeveniments del passat, situant-los en la seva atmosfera mental. Això significa obrir-nos a aquesta nova forma de relat historiogràfic, tot situant les memòries en el seu context. La història fallaria en la seva tasca si subjugada per les fonts orals sucumbís a les sirenes de la memòria o d’altres i caigués sense mètode crític en les trampes de la subjectivitat.
Una segona tasca que hem d’escometre els historiadors és la de denúncia d’aquestes falsedats, perseguir-les. Cal que es senyali la distinció entre la veritat objectiva i la veritat novel•lada. Les novel•les són un entreteniment estimulant però no hem de caure en el parany de veure-les com el reflex dels esdeveniments succeïts. Per tant, hem de sotmetre a crítica tots els testimonis. No hem d’oblidar que aquests no són pròpiament més que l’expressió de records i els records, com hem vist abans tenen errors de la memòria, que són inevitables, perquè, la memòria és sempre selectiva, amb la qual cosa, sovint el testimoni es centra en detalls que no sempre són de l’ interès de l’ historiador. Per altre banda, els errors i les mentides també ens estan indicant quelcom. Així com els silencis i els oblits, els errors silencien esdeveniments que poden resultar crucials per l’estudi d’una època Per tant, a banda de la denúncia i la persecució de l’error, l’ historiador té el deure d’ investigar perquè es va produir aquest error i què s’hi amaga al darrere.
En definitiva proposo que l’ historiador deixi de ser un erudit que només elabori productes de cara al seu públic especialitzat i comenci a respondre a la demanda d’ història que genera aquest moment memorialista. Hauria d’aprofitar més les noves fonts, com les històries de vida o els relats memorístics i les noves tecnologies com Internet per difondre una història atractiva i instructiva, construïda en base a les premisses fonamentals de la disciplina i amb una narrativa fluïda, agradable i comprensiva. Un record pot funcionar com una bona novel•la però mai ha de poder funcionar com un bon llibre d’història. Són dos gèneres diferents i la nostre feina envers la societat és deixar clara quina és la línia que marca la frontera entre un passat que només existeix en la ment de l’autor i el passat constituït per fets provats. No estaria malament que ens molts llibres de memòries s’hi afegís un pròleg en el qual s’expliqués al lector que les línies que estan a punt de llegir són producte del record i com a tal, pot estar errat degut a les llacunes inevitables de la memòria.
Ruth Kluger afirma que un llibre de memòries fraudulent no pot arribar a res més que a ser una experiència estètica perversa, una inútil qualitat d’entreteniment perquè li manca la veritat. La solució doncs està clara, vestim de veritat a la memòria i mai més tindrem una experiència estètica perversa, sinó una experiència més “real” que ens acosta a la mentalitat i a l’atmosfera d’èpoques passades que encara romanen molt recents en la nostre vida quotidiana. Només així, tal i com he proposat en les línies anteriors, l’ historiador pot lluitar contra les veritats polítiques i socials establertes i imposades. Les memòries poden -i són- eficaces per tractar certs temes, però sempre que hi apliquem un tractament crític, com a qualsevol altre document.
17 may 2010
La comunió entre les ciències naturals i les ciències socials
Els arqueòlegs han de desenvolupar una imatge del passat i els científics han d’elaborar una imatge coherent del món natural. Els objectes trobats pels arqueòlegs no diuen res de si mateixos directament, així com la natura tampoc es desvela fàcilment als ulls dels científics. Tan uns com altres han d’aprendre a llegir les evidències que se’ls presenten. I sovint, ambdues lectures estan més unides del que es pot pensar a priori.
