A partir de la lectura del capítol 16 del llibre de Fontana, La Història dels homes, reflexionaré sobre la necessitat de pensar els dos grans fracassos del segle XX(La gran violència desencadenada per multitud de conflictes i en segon lloc, la gran desigualtat socio-econòmica entre països), sobre la importància de renovar les eines amb les quals ens aproximem a la societat i en conseqüència sobre quin és el millor model sobre el que bastir les nostres interpretacions del món en que vivim.
En primer lloc hauríem de prendre consciència de quin és el més gran desafiament al qual hem de fer front. Els historiadors francesos de principis del XX es van dedicar a estudiar a fons la Revolució Francesa amb l’objectiu de difondre els fonaments de les llibertats democràtiques per lluitar amb les armes de la raó contra el feixisme i el nazisme. Els historiadors marxistes britànics volien alleujar els mals que el capitalisme provocava a la societat i per aquesta raó varen estudiar la Revolució Industrial. Nosaltres, com a fills del segle XX tenim el deure d’estudiar a fons les causes de les barbàries produïdes al llarg de la centúria i també la natura dels mecanismes econòmics i socials que han provocat la gran desigualtat entre l’ anomenat Primer Món i el Tercer món, desmentint de passada les promeses de creixement econòmic i progrés que propugnaven els defensors del sistema actual. De fet, el desencís vers el model de progrés il·lustrat, un model basat en la raó, la ciència i la tecnologia, que havien d’actuar a mode de Deus ex Machina per dur-nos cap a un món igual i just va provocar, entre altres raons, la caiguda dels vells paradigmes historiogràfics, és a dir, el marxisme, l’escola dels Annales i la història econòmica i social.
La fallida del vell instrumental i la irrupció del postmodernisme en l’escena de la Història em serveixen d’excusa per exposar la segona qüestió a la que ens remet Fontana, i que és, la necessitat de la revisió del nostre instrumental metodològic. Com deia Pierre Vilar a la seva obra Catalunya dins l’Espanya Moderna l’excés d’inquietud metodològica és preferible a la mancança d’interès en la manera en com ens aproximem a la societat. Aquesta no és una qüestió secundària pel nostre ofici. Tal i com bé afirmava Marc Bloch en la seva Apologia per la historia la història és la ciència dels homes i dels homes en el temps i per tant, l’ historiador té el deure de situar el seu objecte d’estudi dins la seva atmosfera mental i cronològica i per fer-ho, necessita d’un conjunt d’eines que no són immutables, canvien en funció del present on situí l’investigador. Els nostre instrumental, heretat dels vells paradigmes i pervertit per un excessiu rigor en les tesis, ha estat enderrocat pels nous postulats postmodernistes, amb les seves noves concepcions sobre la Història i els homes. La renovació d’aquest instrumental ens ha de servir als professionals de la història per tornar-nos a posar en contacte amb la societat en que vivim, ja que la història acadèmica ens n’ha allunyat, per tal de poder entendre el món en que vivim i millorar-lo.
Per donar resposta a aquestes qüestions tan importants, el professor Fontana proposa la creació d’un nou model d’història total que s’ocupi del conjunt de la humanitat en la seva totalitat, preocupant-se alhora tan pel medi on viu aquesta humanitat, com pels grups socials que conforma i les cultures amb la que està formada. El nou model implica la correcció de les velles deficiències de les quals parlava en les línies anteriors. Primer cal que la història renunci a l’ eurocentrisme. En segon lloc però no menys important, cal renunciar al model únic d’evolució humana que funciona a partir de la mecànica del progrés, és dir, cal refusar la linealitat de la història. Durant el segle XIX es va establir que tota disciplina que fos capaç de fer prediccions i elaborar lleis seria digne de rebre la categoria de Ciència. La Història i les ciències socials es van afanar durant tot el segle XX en buscar les lleis que suposadament regeixen la humanitat. El problema és que, mentre això succeïa, les dites ciències naturals es van adonar que el determinisme i la capacitat de predicció no eren possibles. La ciència es va girar cap al camp de les relacions no lineals, molt més abundants en la natura que no pas les llargues cadenes d’esdeveniments causa- efecte. Això no va poder evitar que es bastís una història basada en la idea de que existeix un únic ordre final de les coses al qual tendim de manera natural. No hi ha molts camins possibles, només un, el marcat per l’evolució i el progrés. La nova història total abandonarà per sempre