Sólo pedimos justícia. Sólo queremos libertad. Pedimos un sistema que nos represente, unos agentes sociales que nos representen. Pedimos transparència e igualdad. No abogamos por la violéncia, no somos antidemocrátas. Somos antisistema, si, pero antisistema de un sistema que no es el de la mayoria. Odiamos a la plutocrácia que nos exprime para que unos cuantos puedan augmentarse el sueldo en 12.000 euros http://www.tarragona21.com/artur-mas-puja-12-000-euros-el-sou-de-set-carrecs-de-confianca-de-les-delegacions-territorials/. Supuestamente éste nuevo gobierno catalan debia ser el de la austeridad y el de los mejores. De momento corto en sanidad y educación, el pueblo que enferme y muera y que se aborregue(más) para poder dominar con mayor eficacia.
Ahora que el pueblo ha despertado del coma, ahora que nos hemos organizado y plantado para luchar pacíficamente por algo que es nuestro, que es justo y que solo persigue un mundo mejor y un mayor bien común, ahora, el Estado despierta también y tiene miedo. Y el miedo hiere mas que las espadas así que envia a sus perros con porras para desalojar unas manifestaciones pacíficas. En la radio hablaban de que retirarian a los manifestados tan solo estirandolos. Nada de eso pasa. Las imágenes hablan, un Mosso aporreando a una pobre chica sentada en el suelo. No ofrecen resistencia, ¿ Por qué les pegan? Apuesto lo que quieran a que viene cualquier artistillo de tres al cuarto, sus fans ocupan la calle y nadie mueve un dedo para quitarlos de la via pública.
DESDE AQUÍ DENÚNCIO ANTE EUROPA Y EL MUNDO ENTERO LO QUE EL GOBIERNO CATALÁN ESTÁ HACIENDO. LLAMAD A LA GENTE PARA QUE SE INDIGNE ANTE TAN MAGNÁNIMA MUESTRA DE DESPRECIO A LAS COSTUMBRES DEMOCRÁTICAS. ¡NO A LA VIOLÉNCIA! ¡ SI A LA DEMOCRACIA!
27 may 2011
22 may 2011
Noche electoral
Esta noche es importante. No sólo se decide, en cada pueblo y ciudad del Estado, quién gestionará nuestra vida quotidiana. También tomaremos el pulso a nuestra revolución. Los indignados hace tiempo que estamos acampando en muchas ciudades y en muchos países. Quiero creer que éste fenomeno no es pasajero ni producto del clima electoral que ha sido pésimo. Confio en que se sigan produciendo acampadas y manifestaciones pacíficas hasta que el mundo entero quede cubierto por la gente que tan sólo busca un futuro.
Confio además que otros paises seguiran nuestro ejemplo y el de los países del norte de África. Cuántos más seamos mas fuerza tendremos para bloquear el capitalismo neoliberal imperante. Nuestra fuerza tiene que ser el camino al cambio, a un sistema más justo. Y no sólo a nivel local. Debemos luchar por implantarlo en cada lugar dónde quieran escucharnos.
Da igual cómo quede el mapa electoral Español, Catalan o Vasco. Democracia Real YA y el resto de grupos deben continuar. Los indignados debemos seguir presionando. Todas las propuestas y manifiestos deberan quedar canalizados en internet, a traves de foros, facebook, twitter y demás. Y si ya se ha creado algo semejante, hay que difundirlo para que llegue a todos.
Este es un gran momento para la historia. Pase lo que pase, habremos demostrado algo: no somos súbditos del capital, somos ciudadanos con consciencia.
Difundamos el mensaje: NO A LA CORRUPCIÓN, NO AL SISTEMA NEOLIBERAL, NO A LA DEMOCRACIA PARTIDISTA Y POCO REPRESENTATIVA. POR LA DEMOCRACIA, POR EL PODER Y LA VOZ DEL PUEBLO. ¡COMUNIDAD VIRTUAL UNIROS!