En l’article de Burjachs es destaca la importància dels estudis pol•línics pel coneixement prehistòric i històric. L’aportació de la pal•linologia és un exemple més de la importància de la col•laboració de les ciències naturals per l’estudi de l’home. D’altres exemples en podem trobar dins camps com l’antropologia física, la genètica, estudis de la dieta…
Les relacions ambdues branques del saber es remunten als seus orígens moderns. L’arqueologia no es va arribar a constituir plenament fins mitjans segle XIX però ja venia precedida pels estudis geològics de James Hutton(Teoria de la Terra, 1875) i de Charles Lyell (Principis de Geologia(1833) que varen assentar les bases per l’excavació científica. Altres exemples d’aquesta col•laboració els trobem en els estudis de Jacques Boucher de Perthes o Charles Darwin. Boucher de Perthes va advertir l’antiguitat antediluviana de l’home a partir d’associar unes restes humanes a unes d’animals extingits. Charles Darwin per altre banda, a les seves obres, l’origen de les espècies(1859) i l’origen de l’home(1871) va establir que és la evolució, a través del procés de la selecció natural, la que determina el desenvolupament dels éssers vius. A principis del segle XX l’antropòleg nord-americà Julian Steward va posar de manifest que les cultures no es relacionen només les unes amb les altres, també es relacionen amb l’entorn. Aquest postulat el va perfeccionar l’arqueòleg Grahame Clarck, que sostenia que podem comprendre molts aspectes de les societats antigues estudiant com aquestes s’adapten a l’entorn. Acabada la Segona Guerra Mundial i al llarg dels anys 50 les aportacions de les ciències naturals a les socials van ser notables. Potser la més rellevant fou el descobriment del carboni 14 per part de Willard Libby l’any 1949. Gràcies a ell els arqueòlegs disposem d’un mètode per determinar, de forma directe, l’edat dels jaciments i troballes de qualsevol part del món sense necessitat de recórrer a cronologies comparades amb mètodes històrics d’una banda i de l’altre ens permet comprovar si les datacions per mètodes històrics(bàsicament anàlisi documental) són correctes o no.
La culminació de tot plegat ha estat la comunió de les dues formes de fer ciència. Avui dia els jaciments es tracten com un tot integrat, on s’estudia la cultura material dels objectes dipositats, el seu context de dipòsit i es contrasta amb la documentació escrita, tot amb l’objectiu d’aconseguir una aproximació el més exacte possible al nostre passat.
En l’article de Burjachs es destaca la importància dels estudis pol•línics pel coneixement prehistòric i històric. L’aportació de la pal•linologia és un exemple més de la importància de la col•laboració de les ciències naturals per l’estudi de l’home. D’altres exemples en podem trobar dins camps com l’antropologia física, la genètica, estudis de la dieta…
Les relacions ambdues branques del saber es remunten als seus orígens moderns. L’arqueologia no es va arribar a constituir plenament fins mitjans segle XIX però ja venia precedida pels estudis geològics de James Hutton(Teoria de la Terra, 1875) i de Charles Lyell (Principis de Geologia(1833) que varen assentar les bases per l’excavació científica. Altres exemples d’aquesta col•laboració els trobem en els estudis de Jacques Boucher de Perthes o Charles Darwin. Boucher de Perthes va advertir l’antiguitat antediluviana de l’home a partir d’associar unes restes humanes a unes d’animals extingits. Charles Darwin per altre banda, a les seves obres, l’origen de les espècies(1859) i l’origen de l’home(1871) va establir que és la evolució, a través del procés de la selecció natural, la que determina el desenvolupament dels éssers vius. A principis del segle XX l’antropòleg nord-americà Julian Steward va posar de manifest que les cultures no es relacionen només les unes amb les altres, també es relacionen amb l’entorn. Aquest postulat el va perfeccionar l’arqueòleg Grahame Clarck, que sostenia que podem comprendre molts aspectes de les societats antigues estudiant com aquestes s’adapten a l’entorn. Acabada la Segona Guerra Mundial i al llarg dels anys 50 les aportacions de les ciències naturals a les socials van ser notables. Potser la més rellevant fou el descobriment del carboni 14 per part de Willard Libby l’any 1949. Gràcies a ell els arqueòlegs disposem d’un mètode per determinar, de forma directe, l’edat dels jaciments i troballes de qualsevol part del món sense necessitat de recórrer a cronologies comparades amb mètodes històrics d’una banda i de l’altre ens permet comprovar si les datacions per mètodes històrics(bàsicament anàlisi documental) són correctes o no.
La culminació de tot plegat ha estat la comunió de les dues formes de fer ciència. Avui dia els jaciments es tracten com un tot integrat, on s’estudia la cultura material dels objectes dipositats, el seu context de dipòsit i es contrasta amb la documentació escrita, tot amb l’objectiu d’aconseguir una aproximació el més exacte possible al nostre passat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)