Idearis ideals

Tot sopant, la meva família mira la sèrie de TV1 Cuéntame. Malgrat que podríem discutir llargament sobre l'enfocament de la història de la Transició espanyola, avui he vist una cosa digna de mencionar.

Resumeixo l'escena que ha inspirat el post. Un dels protagonistes, fídel al PCE, va a una seu del partit i es posa al seu servei. El militant però s'adona que moltes coses han canviat. Per exemple, ha desaparegut la bandera de la República. En un moment donat, el cap de partit li exposa al militant que no compten amb ell degut a que la seva filla ha sortit a la revista Interviu, on hi ha unes fotografies eròtiques. Just en aquell moment, el militant explota i recrima al cap de partit totes les concessions que el PCE ha fet als antics enemics.

En una escena diferent, Antonio, el protagonista, desprès de patir un desengany amb el seu partit, UCD, decideix trencar el carnet. Mentre ho feia, repetia, com si fos boig, "No me han llamado, no me han llamado".

Això m'ha portat a fer-me la següent pregunta: Quina significació tenen per nosaltres les institucions i els ideals? Al marge de l'actuació contemporaneista del PCE en un moment de dificultats per al comunisme espanyol i d'altres consideracions, el principal problema és d'ideals. És la defensa d'un ideal el que ens defineix dins un organisme? Els que defensen uns nous ideals són uns venuts? Fins a quin punt estem disposats a lluitar per un ideal? O, fins a quin punt per una institució? El militant comuista acaba trencant el carnet, titllant als seus antics camarades de venuts. Un home d'història tràgica, emigrat a França, lluitador fins la fi i frustrat perquè el món no ha fet la revolució.

En quin moment per un ideal deixem de perdre contacte amb el temps present? Són les idees pols en el vent? O són el ciment de la nostre identitat? Teniu la paraula.