2011 toca a su fin. En el año de las políticas de austeridad y de los recortes en derechos sociales, en el año en que las desigualdades se accentúan, no ya sólo entre países del primer mundo y del tercero, sinó también entre la anteriormente conocida como clase media y la clase alta. Este año de 2011, en que la crisis ha recrudecido y los gobiernos neo-neo liberales se han ido imponiendo en Europa, no podia terminar de otra forma que con los recortes anunciados por el Presidente del Gobierno Español, Mariano Rajoy y con la notícia relativa al sueldo de directivos y consejeros de las entidades bancarias que han recibido ayudas públicas, a saber: BFA-Bankia, BMN, Banca Cívica, Caja España-Caja Duero, BBK, CatalunyaCaixa, UNNIM y Novagalicia.
En el artículo, extraído de la web El Economista se desgranan los emolumentos, como por ejemplo, los del señor Rodrigo Rato, presidente de Bankia, que cobró 2'34 millones de euros, en 2011. Y así, una retaila de cifras astronómicas.
Tras la lectura de la notícia, me surgen varias preguntas al respecto. ¿Por qué, en época de austeridad, algunos no practican con el ejemplo? ¿Cómo pueden permitirse estos sueldos? Si sus bancos tienen pérdidas, ¿Por qué razón no sacrifican sus elevadas retribuciones? En lugar de ello, asfixian a autónomos y PYMES, no concediendo créditos, o aplicando intereses imposibles, hipotecando nuestras vidas y futuros. Y mientras tanto, estos mismos caraduras, afirman que todos debemos apretarnos el cinturón. Por todo esto, no quisiera despedirme de este 2011 recordando que debemos pensar en estas cuestiones, y empezar a actuar en consecuència. Feliz, austero y recortado, 2012.
31 dic 2011
22 oct 2011
Reflexions per a una causa justa.
Amb el permís del senyor Álvarez i dels autors del llibre: "Lexili dels republicans, el somni derrotat", Daniel Serra i Jaume Serra, m'agradaria compartir una reflexió que fa el senyor Álvarez al final de la dita obra.
Hi ha diverses reflexions interessants en aquest paràgraf. Però per mi, la millor, és la demanada que fa el senyor Álvarez d'una generació que comprengui i decideixi viure les seves vides amb justícia, igualtat i fraternitat. L'entrevista va ser enregistrada l'any 2001. 10 anys desprès, crec que aquesta generació està preparada per fer-ho. Ha de ser, el nostre deure moral i cívic.
Ara ja sóc un home gran, em toca ser espectador de les coses que passen i no pas actor. Però el que l'edat no et pot prendre, tret que estiguis malalt del cap, i aqust no és el meu cas, és la capacitat per pensar i reflexionar sobre el que veus i has vist. Moltes vegades penso: " De què ha servit tanta sang, tanta destrucció i mort)" Durant molts anys he pensat que va ser necessari, encara que ningú ho va voler, com a mínim nosaltres no ho vam voler. Pensava que va ser necessari per ensenyar al món que totes les formes de totalitarisme són inviables, que tots els sistemes polítics que no confiïn en la capacitat que tenen les persones per decidir, per saber què és millor per a elles, no té cap futur. Però a mesura que em faig gran, a mesura que passa el temps, crec que vam lluitar contra un Franco, un Hitler i un Mussolini, i desprès n'han aparegut vint.Aquest fragment pertany a un llibre sobre l'exili republicà de l'any 1939. Els autors del mateix, abans van fer un documental, un autèntic estudi d'història oral, en el qual, van entrevistar a diferents actors d'aquella excepcional època històrica. Tots ells tenen en comú que es defineixen lluitadors, defensors del que és just, defensors de la llibertat contra la tirania. Defensors i lliutadors d'una causa justa i noble, com en el seu temps era(i és avui encara) el manteniment d'un règim sobirà escollit pel poble.
És veritat que les formes han canviat, és veritat que les maneres són diferents. Però en una democràcia, en un sistema polític en el qual la majoria decideix, no hi hauria d'haver governants com els que hi ha. No parlo només d'Espanya. Només cal donar un cop d'ull a altres països: Bush, Putin, Berlusconi... Em sembla evident que falla alguna cosa, que hi deu haver un error de mecanisme. La majoria de persones que voten són treballadors, persones nomal que saben el que costa cada cèntim, i resulta que els eleccions les guanyen persones que han posat els banquers, la patronal, les petrolieres, les multinacionals, els especuladors, els fabricants d'armes...
Aquests polítics abaixen els impostos, és veritat, però els abaixen, sobretot, per als més rics, que són els que més haurien de pagar. I en comptes de criticar-ho, ens posem tots contents. La gent hauria de saber que els impostos serveixen per ajudar a tothom, per ajudar els que queden sense feina, per fer hospitals, escoles, llars d'avis,poliesportius municipals... Si algú te dubtes que vagi a l'INEM, a veure qui hi fa cua, i veurà que són gent normal.
Últimament estic molt desconcertat, crec que hi ha alguna cosa que falla. He lluitat tota la meva vida, i durant la guerra vaig matar gent. I ho vaig fer per la democràcia i per la llibertat, però no és això. Això no és la democràcia per la qual vaig lluitar, molt sovint em sento estafat.
Potser els que vindran d'aquí un temps seran una altra mena de gent. Potser alguna generació de persones que encara no han nascut decidiran viure les seves vides amb justícia, igualtat i fraternitat. Però perquè això passi la generació d'abans ha de comprendre que el més importat és l'educació. La humanitat hauria d'invertir més en educació que en cap altra cosa. Si es fes així no hi hauria guerres de religió. Les religions són el pitjor que hi ha, tant la cristinaa, com la musulmana, com qualsevol altra. Però els col·legis d'avui en dia, llevat d'algunes excepcions, no fan ciutadans, sinó competidors programats incapaços de pensar per ells mateixos, sense el més mínim esperit crític. És un desastre.
No anem bé, no. Ara per ara, no anem bé.
Jaume Álvarez, dins " L'exili dels republicans, el somni derrotat" Serra Daniel, Serra Jaume." Pàg 289-290.
Hi ha diverses reflexions interessants en aquest paràgraf. Però per mi, la millor, és la demanada que fa el senyor Álvarez d'una generació que comprengui i decideixi viure les seves vides amb justícia, igualtat i fraternitat. L'entrevista va ser enregistrada l'any 2001. 10 anys desprès, crec que aquesta generació està preparada per fer-ho. Ha de ser, el nostre deure moral i cívic.
27 may 2011
UN MOTIVO MAS PARA LA INDIGNACIÓN
Sólo pedimos justícia. Sólo queremos libertad. Pedimos un sistema que nos represente, unos agentes sociales que nos representen. Pedimos transparència e igualdad. No abogamos por la violéncia, no somos antidemocrátas. Somos antisistema, si, pero antisistema de un sistema que no es el de la mayoria. Odiamos a la plutocrácia que nos exprime para que unos cuantos puedan augmentarse el sueldo en 12.000 euros http://www.tarragona21.com/artur-mas-puja-12-000-euros-el-sou-de-set-carrecs-de-confianca-de-les-delegacions-territorials/. Supuestamente éste nuevo gobierno catalan debia ser el de la austeridad y el de los mejores. De momento corto en sanidad y educación, el pueblo que enferme y muera y que se aborregue(más) para poder dominar con mayor eficacia.
Ahora que el pueblo ha despertado del coma, ahora que nos hemos organizado y plantado para luchar pacíficamente por algo que es nuestro, que es justo y que solo persigue un mundo mejor y un mayor bien común, ahora, el Estado despierta también y tiene miedo. Y el miedo hiere mas que las espadas así que envia a sus perros con porras para desalojar unas manifestaciones pacíficas. En la radio hablaban de que retirarian a los manifestados tan solo estirandolos. Nada de eso pasa. Las imágenes hablan, un Mosso aporreando a una pobre chica sentada en el suelo. No ofrecen resistencia, ¿ Por qué les pegan? Apuesto lo que quieran a que viene cualquier artistillo de tres al cuarto, sus fans ocupan la calle y nadie mueve un dedo para quitarlos de la via pública.
DESDE AQUÍ DENÚNCIO ANTE EUROPA Y EL MUNDO ENTERO LO QUE EL GOBIERNO CATALÁN ESTÁ HACIENDO. LLAMAD A LA GENTE PARA QUE SE INDIGNE ANTE TAN MAGNÁNIMA MUESTRA DE DESPRECIO A LAS COSTUMBRES DEMOCRÁTICAS. ¡NO A LA VIOLÉNCIA! ¡ SI A LA DEMOCRACIA!
Ahora que el pueblo ha despertado del coma, ahora que nos hemos organizado y plantado para luchar pacíficamente por algo que es nuestro, que es justo y que solo persigue un mundo mejor y un mayor bien común, ahora, el Estado despierta también y tiene miedo. Y el miedo hiere mas que las espadas así que envia a sus perros con porras para desalojar unas manifestaciones pacíficas. En la radio hablaban de que retirarian a los manifestados tan solo estirandolos. Nada de eso pasa. Las imágenes hablan, un Mosso aporreando a una pobre chica sentada en el suelo. No ofrecen resistencia, ¿ Por qué les pegan? Apuesto lo que quieran a que viene cualquier artistillo de tres al cuarto, sus fans ocupan la calle y nadie mueve un dedo para quitarlos de la via pública.
DESDE AQUÍ DENÚNCIO ANTE EUROPA Y EL MUNDO ENTERO LO QUE EL GOBIERNO CATALÁN ESTÁ HACIENDO. LLAMAD A LA GENTE PARA QUE SE INDIGNE ANTE TAN MAGNÁNIMA MUESTRA DE DESPRECIO A LAS COSTUMBRES DEMOCRÁTICAS. ¡NO A LA VIOLÉNCIA! ¡ SI A LA DEMOCRACIA!
22 may 2011
Noche electoral
Esta noche es importante. No sólo se decide, en cada pueblo y ciudad del Estado, quién gestionará nuestra vida quotidiana. También tomaremos el pulso a nuestra revolución. Los indignados hace tiempo que estamos acampando en muchas ciudades y en muchos países. Quiero creer que éste fenomeno no es pasajero ni producto del clima electoral que ha sido pésimo. Confio en que se sigan produciendo acampadas y manifestaciones pacíficas hasta que el mundo entero quede cubierto por la gente que tan sólo busca un futuro.
Confio además que otros paises seguiran nuestro ejemplo y el de los países del norte de África. Cuántos más seamos mas fuerza tendremos para bloquear el capitalismo neoliberal imperante. Nuestra fuerza tiene que ser el camino al cambio, a un sistema más justo. Y no sólo a nivel local. Debemos luchar por implantarlo en cada lugar dónde quieran escucharnos.
Da igual cómo quede el mapa electoral Español, Catalan o Vasco. Democracia Real YA y el resto de grupos deben continuar. Los indignados debemos seguir presionando. Todas las propuestas y manifiestos deberan quedar canalizados en internet, a traves de foros, facebook, twitter y demás. Y si ya se ha creado algo semejante, hay que difundirlo para que llegue a todos.
Este es un gran momento para la historia. Pase lo que pase, habremos demostrado algo: no somos súbditos del capital, somos ciudadanos con consciencia.
Difundamos el mensaje: NO A LA CORRUPCIÓN, NO AL SISTEMA NEOLIBERAL, NO A LA DEMOCRACIA PARTIDISTA Y POCO REPRESENTATIVA. POR LA DEMOCRACIA, POR EL PODER Y LA VOZ DEL PUEBLO. ¡COMUNIDAD VIRTUAL UNIROS!
Confio además que otros paises seguiran nuestro ejemplo y el de los países del norte de África. Cuántos más seamos mas fuerza tendremos para bloquear el capitalismo neoliberal imperante. Nuestra fuerza tiene que ser el camino al cambio, a un sistema más justo. Y no sólo a nivel local. Debemos luchar por implantarlo en cada lugar dónde quieran escucharnos.
Da igual cómo quede el mapa electoral Español, Catalan o Vasco. Democracia Real YA y el resto de grupos deben continuar. Los indignados debemos seguir presionando. Todas las propuestas y manifiestos deberan quedar canalizados en internet, a traves de foros, facebook, twitter y demás. Y si ya se ha creado algo semejante, hay que difundirlo para que llegue a todos.
Este es un gran momento para la historia. Pase lo que pase, habremos demostrado algo: no somos súbditos del capital, somos ciudadanos con consciencia.
Difundamos el mensaje: NO A LA CORRUPCIÓN, NO AL SISTEMA NEOLIBERAL, NO A LA DEMOCRACIA PARTIDISTA Y POCO REPRESENTATIVA. POR LA DEMOCRACIA, POR EL PODER Y LA VOZ DEL PUEBLO. ¡COMUNIDAD VIRTUAL UNIROS!
21 may 2011
DEMOCRACIA REAL EN GIRONA
Hace muy pocos dias me hacia eco de las protestas que se estaban produciendo en Madrid y Barcelona. En uno de los momentos del tetxo aludi a la posibilidad de que se realizara una acampada en Girona. Dicho y hecho. El viernes pasado, la gente se reunió en una plaza centrica de la immortal ciudad de Girona y, luego de la manifestación correspondiente, se organizaron, creando 3 comisiones y acamparon.
Hoy, a pesar de la prohibición de la Junta Electoral se ha vuelto a celebrar una manifestación en la dicha plaza. A las 8 de la tarde nos reuníamos; a las 11 de la noche, por petición de la Asamblea, algunos nos retiramos, otros se quedan para votar las propuestas elaboradas por las distintas comisiones. Entre medio, 3 horas de gritos y parlamentos. Gritos contra el gobierno que no nos representa, contra la clase política corrupta, contra los banqueros expoliadores. Parlamentos y discursos para todos los gustos. Algunos solo unas pocas frases, otros poemas; canciones e incluso una oración laica han marcado la jornada. El que escribe hizo un acopio de arrojo y valentia para lanzarse a hablar a la gente. Queria transmitir a los presentes que estamos haciendo historia y que los ojos del mundo (parafraseando a Eisenhower) estan puestos en nostros y que debemos seguir juntos hasta el final.
De todos los discursos me quedo con uno del final. Un hombre, que trabja en un gimnasio ha reconocido, delante de centenares de personas, que no tiene estudios, que es un ignorante. Mas nos ha enseñado que no hace falta saber de economia para ver que algo no funciona en tu país cuando una persona mayor urga en un contenedor.
En fin, ha sido una jornada intensa. Estoy orgulloso y agradecido por vivir estos momentos y por hacerlo con tanta y tanta gente en el mundo. El 15 de mayo y los dias sucesivos seran recordados como los dias en que dijimos basta y nos levantamos contra la tiranía.
Quizás nosotros fracasemos hoy. Confio en que nuestra capacidad de resistencia y nuestra camaraderia no se apagaran mañana. Pero aunque así fuera, quedará para el recuerdo todo esto, como un símbolo, del gran poder del pueblo soberano.
¡Viva la democracia real!
Hoy, a pesar de la prohibición de la Junta Electoral se ha vuelto a celebrar una manifestación en la dicha plaza. A las 8 de la tarde nos reuníamos; a las 11 de la noche, por petición de la Asamblea, algunos nos retiramos, otros se quedan para votar las propuestas elaboradas por las distintas comisiones. Entre medio, 3 horas de gritos y parlamentos. Gritos contra el gobierno que no nos representa, contra la clase política corrupta, contra los banqueros expoliadores. Parlamentos y discursos para todos los gustos. Algunos solo unas pocas frases, otros poemas; canciones e incluso una oración laica han marcado la jornada. El que escribe hizo un acopio de arrojo y valentia para lanzarse a hablar a la gente. Queria transmitir a los presentes que estamos haciendo historia y que los ojos del mundo (parafraseando a Eisenhower) estan puestos en nostros y que debemos seguir juntos hasta el final.
De todos los discursos me quedo con uno del final. Un hombre, que trabja en un gimnasio ha reconocido, delante de centenares de personas, que no tiene estudios, que es un ignorante. Mas nos ha enseñado que no hace falta saber de economia para ver que algo no funciona en tu país cuando una persona mayor urga en un contenedor.
En fin, ha sido una jornada intensa. Estoy orgulloso y agradecido por vivir estos momentos y por hacerlo con tanta y tanta gente en el mundo. El 15 de mayo y los dias sucesivos seran recordados como los dias en que dijimos basta y nos levantamos contra la tiranía.
Quizás nosotros fracasemos hoy. Confio en que nuestra capacidad de resistencia y nuestra camaraderia no se apagaran mañana. Pero aunque así fuera, quedará para el recuerdo todo esto, como un símbolo, del gran poder del pueblo soberano.
¡Viva la democracia real!
18 may 2011
PROU!
I el poble ha dit prou. Les notícies sobre les diverses manifestacions i acampades a la Plaza del Sol a Madrid o a Barcelona són el reflex que alguna cosa, per fi, està canviant.
Tan important és el moviment Democracia real ya que alguns professors universitaris ho estan comparant amb les manifestacions de maig del 68. La diferència fonamental és que, el món en aquell moment no estava sota una gran crisis ni tampoc sotmés als ajustaments neoliberals que estem patint.
Fins ara semblava que tot el món s'estava movent excepte nosaltres; semblava, un cop més, cumplir-se el tòpic que en aquest país només sabem fer el manta i sortir de festa. A sol s'està demostrant que els tòpics, els prejudicis no funcionen. Per fi hem dit prou. Per fi ens hem indignat, per fi reaccionem. Ja fa dies que els universitaris gironins ens estem movent en contra les retallades que proposa la UDG. I des del 15 de maig, centenars de persones han iniciat el que ja es coneix com la spanish revolution.
Com a la resta de protestes, la comunitat d'internet està utilitzant tot el potencial de les xarxes socials per mobilitzar la societat civil, per coordinar les seves accions i transmetre el nostre missatge arreu del món. La importància d'internet és tal, que ahir es podia llegir a twitter que havien tallat les connexions en un radi de 300 metres.
Vivim una situació que no és la primera vegada que passa. No són pocs els que han comparat la crisi actual amb la gran depressió del 1929. Les comparacions sovint són odioses i més si considerem les condicions estructurals, socials, polítiques i culturals de l'Europa del moment amb l'actual; malgrat tot, hi ha alguns arguments que si es poden comparar. Per exemple, l'augment dels discursos xenòfobs i racistes contra la immigració o la polarització política( als 30 entre comunistes i tota mena de feixismes, actualment entre dreta neoliberal i dreta més conservadora ja que les esquerres autèntiques no estan governant) . Actualment, l'Estat del Benestar ( no ho oblidem, construit com a reacció a l'Estat comunista de la URSS) s'està esfondrant sota les noves polítiques anomenades de contenció i de regeneració. L'argument és simple: Mentre va haver-hi bonança econòmica, l'Estat servia als nostres interessos i tot anava bé; quan les coses van maldades, Estat rescata'ns i un cop ho has fet, retalla i retalla perquè no has fet les coses bé i t'has passat de la ratlla.
Fins ara hem anat aguantant, en un silenci tens, totes les mesures que suposadament han de reactivar l'economia. Malauradament, no han fet res més que generar autur, inseguretat i por. La resposta dels polítics ha sigut, o bé el silenci, o bé reforçar l'argument que ens en sortirem però mentrestant us retallo un 3% en educació, o bé, la culpa és dels immigrants que us treuen el pa de la boca i a sobre en reben més dels ajuntaments i les institucions.
Fins ara no haviem mirat cap a dalt, assenyalant els veritables culpables de la nostra situació: Polítics, banquers, empresaris, especuladors, corruptes, malbaratadors, el gran capital i els interessos personalistes. Però tot això s'ha acabat. Ja no ens poden ( ni ho han de fer) enganyar més. Hem dit prou, ens hem indignat i ara sortirem al carrer les vegades que faci falta, amb o sense permís de l'autoritat estatal ( la voluntat del poble és sobirana, per què necessitem que l'Estat ens aprovi la nostra pròpia voluntat ? ) per tal de, com a mínim, comunicar als polítics que no som tontos, que no ens ho creiem tot i callem, sinó que tenim veu i que ells estan a la poltrona perquè els hem votat, però ens hem cansat de les seves mentides, de les corrupteles, enxufismes i històries vàries.
Prou! Hem dit prou! Què aconseguirem amb les protestes? De moment, expressar un sentiment, que no és poc. També informar al món que els catalans i els espanyols no sóm diferents, que no només ens agrada la festa i la siesta; volem una societat més justa i democràtica, res més.
Mentre la gent acampa a diferents indrets d'Espanya i de Catalunya, el Ministre d'Educació anuncia que puja les taxes de matrícula entre un 3 i un 7% però això si, als alumnes que facin MÉS crèdits dels que els hi toca els donaran, atenció 150 eurus! Un motiu més per a la indignació!
L'únic que estem demanant és que es respectin els nostres drets. Volem una democràcia participativa on el poder el tingui la majoria i no la minoria del parlament o el senat. Volem un Estat que funcioni, que actui contra la corrupció ( però de veritat) que ataqui durament els enxufismes ( però de veritat), que ajudi als seus joves preparats, que ofereixi una educació de qualitat, en definitiva que funcioni.
Per aquest motiu expresso la meva total solidaritat i suport amb el moviment Democracia real ya i pregunto, per quan una a Girona? O a totes les capitals catalanes? Junts serem la força!
Tan important és el moviment Democracia real ya que alguns professors universitaris ho estan comparant amb les manifestacions de maig del 68. La diferència fonamental és que, el món en aquell moment no estava sota una gran crisis ni tampoc sotmés als ajustaments neoliberals que estem patint.
Fins ara semblava que tot el món s'estava movent excepte nosaltres; semblava, un cop més, cumplir-se el tòpic que en aquest país només sabem fer el manta i sortir de festa. A sol s'està demostrant que els tòpics, els prejudicis no funcionen. Per fi hem dit prou. Per fi ens hem indignat, per fi reaccionem. Ja fa dies que els universitaris gironins ens estem movent en contra les retallades que proposa la UDG. I des del 15 de maig, centenars de persones han iniciat el que ja es coneix com la spanish revolution.
Com a la resta de protestes, la comunitat d'internet està utilitzant tot el potencial de les xarxes socials per mobilitzar la societat civil, per coordinar les seves accions i transmetre el nostre missatge arreu del món. La importància d'internet és tal, que ahir es podia llegir a twitter que havien tallat les connexions en un radi de 300 metres.
Vivim una situació que no és la primera vegada que passa. No són pocs els que han comparat la crisi actual amb la gran depressió del 1929. Les comparacions sovint són odioses i més si considerem les condicions estructurals, socials, polítiques i culturals de l'Europa del moment amb l'actual; malgrat tot, hi ha alguns arguments que si es poden comparar. Per exemple, l'augment dels discursos xenòfobs i racistes contra la immigració o la polarització política( als 30 entre comunistes i tota mena de feixismes, actualment entre dreta neoliberal i dreta més conservadora ja que les esquerres autèntiques no estan governant) . Actualment, l'Estat del Benestar ( no ho oblidem, construit com a reacció a l'Estat comunista de la URSS) s'està esfondrant sota les noves polítiques anomenades de contenció i de regeneració. L'argument és simple: Mentre va haver-hi bonança econòmica, l'Estat servia als nostres interessos i tot anava bé; quan les coses van maldades, Estat rescata'ns i un cop ho has fet, retalla i retalla perquè no has fet les coses bé i t'has passat de la ratlla.
Fins ara hem anat aguantant, en un silenci tens, totes les mesures que suposadament han de reactivar l'economia. Malauradament, no han fet res més que generar autur, inseguretat i por. La resposta dels polítics ha sigut, o bé el silenci, o bé reforçar l'argument que ens en sortirem però mentrestant us retallo un 3% en educació, o bé, la culpa és dels immigrants que us treuen el pa de la boca i a sobre en reben més dels ajuntaments i les institucions.
Fins ara no haviem mirat cap a dalt, assenyalant els veritables culpables de la nostra situació: Polítics, banquers, empresaris, especuladors, corruptes, malbaratadors, el gran capital i els interessos personalistes. Però tot això s'ha acabat. Ja no ens poden ( ni ho han de fer) enganyar més. Hem dit prou, ens hem indignat i ara sortirem al carrer les vegades que faci falta, amb o sense permís de l'autoritat estatal ( la voluntat del poble és sobirana, per què necessitem que l'Estat ens aprovi la nostra pròpia voluntat ? ) per tal de, com a mínim, comunicar als polítics que no som tontos, que no ens ho creiem tot i callem, sinó que tenim veu i que ells estan a la poltrona perquè els hem votat, però ens hem cansat de les seves mentides, de les corrupteles, enxufismes i històries vàries.
Prou! Hem dit prou! Què aconseguirem amb les protestes? De moment, expressar un sentiment, que no és poc. També informar al món que els catalans i els espanyols no sóm diferents, que no només ens agrada la festa i la siesta; volem una societat més justa i democràtica, res més.
Mentre la gent acampa a diferents indrets d'Espanya i de Catalunya, el Ministre d'Educació anuncia que puja les taxes de matrícula entre un 3 i un 7% però això si, als alumnes que facin MÉS crèdits dels que els hi toca els donaran, atenció 150 eurus! Un motiu més per a la indignació!
L'únic que estem demanant és que es respectin els nostres drets. Volem una democràcia participativa on el poder el tingui la majoria i no la minoria del parlament o el senat. Volem un Estat que funcioni, que actui contra la corrupció ( però de veritat) que ataqui durament els enxufismes ( però de veritat), que ajudi als seus joves preparats, que ofereixi una educació de qualitat, en definitiva que funcioni.
Per aquest motiu expresso la meva total solidaritat i suport amb el moviment Democracia real ya i pregunto, per quan una a Girona? O a totes les capitals catalanes? Junts serem la força!
10 abr 2011
La memòria de la història
Recentment he estat llegint moltes coses sobre la relació entre la història i la memòria. Marc Bloch i molts altres historiadors han assenyalat que la memòria és un dels pilars fonamentals de la història. Paradoxalment, quan escribim sobre el passat ens oblidem d'aquest fet.
El segle XX ha estat titulat com el segle dels totalitarismes, la Era dels Extremismes, l'era del testimoni... Podria afegir-se un títol més a tots aquests: El Segle de la Memòria.
Durant el segle passat van òcorrer múltitut de conflictes. Això no es una raresa ja que en totes les èpoques hi ha conflictes. Els humans som així. El que distingeix el XX dels altres és la magnitut de la violència i de les conseqüències dels 2 grans conflictes que el marquen: Les Guerres Mundials.
Què tenen de singular? Sobre aquesta pregunta es podrien fer, no tant sols centenars d'articles, sinó també una munió de llibres. Resumiré el que vull dir amb una idea extreta del llibre A Sangre y Fuego, de la guerra civil europea(1914-1945) de Enzo Traverso. Les experiències bèl·liques i el cicle de violència de les primeres 4 dècades del segle XX estan interpretades en clau de guerra civil. Europa va viure una segona Guerra dels 30 anys, molt més mortífera degut a factors com el perfeccionament de l'armament bèl·lic. Però el que és destacable és la gran implicació dels civils en els cicles violents. El concepte de Guerra Total no es refereix només a que les nacions modernes van fer ús de tot el seu potencial industrial per tombar a l'adversari. Implica una alta mortalitat civil.
Per tant, no és només horrorós el fet de la mort en massa(o massificada) de milions de soldats, un fet remarcable. També ho és que els civils morts es contaren igualment per milions. És però, durant la Segona Guerra Mundial quan aquest fet arriba a xifres tan altes, que molts historiadors s'han preocupat per rehabilitar la memòria d'aquest patiment.
A la Clio d'aquest mes he llegit la crònica d'un llibre que es titula, Después del Reich, Crimen y Castigo en la posguerra alemana, de Giles Macdonogh. Encara no he tingut la oportunitat de llegir el llibre però l'entrevista que els historiadors de la Clio a l'autor no m'ha deixat indiferent. En general el llibre posa l'accent en la repressió duta a terme pels aliats contra la població alemana durant la guerra i durant la primera posguerra, just abans que els interessos de la Guerra Freda s'imposesin a partir de 1948. És ben coneguda, pel públic general, la gran violència desplegada pels nazis en les operacions militars de 1939 a 1943 a territoris de l'Est. També s'ha incidit molt en la "venjança" roja desenvolupada pels soviètics contra la població d'origen alemany en els territoris reconquerits. Gilles Macdonogh però s'ha fixat en un altre repressió que fins ara havia passat bastant per alt: la duta a terme per Gran Bretanya, França i els Estats Units.
Poc a poc, i amb el pas dels anys encara es notarà més, l'aurea de Sants Barons de la que gaudeixen les tres potències occidentals vencedores va caient per deixar pas a la realitat històrica. La revisió sobre la finalitat i la justificació dels bombarders aliats sobre ciutats d'Alemania, en principi no considerades com objectius militars, va ser un primer pas. Gilles Macdonogh( i suposo que d'altres tot i que ho desconec) va un pas més enllà en assenyalar que moltes vegades els vencedors es van portar amb la població civil "conquerida" com els soldats de la Wermarch i les SS a l'inici del conflicte.
El treball de Macdonogh s'incriu en un tipus de memòria que s'ha entitulat, " des de baix", feta a partir dels testimonis de la gent que va patir les violències i no en base a discursos dels governants o " des de dalt". Aquesta mena de memòria està molt ben analitzada en un artícle preciós: Un autobús vermell: és a dir, víctimes innocents del canó alliberador" dins Histories orals: relat, imaginació, diàleg.
En la Guerra Total, els exèrcits dits alliberadors, sovint bombardegen les poblacions que en teoria han de salvar, provocant-los la mort. L'objectiu final no és l'aniquil·lació de la població sinó de l'enemic però de retruc els civils moren i molt sovint, no entenen el perquè.
Macdonogh recalca que, en el cas alemany, es va obligar a les víctimes a entendre que, si morien, és perquè tenien la culpa d'haver desencadenat la guerra i per tant, eren igualment culpables dels seus efectes devastadors. Aquest sentiment va durar els anys de posguerra i de Guerra Freda.
D'aquí que sigui tant important rescatar els silencis de la memòria de l'oblit de la història. Paloma Aguilar, en Políticas de la memória, memorias de la política analitza el paper de l'oblit en els processos de transició desprès dels conflictes bèl·lics i en especial, desprès de guerres civils. L'autora considera que és necessari un primer procés d'oblit per poder retornar a la normalitat democràtica. Passat però, un temps prudencial, cal desenterrar els oblits perquè la recuperació democràtica( el que vulgarment es diu, guarir les ferides) sigui completa. Assajos com el de Macdonogh ens demostren que hi ha molts silencis i oblits enterrats encara en les fosses comunes, els llibres de defuncions, les runes de les ciutats i les trinxeres. La memòria de moltes vícitimes de canons alliberadors encara espera, en el limb de l'oblit, la seva rehabilitació.
Els historiadors farem bé en recordar que la nostre professió pot banalitzar-se i fins hi tot morir, si deixem que la història es basteixi a partir de silencis, oblits i memòries distorsionades.
El segle XX ha estat titulat com el segle dels totalitarismes, la Era dels Extremismes, l'era del testimoni... Podria afegir-se un títol més a tots aquests: El Segle de la Memòria.
Durant el segle passat van òcorrer múltitut de conflictes. Això no es una raresa ja que en totes les èpoques hi ha conflictes. Els humans som així. El que distingeix el XX dels altres és la magnitut de la violència i de les conseqüències dels 2 grans conflictes que el marquen: Les Guerres Mundials.
Què tenen de singular? Sobre aquesta pregunta es podrien fer, no tant sols centenars d'articles, sinó també una munió de llibres. Resumiré el que vull dir amb una idea extreta del llibre A Sangre y Fuego, de la guerra civil europea(1914-1945) de Enzo Traverso. Les experiències bèl·liques i el cicle de violència de les primeres 4 dècades del segle XX estan interpretades en clau de guerra civil. Europa va viure una segona Guerra dels 30 anys, molt més mortífera degut a factors com el perfeccionament de l'armament bèl·lic. Però el que és destacable és la gran implicació dels civils en els cicles violents. El concepte de Guerra Total no es refereix només a que les nacions modernes van fer ús de tot el seu potencial industrial per tombar a l'adversari. Implica una alta mortalitat civil.
Per tant, no és només horrorós el fet de la mort en massa(o massificada) de milions de soldats, un fet remarcable. També ho és que els civils morts es contaren igualment per milions. És però, durant la Segona Guerra Mundial quan aquest fet arriba a xifres tan altes, que molts historiadors s'han preocupat per rehabilitar la memòria d'aquest patiment.
A la Clio d'aquest mes he llegit la crònica d'un llibre que es titula, Después del Reich, Crimen y Castigo en la posguerra alemana, de Giles Macdonogh. Encara no he tingut la oportunitat de llegir el llibre però l'entrevista que els historiadors de la Clio a l'autor no m'ha deixat indiferent. En general el llibre posa l'accent en la repressió duta a terme pels aliats contra la població alemana durant la guerra i durant la primera posguerra, just abans que els interessos de la Guerra Freda s'imposesin a partir de 1948. És ben coneguda, pel públic general, la gran violència desplegada pels nazis en les operacions militars de 1939 a 1943 a territoris de l'Est. També s'ha incidit molt en la "venjança" roja desenvolupada pels soviètics contra la població d'origen alemany en els territoris reconquerits. Gilles Macdonogh però s'ha fixat en un altre repressió que fins ara havia passat bastant per alt: la duta a terme per Gran Bretanya, França i els Estats Units.
Poc a poc, i amb el pas dels anys encara es notarà més, l'aurea de Sants Barons de la que gaudeixen les tres potències occidentals vencedores va caient per deixar pas a la realitat històrica. La revisió sobre la finalitat i la justificació dels bombarders aliats sobre ciutats d'Alemania, en principi no considerades com objectius militars, va ser un primer pas. Gilles Macdonogh( i suposo que d'altres tot i que ho desconec) va un pas més enllà en assenyalar que moltes vegades els vencedors es van portar amb la població civil "conquerida" com els soldats de la Wermarch i les SS a l'inici del conflicte.
El treball de Macdonogh s'incriu en un tipus de memòria que s'ha entitulat, " des de baix", feta a partir dels testimonis de la gent que va patir les violències i no en base a discursos dels governants o " des de dalt". Aquesta mena de memòria està molt ben analitzada en un artícle preciós: Un autobús vermell: és a dir, víctimes innocents del canó alliberador" dins Histories orals: relat, imaginació, diàleg.
En la Guerra Total, els exèrcits dits alliberadors, sovint bombardegen les poblacions que en teoria han de salvar, provocant-los la mort. L'objectiu final no és l'aniquil·lació de la població sinó de l'enemic però de retruc els civils moren i molt sovint, no entenen el perquè.
Macdonogh recalca que, en el cas alemany, es va obligar a les víctimes a entendre que, si morien, és perquè tenien la culpa d'haver desencadenat la guerra i per tant, eren igualment culpables dels seus efectes devastadors. Aquest sentiment va durar els anys de posguerra i de Guerra Freda.
D'aquí que sigui tant important rescatar els silencis de la memòria de l'oblit de la història. Paloma Aguilar, en Políticas de la memória, memorias de la política analitza el paper de l'oblit en els processos de transició desprès dels conflictes bèl·lics i en especial, desprès de guerres civils. L'autora considera que és necessari un primer procés d'oblit per poder retornar a la normalitat democràtica. Passat però, un temps prudencial, cal desenterrar els oblits perquè la recuperació democràtica( el que vulgarment es diu, guarir les ferides) sigui completa. Assajos com el de Macdonogh ens demostren que hi ha molts silencis i oblits enterrats encara en les fosses comunes, els llibres de defuncions, les runes de les ciutats i les trinxeres. La memòria de moltes vícitimes de canons alliberadors encara espera, en el limb de l'oblit, la seva rehabilitació.
Els historiadors farem bé en recordar que la nostre professió pot banalitzar-se i fins hi tot morir, si deixem que la història es basteixi a partir de silencis, oblits i memòries distorsionades.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)