Confio además que otros paises seguiran nuestro ejemplo y el de los países del norte de África. Cuántos más seamos mas fuerza tendremos para bloquear el capitalismo neoliberal imperante. Nuestra fuerza tiene que ser el camino al cambio, a un sistema más justo. Y no sólo a nivel local. Debemos luchar por implantarlo en cada lugar dónde quieran escucharnos.
Da igual cómo quede el mapa electoral Español, Catalan o Vasco. Democracia Real YA y el resto de grupos deben continuar. Los indignados debemos seguir presionando. Todas las propuestas y manifiestos deberan quedar canalizados en internet, a traves de foros, facebook, twitter y demás. Y si ya se ha creado algo semejante, hay que difundirlo para que llegue a todos.
Este es un gran momento para la historia. Pase lo que pase, habremos demostrado algo: no somos súbditos del capital, somos ciudadanos con consciencia.
Difundamos el mensaje: NO A LA CORRUPCIÓN, NO AL SISTEMA NEOLIBERAL, NO A LA DEMOCRACIA PARTIDISTA Y POCO REPRESENTATIVA. POR LA DEMOCRACIA, POR EL PODER Y LA VOZ DEL PUEBLO. ¡COMUNIDAD VIRTUAL UNIROS!
21 may 2011
DEMOCRACIA REAL EN GIRONA
Hace muy pocos dias me hacia eco de las protestas que se estaban produciendo en Madrid y Barcelona. En uno de los momentos del tetxo aludi a la posibilidad de que se realizara una acampada en Girona. Dicho y hecho. El viernes pasado, la gente se reunió en una plaza centrica de la immortal ciudad de Girona y, luego de la manifestación correspondiente, se organizaron, creando 3 comisiones y acamparon.
Hoy, a pesar de la prohibición de la Junta Electoral se ha vuelto a celebrar una manifestación en la dicha plaza. A las 8 de la tarde nos reuníamos; a las 11 de la noche, por petición de la Asamblea, algunos nos retiramos, otros se quedan para votar las propuestas elaboradas por las distintas comisiones. Entre medio, 3 horas de gritos y parlamentos. Gritos contra el gobierno que no nos representa, contra la clase política corrupta, contra los banqueros expoliadores. Parlamentos y discursos para todos los gustos. Algunos solo unas pocas frases, otros poemas; canciones e incluso una oración laica han marcado la jornada. El que escribe hizo un acopio de arrojo y valentia para lanzarse a hablar a la gente. Queria transmitir a los presentes que estamos haciendo historia y que los ojos del mundo (parafraseando a Eisenhower) estan puestos en nostros y que debemos seguir juntos hasta el final.
De todos los discursos me quedo con uno del final. Un hombre, que trabja en un gimnasio ha reconocido, delante de centenares de personas, que no tiene estudios, que es un ignorante. Mas nos ha enseñado que no hace falta saber de economia para ver que algo no funciona en tu país cuando una persona mayor urga en un contenedor.
En fin, ha sido una jornada intensa. Estoy orgulloso y agradecido por vivir estos momentos y por hacerlo con tanta y tanta gente en el mundo. El 15 de mayo y los dias sucesivos seran recordados como los dias en que dijimos basta y nos levantamos contra la tiranía.
Quizás nosotros fracasemos hoy. Confio en que nuestra capacidad de resistencia y nuestra camaraderia no se apagaran mañana. Pero aunque así fuera, quedará para el recuerdo todo esto, como un símbolo, del gran poder del pueblo soberano.
¡Viva la democracia real!
Hoy, a pesar de la prohibición de la Junta Electoral se ha vuelto a celebrar una manifestación en la dicha plaza. A las 8 de la tarde nos reuníamos; a las 11 de la noche, por petición de la Asamblea, algunos nos retiramos, otros se quedan para votar las propuestas elaboradas por las distintas comisiones. Entre medio, 3 horas de gritos y parlamentos. Gritos contra el gobierno que no nos representa, contra la clase política corrupta, contra los banqueros expoliadores. Parlamentos y discursos para todos los gustos. Algunos solo unas pocas frases, otros poemas; canciones e incluso una oración laica han marcado la jornada. El que escribe hizo un acopio de arrojo y valentia para lanzarse a hablar a la gente. Queria transmitir a los presentes que estamos haciendo historia y que los ojos del mundo (parafraseando a Eisenhower) estan puestos en nostros y que debemos seguir juntos hasta el final.
De todos los discursos me quedo con uno del final. Un hombre, que trabja en un gimnasio ha reconocido, delante de centenares de personas, que no tiene estudios, que es un ignorante. Mas nos ha enseñado que no hace falta saber de economia para ver que algo no funciona en tu país cuando una persona mayor urga en un contenedor.
En fin, ha sido una jornada intensa. Estoy orgulloso y agradecido por vivir estos momentos y por hacerlo con tanta y tanta gente en el mundo. El 15 de mayo y los dias sucesivos seran recordados como los dias en que dijimos basta y nos levantamos contra la tiranía.
Quizás nosotros fracasemos hoy. Confio en que nuestra capacidad de resistencia y nuestra camaraderia no se apagaran mañana. Pero aunque así fuera, quedará para el recuerdo todo esto, como un símbolo, del gran poder del pueblo soberano.
¡Viva la democracia real!
18 may 2011
PROU!
I el poble ha dit prou. Les notícies sobre les diverses manifestacions i acampades a la Plaza del Sol a Madrid o a Barcelona són el reflex que alguna cosa, per fi, està canviant.
Tan important és el moviment Democracia real ya que alguns professors universitaris ho estan comparant amb les manifestacions de maig del 68. La diferència fonamental és que, el món en aquell moment no estava sota una gran crisis ni tampoc sotmés als ajustaments neoliberals que estem patint.
Fins ara semblava que tot el món s'estava movent excepte nosaltres; semblava, un cop més, cumplir-se el tòpic que en aquest país només sabem fer el manta i sortir de festa. A sol s'està demostrant que els tòpics, els prejudicis no funcionen. Per fi hem dit prou. Per fi ens hem indignat, per fi reaccionem. Ja fa dies que els universitaris gironins ens estem movent en contra les retallades que proposa la UDG. I des del 15 de maig, centenars de persones han iniciat el que ja es coneix com la spanish revolution.
Com a la resta de protestes, la comunitat d'internet està utilitzant tot el potencial de les xarxes socials per mobilitzar la societat civil, per coordinar les seves accions i transmetre el nostre missatge arreu del món. La importància d'internet és tal, que ahir es podia llegir a twitter que havien tallat les connexions en un radi de 300 metres.
Vivim una situació que no és la primera vegada que passa. No són pocs els que han comparat la crisi actual amb la gran depressió del 1929. Les comparacions sovint són odioses i més si considerem les condicions estructurals, socials, polítiques i culturals de l'Europa del moment amb l'actual; malgrat tot, hi ha alguns arguments que si es poden comparar. Per exemple, l'augment dels discursos xenòfobs i racistes contra la immigració o la polarització política( als 30 entre comunistes i tota mena de feixismes, actualment entre dreta neoliberal i dreta més conservadora ja que les esquerres autèntiques no estan governant) . Actualment, l'Estat del Benestar ( no ho oblidem, construit com a reacció a l'Estat comunista de la URSS) s'està esfondrant sota les noves polítiques anomenades de contenció i de regeneració. L'argument és simple: Mentre va haver-hi bonança econòmica, l'Estat servia als nostres interessos i tot anava bé; quan les coses van maldades, Estat rescata'ns i un cop ho has fet, retalla i retalla perquè no has fet les coses bé i t'has passat de la ratlla.
