Cruïlles i reflexions.

Vivim en un moment de canvi. No només en el sentit dels canvis que van lligats a les noves tecnologies i als seus usos. Sinó també relacionat amb el present. La crisi i les diverses revolucions dels països àrabs i fins hi tot el gir neoliberal a Occident, entre moltes altres coses.
Com a historiadors, tenim la responsabilitat de reflexionar sobre el canvi. Marc Bloch a la seva obra Apologia por la Historia ho diu clarament, la història és una ciència del canvi.
Personalment, per mi, també és un moment per al canvi. D'estudiant passo a llicenciat. Ara és la hora en que un sempre difícil mercat laboral m'espera.
Com a historiador, reflexiono sobre les implicacions d'aquest canvi. Estic lluny encara, d'haver triat un camí. Però això no m'ha impedit determinar les bases del meu codi deontològic. Sóc un nou caminant, un nou explorador en una ciència del moviment, del canvi, una ciència que està en la seva infantesa i a la que tinc l'honor de servir. Des d'ara seguiré alguns dels preceptes del gran mestre Bloch, pare de tot una generació d'historiadors.
El primer aspecte a destacar constitueix el nucli del post. L'historiador transforma la seva vivència present en reflexió històrica. Aquesta idea va lligada al fet que el present es compren per el passat i el passat per el present. La ignorància del passat compromet en el present l'acció mateixa. En conclusió, la història és un esforç total per captar als homes en la societat i en el temps.
Com fer-ho? Sempre sense perdre de vista una qualitat fonamental de l'historiador: Camarades, no hem de ser buròcrates, no podem romandre asseguts, hem de ser caminants, fidels al nostre deure d'exploració i d'aventura. Si Bloch ho pogué fer, en un moment tant dur com la 2ª Guerra Mundial, què no podem fer nosaltres?
No podem tampoc, caure en l'error comés per molts, escriure per a l'Acadèmia. La Història és una ciència que no necessita complexos teòrics molt elaborats per reivindicar-se. De fet, si oblidem que la nostra és una ciència poética, estarem fent un mal servei a la disciplina. Bloch ho resumeix en aquesta màxima: saber hablar en el mismo tono, a doctos y alumnos. Hem de recordar a la gent que la més gran virtud o una de les més grans, de la història és que distreu, té un gaudí estètic al costat del rigor i l'erudició requerides.
Els professionals de la Història hauriem de ser capaços d'acabar amb el tòpic de: En historia, la feria es cómo cada uno la pinte. Denuncio aquí i ara la fal·làcia d'aquesta afirmació. La ciència històrica remata en la ètica, ha de ser veritat i l'historiador ha de realitzar-se com a moralista, com a home just. Això implica també un esforç de comprensió i no de judici. Comprendre els fets, a la societat i a la humanitat però no jutjar.
A mode de conclusió, exposaré una segona cita de Marc Bloch que exerceix de col·lorari de tot el que he volgut expressar i exposar: Aprehender lo vivo es la principal qualidad del historiador. El fet viu és, juntament amb el passat, la base de tot pensament històric. Els historiadors construim la història i alhora en formem part. Hem de ser capaços de sentir tots aquests elements per poder captar la nostre societat en la seva totalitat i així, pensar, com eren les altres que ens varen precedir.