aquest discurs, que ha servit durant segles per justificar sistemes polítics com dictadures i imperis, així com també sistemes econòmics de distribució desigual de la riquesa. Però la linealitat de la història no només ha de morir per aquestes raons perquè amaga un secret encara més terrible. Si el progrés és l’únic punt culminant, l’únic punt d’arribada, és evident que la història s’ha construït només amb els fets i les accions que concorden amb aquest punt, eliminant-ne i silenciant-ne les alternatives que contenien altres futurs possibles. La nova història total es crearà a partir no només del punt d’arribada, sinó també a partir de la infinitat de camins que, per alguna raó, han quedat tallats i que desprès han estat silenciats per la vella idea de progrés. Bloch, dins l’Apologia ja anunciava que el present només es compren a través del passat i el passat es compren a través del present. Fontana va un pas més enllà i servint-se de Benjamin proposa abandonar la idea de punt fix, abandonar l’anàlisi només del que ha estat i explorar el territori del possible, del “podria haver estat”. Només d’aquesta manera podrem ponderar el pes real, per exemple, de les aportacions dels pobles no europeus a la història d’Europa, o el pes de la dona, el nivell de racionalitat dels projectes de futur inacabats… La Història ha eliminat els nuclis d’aquestes esperances fent que tot es produeixi fatalment, de forma mecànica. Ha arribat l’hora de donar veu a les esperances silenciades.
És vital que el nou model elimini la tradició estatista pel que fa la tria del què és i que no és un esdeveniment històric. Fins ara, la tria es feia d’acord amb valors i criteris que en la majoria dels casos portaven el segell inconfusible d’una determinada ideologia política. Hem de veure el conjunt de fets del passat com històrics sense deixar influenciar-nos per la ideologia Si bé és veritat que sempre en la tria dels temes per investigar, els historiadors ens deixem influenciar per qüestions de caràcter personal i fins hi tot ideològic, hi ha d’haver un consens general sobre la consideració dels esdeveniments històrics, consideració que ha d’estar lliure d’ideologies i prejudicis.
Una nova escriptura de la història requereix d’un nou enteniment del seu objecte d’estudi, els homes i les dones. Es sol dir que l’home és un animal racional, però la veritat és que, més aviat, és un animal que racionalitza les seves decisions, tant de cares a convèncer als altres com a si mateix. Moltes vegades, les raons de moltes decisions sorgeixen de foscos racons de la ment fent que les accions no s’ajustin a la imatge coherent que l’individu vol donar de si mateix. Això enllaça amb la idea postmodernista allò important pels actors socials no és la realitat sinó les percepcions de la realitat, és a dir, l’individu actua segons com veu la realitat i per aquesta raó les seves decisions i actuacions poden ser contradictòries. Els individus doncs, no són personatges planers de biografies, són éssers amb llums i ombres i cal entendre’ls així si volem aconseguir una millor comprensió d’ells i del seu món.
El nou model aquí definit, ens ha de servir, com he dit abans, per apropar-nos de manera eficaç als problemes dels homes, tan del present com del passat. Amb aquesta posada a punt de les eines per investigar la societat l ’historiador pot complir la seva funció de denúncia dels enganys i de fer reviure l’esperança de que un nou món és possible. Em parlat d’enganys, però en quin sentit? Per tots és conegut que la història, al servei de determinats sistemes polítics o de determinades ideologies és una arma temible. Fins hi tot avui, està en la base de prejudicis i de justificacions d’opressions i massacres sense sentit. Per exemple, els Talibans falsifiquen la història per convèncer als seus de que ha arribat l’hora d’una nova expansió musulmana o bé s’usa per justificar teories racistes, …
La finalitat de la història no ha de ser la servitud a les ideologies. Com el mateix Fontana reconeixia en una entrevista al diari El Punt el juny del 2009, l’ historiador ha de servir per pensar, no per ensenyar a creure amb els ulls clucs. Els professionals de la història hem de lluitar per esborrar l’acceptació de que les coses són així i no les podem canviar, en base a unes “lleis de la història” que són falses, que no existeixen. Hem de combatre els prejudicis de les lectures malsanes del passat que condueixen a l’acceptació i a la paràlisi. D’aquesta manera els historiadors ajudarem a desbrossar possibles camins que ens condueixin cap a una societat més igual i més justa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario