23 abr 2010

LA REVOLUCIÓ POSTMODERNA

Les evidències més sòlides esdevenen prescindibles, aquest seria el lema que sintetitza tot un moviment de renovació que ataca les bases amb les que la disciplina històrica havia operat fins ara. El postmodernisme és un corrent de pensament filosòfic que afectarà a totes les ciències socials, neix fruit del descontentament de les generacions dels 70 enfront el món que van construir els vencedors de la Segona Guerra Mundial. Immersos en un panorama de crisis generalitzada, els joves reaccionen contra un món que és desigual, injust i bipolar, fets que xoquen frontalment amb les promeses il•lustrades de que sota els designis de la raó, la ciència i la tecnologia, el món esdevindria un lloc més igual i més just per tothom. La caiguda del bloc comunista l’any 1989 agreujarà la crisi, arribant-se a negar el marxisme i la seva idea de transformació de la societat. Dins el camp de la Història, es reacciona contra la ortodòxia econòmica i social contraposant la reivindicació d’un nou paper de la cultura. El que es produirà és una revisió de la creença que una investigació històrica racional permet arribar a un coneixement autèntic del passat. Aquesta reacció crítica condueix a una pèrdua de seguretat en les doctrines i diagnòstics que havien guiat el desenvolupament de la investigació històrica en els trenta anys anteriors. El que es critica amb més virulència és el vell paradigma dels historiadors annalistes, marxistes i econòmico-socials que veien la societat com una estructura amb un motor definit, l’economia, que feia funcionar la resta d’elements, com ara la societat o la cultura. En conseqüència ens podem aproximar a la realitat, que és objectiva i està organitzada d’una determinada manera que podem conèixer amb profunditat. Les causes d’aquest descrèdit són tres: una pèrdua de confiança en els paradigmes anteriors, un esgotament generalitzat dels paradigmes anteriors i en el rerefons de tot això la crisi general dels anys 70, determinada per les condicions de creixement de postguerra. El resultat d’aquesta crisis serà l’aparició d’una nova cultura intel•lectual postmodernista, un gir lingüístic en filosofia i un nou anàlisis de la cultura.
He parlat de contra què va reaccionar el postmodernisme. Anem a veure quines son les seves bases teòriques i com evolucionen. Partim de dos idees: la primera és d’origen saussirià i consisteix en veure el llenguatge com un sistema de signes tancat, autosuficient, que posseeix una estructura i que amaga en ell tota la realitat del coneixement. La segona proposició bàsica és l’afirmació de la crisi i mort de la modernitat, del seu projecte basat en la valoració sobretot de la racionalitat teòrica i instrumental del coneixement científic de la Història. Neguen que el pensament racionalista condueixi al progrés humà. El llenguatge és anterior al món expressat per ell. Això significa que, al contrari que els paradigmes anteriors que propugnaven una construcció del món amb base econòmica, pels postmodernistes és el llenguatge el que fa intel•ligible el món, el construeix d’acord amb les seves regles de significació i de significat. D’aquí es segueix que les categories lingüístiques són l’encarnació d’una concepció general del món que s’ha establert culturalment. Les categories per exemple de realitat social objectiva o individu racional no són designacions d’entitats reals, són formes històriques de concebre i construir als humans i les seves relacions. Els postmodernistes són defensors de la perspectiva textualista del llenguatge, que actuaria com a constructor del món. En aquesta perspectiva s’inscriu el Gir Lingüístic. Davant aquesta posició textualista trobem la realista, que defensa que el llenguatge és el reflex de la realitat, postura defensada pels historiadors socials. La primacia pel llenguatge dóna lloc a un nou anàlisi del discurs, entès com una manera socialment institucionalitzada de parlar i escriure amb efectes de poder i de creació de significat històrico-social. Els mots són un acte de poder, una manera d’ordenar el món. Així doncs tots els historiadors construeixen el passat com un objecte el qual només podem conèixer a través de les idees, que ens revelen diferents aspectes de la realitat i fan de la història una disciplina imaginativa i interpretativa on la objectivitat no té cabuda perquè no tenim regles per esbrinar el passat de forma veritable. Aquesta primacia del llenguatge ens porta davant una nova problemàtica. Podem conèixer la realitat? Tenim possibilitat de conèixer el passat? Per què els humans actuem com actuem?
Partim de la base que el llenguatge no és un mitjà per comunicar sentit sinó que el sentit és una funció del llenguatge. El que pensa l’home està condicionat pel llenguatge, el llenguatge no serveix per transmetre coneixement. Un primer precedent d’això el podem trobar en Lucien Febvre a la seva obra Le problème de l’incroyance au XVIe siècle. La religion de Rabelais publicada el 1947 on s’aproxima a una època a partir del llenguatge, que ell considera com l’ utillatge mental d’aquella gent per enfrontar-se a la realitat. Si bé és cert que Febvre no feia determinar l’evolució històrica al llenguatge, si admet que la fa comprensible. Però els postmodernistes van més enllà. Per ells, un historiador està condicionat pels signes lingüístics del document que analitza i pels que ell utilitza. A ells els interessa donar una aparença de realitat a través d’una prosa d’estil narratiu.. En aquest sentit Hayden White va més enllà en afirmar que l’escriptura de la història no es diferencia de la poesia o del relat. Segons White, l’ historiador ha d’abandonar tota ingènua i perillosa il•lusió de contribuir a un coneixement científic, ha de renunciar a tot intent d’explicació, al principi de causalitat, a la idea de veritat independent i a la concepció realista del llenguatge, ja que tot això són reminiscències d’un essencialisme superat. En les posicions més extremistes, el text no és el resultat d’un context, té la seva pròpia vida i dinàmica i per tant no té cap referència amb una realitat externa a ell. Patrick Joye aporta a aquest debat dos qüestions interessants. En primer lloc postula que el món real sempre ens arriba discursivament, a través d’imatges d’aquest, fetes d’una determinada manera. La història social per tant, no seria una descripció de la realitat sinó una forma concreta d’entendre el mon. La societat, segueix, no és un fet objectiu, sinó una creació històrica que estructura la nostre societat, la nostre visió del món. Tot grup humà viu sota un sentit comú i si es surt d’aquest sentit, les evidències més sòlides esdevenen prescindibles. Finalment, el professor Cabrera aporta que el més important és la lluita per explicar com és llegeix el que ha passat, no com són les coses. Els fets històrics del passat poden ser llegits de formes diverses, predominant la lectura que tingui més poder. Pel que fa a la consciència i a les accions dels actors històrics, els postmodernistes consideren que no són el reflex subjectiu de les condicions socials d’existència, d’una racionalitat natural o d’unes intencions concretes, sinó que són el resultat d’una aprehensió de la realitat a través de les categories lingüístiques disponibles. Allò important pels actors socials no és la realitat sinó les percepcions de la realitat. Roger Chartier defensa que els humans actuem en funció de la perspectiva de la realitat. Segons com actuem, actuem sobre les circumstàncies. No hi ha un món que es pot comprendre, el món és vist a través d’uns codis i es fa i es desfà a partir de l’acció individual.
Les propostes postmodernistes ataquen les bases de la ciència històrica ja que, amb el seu atac a la referencialitat document- realitat estan negant la idea de font, impossibilitant d’aquesta manera tot coneixement del passat, reduint la Història a un problema lingüístic. Aquesta perspectiva genera dos problemes: el perill del formalisme del determinisme lingüístic. Donant tanta importància a les paraules i a l’estil, a la manera com s’expliquen les coses més que com passen o perquè passen, s’ha prioritzat l’estètica per sobre l’ètica, la forma sobre el contingut. El segon problema és que els postmodernistes han substituït un determinisme econòmic per un de lingüístic. Tal i com afirma Biernacky, citat per Gabrielle M Spiegel, en l’article La Historia de la Práctica, nuevas tendencias en historia tras el giro lingüístico, s’ha produït una confusió entre el concepte de signe i la seva lectura. S’ha pensat en els signes com a parts del decorat natural d’una cultura més que no com a formes generades històricament. Aquesta naturalització dels signes ha fet oblidar que són construccions històriques i arbitràries i per tant ha conduït al determinisme lingüístic. Aquestes convencions portades a l’extrem produeixen un efecte paralitzador en la disciplina, ja que ens allunyem de la realitat, una realitat que no podem conèixer, ni en el passat ni el present.

A partir d’aquesta reflexió, alguns postmodernistes estan revisant els conceptes de discurs, subjecte, acció, pràctica i experiència. El redescobriment del discurs vinculat a les institucions i pràctiques socials i que tota societat es construeix a través d’una multiplicitat de sistemes de significat(discursos) dinàmics, sempre canviants, que creen règims de racionalitat pràctica d’acció i de veritat suposa superar l’esfera merament formalista per penetrar més en la societat constitueix la innovació més rellevant pel que fa al discurs.
La interpretació estructuralista del subjecte el feia producte del discurs, no era una persona, ni un agent autoconscient i autònom sinó una creació discursiva. Això té l’efecte immediat de desarticular els conceptes d’acció, experiència i pràctica ja que, donada l’absència d’un actor històric, és impossible establir una base des de la qual un individu configuri la seva vida a partir de la seva visió del món. Desapareix el jo tradicional de l’ historiador i els nexes entre presència, sentit, acte, intenció, pràctica i significat. Les noves tendències aposten per la rehabilitació de l’acció. L’origen del coneixement de l’agent estaria en la seva percepció individual i també en la seva acció davant el món. La percepció estaria mediada, condicionada, però no controlada per l’estructura cultural. Sembla una paradoxa però el que estan proposant és la recuperació del subjecte liberal com a individu que opera dins les tradicions rebudes d’una manera que, malgrat estigui condicionat per les tradicions culturals, no està dominat per elles. Pel que fa a l’acció, s’està imposant la noció de resignificació de Giddens, que postula que l’estructura forma als agents i els agents contribueixen a formar l’estructura. Les activitats pràctiques humanes són recursives, són recreades pels actors a través dels seus propis mitjans, mitjançant els quals, s’expressen. És a dir, es manté l’enfocament semiòtic, reduint la part totalitzadora i determinista. Existeix encara una tercera via per la reintegració del subjecte dins el gir lingüístic: el model heurístic de Certau. Per ell, les arts de parlar i actuar revelen la manera en que els agents adapten i adopten la cultura mitjançant formes regulades i rígides d’aquesta per abastar els seus objectius. Ara bé les pràctiques socials operen com les improvisacions musicals, que pressuposen un coneixement i aplicació d’uns codis determinats. Les pràctiques quotidianes generen unes diferències no codificables dins els sistemes i per això els agents improvisen en base codis culturals preestablerts. Pel que fa al camp de l’experiència i de la pràctica algunes autors o autores, com Joan Scott continuen defensant que l’experiència és una història del subjecte i és en el llenguatge on tenen el seu espai de representació. La història de l’experiència és inseparable de les formacions discursives, donat que l’experiència és un esdeveniment lingüístic. Les corrents renovadores basaran un nou coneixement de l’experiència en les condicions corporals i materials de l’existència, condicions fora dels discursos textuals i dins les realitats de la vida quotidiana. La competència corporal permet a l’agent representar el món, expressar el fet social. Les pràctiques socials són actuacions corporals que incorporen una manera d’actuar com un coneixement del món. El cos és el constituent de l’acció i les disposicions culturals construeixen el món. Aquesta nova concepció centrada en el cos s’anomena gir material. Només queda explicar l’últim dels girs dins el gir lingüístic, el gir historicista. Consisteix en el desplaçament del centre d’atenció de la investigació històrica des de les imatges totalitzades de la cultura i societat al terreny de la pràctica i la vida quotidiana. Es tendeix a dissoldre, tan la noció d’estructura com les teories que depenen d’ ella perquè no expliquen les variacions del sistemes. En el gir historicista es posa accent en la naturalesa històricament generada i contingent de les estructures de la cultura, retornant a la historiografia la preocupació pels processos i els agents.

Totes aquestes teories, preses en conjunt, estan conformant un corpus d’obres històriques sota el nom de teoria de la pràctica, que, malgrat ser un corrent poc sistemàtic, assumeix la rellevància dels postulats del gir lingüístic i els reinterpreta en favor d’una rehabilitació de la història social, posant estructura i pràctica, llenguatge i cos en una relació dialèctica dins de sistemes que són concebuts com a recursius. Ara per ara, la teoria de la pràctica es configura com un possible paradigma de futur que arribi a substituir els antics de la història econòmica i social.