25 may 2010

LES MEMÒRIES: UN NOU REPTE PER L'ESCRIPTURA DE LA HISTÒRIA

Història i memòria són dues maneres de mirar al passat. La Història és la mirada des de la raó; la Memòria és la mirada dels sentiments . La tendència actual dóna més importància al segon tipus. És per això que cap llibre que parli del passat no té molt de futur entre el gran públic sense la paraula memòria. A més a més assistim a la proliferació de “les memòries”, són relats personals d’experiències traumàtiques comptades en primera persona i sovint decorats amb errors, voluntaris o no. Les noves portes de la història s’han obert a la creativitat de la memòria fent impossible la historicitat dels esdeveniments, convertint el passat en quelcom que no s’acaba reencarnant en el present, un present amb risc de ser devorat per l’excés de memòries. La memòria es troba avui a la cruïlla en la qual s’encreuen l’escriptura de la història, la política dels Estats, les seves relacions recíproques, la mutació de les identitats nacionals i les estratègies dels mitjans de comunicació i de la indústria cultural, elements que es sobreposen modificant les formes i estructures de la memòria col•lectiva. Davant aquests nous reptes, els historiadors també ens trobem en una cruïlla: quin ha de ser el nostre paper en la gestió del passat?
En primer lloc, examinem més a fons que és això de la memòria i quina relació guarda amb la història. Per història entenem el saber científic del passat, un saber de tipus acumulatiu, elaborat a partir del rigor i del control del testimoni. Per altre banda la memòria està constituïda pels records del testimoni. Marc Bloch ja havia assenyalat en la seva obra “Apologia per la història” que la memòria és la matèria primera de la història. En aquest sentit l’ historiador ha de barallar-se amb tres tipologies : la individual o la de l’actor de la història, la social, és a dir, la pluralitat de representacions que defineix el context al si del qual s’elabora un discurs històric del passat i, finalment, la seva pròpia historiador, que està condicionada per la trama dels seus propis records personals que orienten la seva tria i el condueix a seleccionar els temes de la seva investigació. Si com apuntava Bloch la Història és la ciència dels homes en el temps, la preocupació de l’ historiador serà rescatar de l’oblit la memòria dels esdeveniments i lidiar amb totes les pluralitats de memòria. Un gènere que pot ajudar a l’ historiador en aquesta tasca és el de les memòries. Les memòries són un gènere de llarg recorregut, que es remunten a l’època de Sant Agustí i les seves “Confessions” i des de llavors ha estat irresistible per escriptors i lectors. Aquesta mena de relats o com diu Mendelsohn “confessions memoristiques” han anat canviat al llarg del temps. Les primeres estaven caracteritzades per ser relats objectius de redempció espiritual. El desig de Sant Agustí de buscar un significat més ampli al seu passat el mou a escriure un relat totalment honest dels seus primers anys de joventut i del seu progrés cap a una vida espiritual. Aquesta mena de memòries tenen continuïtat en el món protestant, on són enteses com un examen de consciència d’un mateix i del curs de la seva vida. A partir del segle XVII apareixerà un nova generació de memòries que, a banda de ser també testimoni d’una redempció espiritual, inclouran un decàleg de perills a superar i el més important, una nova i poderosa ressonància política. El canvi més important és que les memòries passen a ser molt més que un relat personal; seran un testimoni políticament significatiu dels crims sistemàtics d’un poble contra un altre. A partir d’ara, aquests testimonis explicaran el sofriment personal i, per extensió, el patiment de tots aquells que ja no hi són i que mai podran escriure la seva experiència. Són aquesta mena de memòries les que estan envaint el panorama historiogràfic actual. Internet a més a més ha esdevingut l’ instrument ideal per la seva difusió degut a que posa a disposició de milions d’usuaris la capacitat per explicar els seus relats de forma ràpida, massiva i gratuïta.
Els problemes que generen aquesta nova modalitat de memòries són evidents. En primera instància ja no són només relats totalment honests concebuts per l’expiació espiritual d’un passat turbulent, són relats que inclouen tints polítics i per tant, poden estar carregats de sentiments i emocions que enterboleixen la veritat dels fets passats. En segona instància, no sempre els relats estaran tacats per una mentida intencionada, a vegades són producte de l’error de la memòria. La memòria és una capacitat fonamental per l’ésser humà però és capriciosa i voluble. La forma com es produeix l’evocació del record depèn del marc social que envolta a l’individu. Aquest marc condiciona la memòria individual i col•lectiva ja que és una construcció social que permet múltiples construccions individuals i col•lectives. Així, diferents marcs socials de temporalitats diverses generen percepcions i emocions variades que donen forma a la nostre memòria, donen veu als nostres records i en permeten la reconstrucció. Això és així perquè l’home és un ésser vinculat a altres i per tant, la seva memòria també estarà vinculada a la del grup a la que pertany. En conseqüència els individus som producte d’un relat social col•lectiu i ens comprenem a través de la història que se’ns narra socialment. Per aquest motiu els subjectes relaten històries del passat que escenifiquen grups de persones. Els membres d’aquests grups teixeixen una història social i col•lectiva, fent que el present no deixi d’alimentar-se d’un passat reconstruït de forma col•lectiva. El tercer problema que generen és una visió de la història en