La comunió entre les ciències naturals i les ciències socials

Els arqueòlegs han de desenvolupar una imatge del passat i els científics han d’elaborar una imatge coherent del món natural. Els objectes trobats pels arqueòlegs no diuen res de si mateixos directament, així com la natura tampoc es desvela fàcilment als ulls dels científics. Tan uns com altres han d’aprendre a llegir les evidències que se’ls presenten. I sovint, ambdues lectures estan més unides del que es pot pensar a priori.

En l’article de Burjachs es destaca la importància dels estudis pol•línics pel coneixement prehistòric i històric. L’aportació de la pal•linologia és un exemple més de la importància de la col•laboració de les ciències naturals per l’estudi de l’home. D’altres exemples en podem trobar dins camps com l’antropologia física, la genètica, estudis de la dieta…

Les relacions ambdues branques del saber es remunten als seus orígens moderns. L’arqueologia no es va arribar a constituir plenament fins mitjans segle XIX però ja venia precedida pels estudis geològics de James Hutton(Teoria de la Terra, 1875) i de Charles Lyell (Principis de Geologia(1833) que varen assentar les bases per l’excavació científica. Altres exemples d’aquesta col•laboració els trobem en els estudis de Jacques Boucher de Perthes o Charles Darwin. Boucher de Perthes va advertir l’antiguitat antediluviana de l’home a partir d’associar unes restes humanes a unes d’animals extingits. Charles Darwin per altre banda, a les seves obres, l’origen de les espècies(1859) i l’origen de l’home(1871) va establir que és la evolució, a través del procés de la selecció natural, la que determina el desenvolupament dels éssers vius. A principis del segle XX l’antropòleg nord-americà Julian Steward va posar de manifest que les cultures no es relacionen només les unes amb les altres, també es relacionen amb l’entorn. Aquest postulat el va perfeccionar l’arqueòleg Grahame Clarck, que sostenia que podem comprendre molts aspectes de les societats antigues estudiant com aquestes s’adapten a l’entorn. Acabada la Segona Guerra Mundial i al llarg dels anys 50 les aportacions de les ciències naturals a les socials van ser notables. Potser la més rellevant fou el descobriment del carboni 14 per part de Willard Libby l’any 1949. Gràcies a ell els arqueòlegs disposem d’un mètode per determinar, de forma directe, l’edat dels jaciments i troballes de qualsevol part del món sense necessitat de recórrer a cronologies comparades amb mètodes històrics d’una banda i de l’altre ens permet comprovar si les datacions per mètodes històrics(bàsicament anàlisi documental) són correctes o no.


La culminació de tot plegat ha estat la comunió de les dues formes de fer ciència. Avui dia els jaciments es tracten com un tot integrat, on s’estudia la cultura material dels objectes dipositats, el seu context de dipòsit i es contrasta amb la documentació escrita, tot amb l’objectiu d’aconseguir una aproximació el més exacte possible al nostre passat.