LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA HISTORIOGRAFIA

Pot la història, en una democràcia, tenir altra “funció social” que la de fornir una interpretació raonada i comprensible del passat a una ciutadania que tindrà per definició projectes polítics i socials diversos?
La història pot i ha de tenir una altra funció social que la mera transmissió d’una interpretació comprensible del passat a la ciutadania. Tant en règims democràtics com no democràtics, la història i l’ historiador compleixen una missió més profunda i fonamental: ensenyen a pensar críticament. Una de les principals virtuts que te l’ historiador és que aprehèn el fet viu. Això el porta necessariament a transformar la realitat en la que viu en reflexió històrica. El millor exemple el tenim en el llibre de Marc Bloch “La Extraña Derrota”, un testimoni de la Segona Guerra Mundial escrit l’any 1940, en plena ocupació nazi, perseguit l’autor per la Gestapo. Aquestes qualitats han de portar al despertar de l’esperit crític de la nostre societat. En aquest sentit coincideixo amb la primera, la quarta i la sisena proposició de funció social de la historiografia proposades per Jürgen Kocka en el seu llibre Historia Social(Alfa 1989). Tal com deia Marc Bloch en la seva “Apología para la Historia” el present és on comença el procés fonamental de l’ofici d’historiador. Cal comprendre el present pel passat i el passat pel present. És necessari que la ciutadania entengui d’on provenen les estructures i objectes que tenen en el present per tal que puguin entendre l’evolució de la seva pròpia realitat.
En democràcia per exemple, l’esperit crític ha de servir per la millora del sistema polític. La reflexió crítica de les condicions polítiques que van fer possible el règim democràtic i de la societat que el va fer possible han de conduir a una millora del sistema democràtic i de la societat. En sistemes dictatorials la història serveix per despertar la consciència crítica de les gents que la pateixen. Això és útil per exemple per desconfiar de tota mena d’informació emanades pels organismes del règim en qüestió. La història serveix per mostrar altres realitats i per conscienciar a la ciutadania de les possibilitats de la millora del sistema. Tal i com diu el professor Fontana, l’ historiador serveix per ensenyar a pensar, a no creure en les coses a ulls clucs. Serveix perquè els polítics no ens puguin vendre veritats falsejades o polítiques concretes. En cap cas la història hauria de justificar o legitimar cap règim polític. Aquest fet significa tornar a postulats romanticistes i metòdics que ja haurien d’estar superats. Com deia Febvre, la història que serveix és una història servil. Per aquesta raó no estic d’acord amb el punt tres de les reflexions de Kocka.
Estic parcialment d’acord amb l’asseveració número 5 de Kocka. Ja els metòdics van notar que la història podia servir com a factor d’acceptació d’una realitat diversa. Quan ens enfrontem amb l’”altre” la història ens pot ajudar a entendre i acceptar la diferència. Però no només la història serveix per això. Disciplines com la sociologia o l’antropologia ajuden també a minimitzar l’ impacte de la diferència. No estic d’acord però en que s’hagi de donar prioritat a la història moderna i contemporània. La història és una ciència de caràcter global. Els seus problemes afecten a l’home en la seva totalitat i no es poden entendre per separat. Per molt allunyat que estigui el neolític del present, ens ajuda a entendre l’evolució de la nostre societat i també la de les altres societats del món. No hi ha tantes històries com punts de vista ni tampoc tota la història és contemporània en tant que la construïm en base a les nostres necessitats del present, tal i com promulgava Croce.
Finalment, la història no pot ser només un “divertimento”. La història compleix una funció molt important. La banalitat de l’oci només pot ser acceptada en tant que admiració per les coses antigues. De cap manera un antiquari pot ser considerat historiador. La història és la ciència dels homes en el temps, una ciència que ens planteja multitud de problemes, problemes que de cap manera, poden ser tractats de forma banal, com un divertiment.