clau binària; ja no hi haurà una pluralitat de subjectes històrics, sinó una gernació de vencedors i vençuts, de botxins i víctimes. Ara bé, el problema més greu potser és l’acceptació de les obres de testimoni, obres de ficció, degut a que aquestes tenen més força que no pas el relat verídic. Quina és la causa d’aquesta acceptació? La resposta la trobem als realty shows que creen emocions reals ficcionades, posant l’accent en les suposades reaccions espontànies dels participants, quan en realitat, no són més que pura mentida, pur teatre. D’aquesta manera, el lector és incapaç de dilucidar entre la veritat novel•lada- que és aquella que respon al món interior de l’escriptor- i la veritat del fet passat. Finalment, l’escriptura de la història contemporània constitueix l’últim dels problemes d’aquests relats de memòria. Les temporalitats de la història i la memòria s’encreuen, els actors de la història- juntament amb els seus records i la seva representació d’aquests- conviuen amb l’ historiador dificultant la cesura necessària amb el passat que es requereix per escriure història. Com reaccionem els historiadors davant tot aquesta panoplia de problemes?
En primer lloc, la nostra actuació ha d’estar regida per les premisses fonamentals de la disciplina. Com he dit abans, hem d’establir una cesura simbòlica amb el passat. Per poder escriure història s’ha de poder pensar el passat com una experiència closa amb la que s’estableix una separació, condició ineludible per distingir passat i present. Com diu el jurista José Maria Mena al seu article Justícia i Memòria Històrica la precisió científica de l’ historiador es manifesta en la seva objectivitat i aquesta requereix distanciament. L’ historiador no viu les dades, les investiga o reconstrueix, no n’és partícip. La segona premissa és la constitució de les fonts. Caldria repensar l’impacte de la història oral i de les històries de vida com a fonts per l’estudi de la història contemporània. I en tercer lloc l’ historiador ha de respondre a la demanda de coneixement. En conseqüència, la millor resposta a aquesta demanada ens la suggereix Marc Bloch en la seva “Apologia per la història. Seguint el seu raonament, si la memòria és una de les matèries primeres de la història i la història és la ciència dels homes en el temps la principal tasca de l’ historiador ha de ser comprendre i fer que es comprenguin els esdeveniments del passat, situant-los en la seva atmosfera mental. Això significa obrir-nos a aquesta nova forma de relat historiogràfic, tot situant les memòries en el seu context. La història fallaria en la seva tasca si subjugada per les fonts orals sucumbís a les sirenes de la memòria o d’altres i caigués sense mètode crític en les trampes de la subjectivitat.
Una segona tasca que hem d’escometre els historiadors és la de denúncia d’aquestes falsedats, perseguir-les. Cal que es senyali la distinció entre la veritat objectiva i la veritat novel•lada. Les novel•les són un entreteniment estimulant però no hem de caure en el parany de veure-les com el reflex dels esdeveniments succeïts. Per tant, hem de sotmetre a crítica tots els testimonis. No hem d’oblidar que aquests no són pròpiament més que l’expressió de records i els records, com hem vist abans tenen errors de la memòria, que són inevitables, perquè, la memòria és sempre selectiva, amb la qual cosa, sovint el testimoni es centra en detalls que no sempre són de l’ interès de l’ historiador. Per altre banda, els errors i les mentides també ens estan indicant quelcom. Així com els silencis i els oblits, els errors silencien esdeveniments que poden resultar crucials per l’estudi d’una època Per tant, a banda de la denúncia i la persecució de l’error, l’ historiador té el deure d’ investigar perquè es va produir aquest error i què s’hi amaga al darrere.
En definitiva proposo que l’ historiador deixi de ser un erudit que només elabori productes de cara al seu públic especialitzat i comenci a respondre a la demanda d’ història que genera aquest moment memorialista. Hauria d’aprofitar més les noves fonts, com les històries de vida o els relats memorístics i les noves tecnologies com Internet per difondre una història atractiva i instructiva, construïda en base a les premisses fonamentals de la disciplina i amb una narrativa fluïda, agradable i comprensiva. Un record pot funcionar com una bona novel•la però mai ha de poder funcionar com un bon llibre d’història. Són dos gèneres diferents i la nostre feina envers la societat és deixar clara quina és la línia que marca la frontera entre un passat que només existeix en la ment de l’autor i el passat constituït per fets provats. No estaria malament que ens molts llibres de memòries s’hi afegís un pròleg en el qual s’expliqués al lector que les línies que estan a punt de llegir són producte del record i com a tal, pot estar errat degut a les llacunes inevitables de la memòria.
Ruth Kluger afirma que un llibre de memòries fraudulent no pot arribar a res més que a ser una experiència estètica perversa, una inútil qualitat d’entreteniment perquè li manca la veritat. La solució doncs està clara, vestim de veritat a la memòria i mai més tindrem una experiència estètica perversa, sinó una experiència més “real” que ens acosta a la mentalitat i a l’atmosfera d’èpoques passades que encara romanen molt recents en la nostre vida quotidiana. Només així, tal i com he proposat en les línies anteriors, l’ historiador pot lluitar contra les veritats polítiques i socials establertes i imposades. Les memòries poden -i són- eficaces per tractar certs temes, però sempre que hi apliquem un tractament crític, com a qualsevol altre document.

No hay comentarios:

Publicar un comentario