Fins ara hem anat aguantant, en un silenci tens, totes les mesures que suposadament han de reactivar l'economia. Malauradament, no han fet res més que generar autur, inseguretat i por. La resposta dels polítics ha sigut, o bé el silenci, o bé reforçar l'argument que ens en sortirem però mentrestant us retallo un 3% en educació, o bé, la culpa és dels immigrants que us treuen el pa de la boca i a sobre en reben més dels ajuntaments i les institucions.
Fins ara no haviem mirat cap a dalt, assenyalant els veritables culpables de la nostra situació: Polítics, banquers, empresaris, especuladors, corruptes, malbaratadors, el gran capital i els interessos personalistes. Però tot això s'ha acabat. Ja no ens poden ( ni ho han de fer) enganyar més. Hem dit prou, ens hem indignat i ara sortirem al carrer les vegades que faci falta, amb o sense permís de l'autoritat estatal ( la voluntat del poble és sobirana, per què necessitem que l'Estat ens aprovi la nostra pròpia voluntat ? ) per tal de, com a mínim, comunicar als polítics que no som tontos, que no ens ho creiem tot i callem, sinó que tenim veu i que ells estan a la poltrona perquè els hem votat, però ens hem cansat de les seves mentides, de les corrupteles, enxufismes i històries vàries.
Prou! Hem dit prou! Què aconseguirem amb les protestes? De moment, expressar un sentiment, que no és poc. També informar al món que els catalans i els espanyols no sóm diferents, que no només ens agrada la festa i la siesta; volem una societat més justa i democràtica, res més.
Mentre la gent acampa a diferents indrets d'Espanya i de Catalunya, el Ministre d'Educació anuncia que puja les taxes de matrícula entre un 3 i un 7% però això si, als alumnes que facin MÉS crèdits dels que els hi toca els donaran, atenció 150 eurus! Un motiu més per a la indignació!
L'únic que estem demanant és que es respectin els nostres drets. Volem una democràcia participativa on el poder el tingui la majoria i no la minoria del parlament o el senat. Volem un Estat que funcioni, que actui contra la corrupció ( però de veritat) que ataqui durament els enxufismes ( però de veritat), que ajudi als seus joves preparats, que ofereixi una educació de qualitat, en definitiva que funcioni.
Per aquest motiu expresso la meva total solidaritat i suport amb el moviment Democracia real ya i pregunto, per quan una a Girona? O a totes les capitals catalanes? Junts serem la força!
Tan important és el moviment Democracia real ya que alguns professors universitaris ho estan comparant amb les manifestacions de maig del 68. La diferència fonamental és que, el món en aquell moment no estava sota una gran crisis ni tampoc sotmés als ajustaments neoliberals que estem patint.
Fins ara semblava que tot el món s'estava movent excepte nosaltres; semblava, un cop més, cumplir-se el tòpic que en aquest país només sabem fer el manta i sortir de festa. A sol s'està demostrant que els tòpics, els prejudicis no funcionen. Per fi hem dit prou. Per fi ens hem indignat, per fi reaccionem. Ja fa dies que els universitaris gironins ens estem movent en contra les retallades que proposa la UDG. I des del 15 de maig, centenars de persones han iniciat el que ja es coneix com la spanish revolution.
Com a la resta de protestes, la comunitat d'internet està utilitzant tot el potencial de les xarxes socials per mobilitzar la societat civil, per coordinar les seves accions i transmetre el nostre missatge arreu del món. La importància d'internet és tal, que ahir es podia llegir a twitter que havien tallat les connexions en un radi de 300 metres.
Vivim una situació que no és la primera vegada que passa. No són pocs els que han comparat la crisi actual amb la gran depressió del 1929. Les comparacions sovint són odioses i més si considerem les condicions estructurals, socials, polítiques i culturals de l'Europa del moment amb l'actual; malgrat tot, hi ha alguns arguments que si es poden comparar. Per exemple, l'augment dels discursos xenòfobs i racistes contra la immigració o la polarització política( als 30 entre comunistes i tota mena de feixismes, actualment entre dreta neoliberal i dreta més conservadora ja que les esquerres autèntiques no estan governant) . Actualment, l'Estat del Benestar ( no ho oblidem, construit com a reacció a l'Estat comunista de la URSS) s'està esfondrant sota les noves polítiques anomenades de contenció i de regeneració. L'argument és simple: Mentre va haver-hi bonança econòmica, l'Estat servia als nostres interessos i tot anava bé; quan les coses van maldades, Estat rescata'ns i un cop ho has fet, retalla i retalla perquè no has fet les coses bé i t'has passat de la ratlla.
Fins ara hem anat aguantant, en un silenci tens, totes les mesures que suposadament han de reactivar l'economia. Malauradament, no han fet res més que generar autur, inseguretat i por. La resposta dels polítics ha sigut, o bé el silenci, o bé reforçar l'argument que ens en sortirem però mentrestant us retallo un 3% en educació, o bé, la culpa és dels immigrants que us treuen el pa de la boca i a sobre en reben més dels ajuntaments i les institucions.
Fins ara no haviem mirat cap a dalt, assenyalant els veritables culpables de la nostra situació: Polítics, banquers, empresaris, especuladors, corruptes, malbaratadors, el gran capital i els interessos personalistes. Però tot això s'ha acabat. Ja no ens poden ( ni ho han de fer) enganyar més. Hem dit prou, ens hem indignat i ara sortirem al carrer les vegades que faci falta, amb o sense permís de l'autoritat estatal ( la voluntat del poble és sobirana, per què necessitem que l'Estat ens aprovi la nostra pròpia voluntat ? ) per tal de, com a mínim, comunicar als polítics que no som tontos, que no ens ho creiem tot i callem, sinó que tenim veu i que ells estan a la poltrona perquè els hem votat, però ens hem cansat de les seves mentides, de les corrupteles, enxufismes i històries vàries.
Prou! Hem dit prou! Què aconseguirem amb les protestes? De moment, expressar un sentiment, que no és poc. També informar al món que els catalans i els espanyols no sóm diferents, que no només ens agrada la festa i la siesta; volem una societat més justa i democràtica, res més.
Mentre la gent acampa a diferents indrets d'Espanya i de Catalunya, el Ministre d'Educació anuncia que puja les taxes de matrícula entre un 3 i un 7% però això si, als alumnes que facin MÉS crèdits dels que els hi toca els donaran, atenció 150 eurus! Un motiu més per a la indignació!
L'únic que estem demanant és que es respectin els nostres drets. Volem una democràcia participativa on el poder el tingui la majoria i no la minoria del parlament o el senat. Volem un Estat que funcioni, que actui contra la corrupció ( però de veritat) que ataqui durament els enxufismes ( però de veritat), que ajudi als seus joves preparats, que ofereixi una educació de qualitat, en definitiva que funcioni.
Per aquest motiu expresso la meva total solidaritat i suport amb el moviment Democracia real ya i pregunto, per quan una a Girona? O a totes les capitals catalanes? Junts serem la força!
10 abr 2011
La memòria de la història
Recentment he estat llegint moltes coses sobre la relació entre la història i la memòria. Marc Bloch i molts altres historiadors han assenyalat que la memòria és un dels pilars fonamentals de la història. Paradoxalment, quan escribim sobre el passat ens oblidem d'aquest fet.
El segle XX ha estat titulat com el segle dels totalitarismes, la Era dels Extremismes, l'era del testimoni... Podria afegir-se un títol més a tots aquests: El Segle de la Memòria.
Durant el segle passat van òcorrer múltitut de conflictes. Això no es una raresa ja que en totes les èpoques hi ha conflictes. Els humans som així. El que distingeix el XX dels altres és la magnitut de la violència i de les conseqüències dels 2 grans conflictes que el marquen: Les Guerres Mundials.
Què tenen de singular? Sobre aquesta pregunta es podrien fer, no tant sols centenars d'articles, sinó també una munió de llibres. Resumiré el que vull dir amb una idea extreta del llibre A Sangre y Fuego, de la guerra civil europea(1914-1945) de Enzo Traverso. Les experiències bèl·liques i el cicle de violència de les primeres 4 dècades del segle XX estan interpretades en clau de guerra civil. Europa va viure una segona Guerra dels 30 anys, molt més mortífera degut a factors com el perfeccionament de l'armament bèl·lic. Però el que és destacable és la gran implicació dels civils en els cicles violents. El concepte de Guerra Total no es refereix només a que les nacions modernes van fer ús de tot el seu potencial industrial per tombar a l'adversari. Implica una alta mortalitat civil.
Per tant, no és només horrorós el fet de la mort en massa(o massificada) de milions de soldats, un fet remarcable. També ho és que els civils morts es contaren igualment per milions. És però, durant la Segona Guerra Mundial quan aquest fet arriba a xifres tan altes, que molts historiadors s'han preocupat per rehabilitar la memòria d'aquest patiment.
A la Clio d'aquest mes he llegit la crònica d'un llibre que es titula, Después del Reich, Crimen y Castigo en la posguerra alemana, de Giles Macdonogh. Encara no he tingut la oportunitat de llegir el llibre però l'entrevista que els historiadors de la Clio a l'autor no m'ha deixat indiferent. En general el llibre posa l'accent en la repressió duta a terme pels aliats contra la població alemana durant la guerra i durant la primera posguerra, just abans que els interessos de la Guerra Freda s'imposesin a partir de 1948. És ben coneguda, pel públic general, la gran violència desplegada pels nazis en les operacions militars de 1939 a 1943 a territoris de l'Est. També s'ha incidit molt en la "venjança" roja desenvolupada pels soviètics contra la població d'origen alemany en els territoris reconquerits. Gilles Macdonogh però s'ha fixat en un altre repressió que fins ara havia passat bastant per alt: la duta a terme per Gran Bretanya, França i els Estats Units.
Poc a poc, i amb el pas dels anys encara es notarà més, l'aurea de Sants Barons de la que gaudeixen les tres potències occidentals vencedores va caient per deixar pas a la realitat històrica. La revisió sobre la finalitat i la justificació dels bombarders aliats sobre ciutats d'Alemania, en principi no considerades com objectius militars, va ser un primer pas. Gilles Macdonogh( i suposo que d'altres tot i que ho desconec) va un pas més enllà en assenyalar que moltes vegades els vencedors es van portar amb la població civil "conquerida" com els soldats de la Wermarch i les SS a l'inici del conflicte.
El treball de Macdonogh s'incriu en un tipus de memòria que s'ha entitulat, " des de baix", feta a partir dels testimonis de la gent que va patir les violències i no en base a discursos dels governants o " des de dalt". Aquesta mena de memòria està molt ben analitzada en un artícle preciós: Un autobús vermell: és a dir, víctimes innocents del canó alliberador" dins Histories orals: relat, imaginació, diàleg.
En la Guerra Total, els exèrcits dits alliberadors, sovint bombardegen les poblacions que en teoria han de salvar, provocant-los la mort. L'objectiu final no és l'aniquil·lació de la població sinó de l'enemic però de retruc els civils moren i molt sovint, no entenen el perquè.
Macdonogh recalca que, en el cas alemany, es va obligar a les víctimes a entendre que, si morien, és perquè tenien la culpa d'haver desencadenat la guerra i per tant, eren igualment culpables dels seus efectes devastadors. Aquest sentiment va durar els anys de posguerra i de Guerra Freda.
D'aquí que sigui tant important rescatar els silencis de la memòria de l'oblit de la història. Paloma Aguilar, en Políticas de la memória, memorias de la política analitza el paper de l'oblit en els processos de transició desprès dels conflictes bèl·lics i en especial, desprès de guerres civils. L'autora considera que és necessari un primer procés d'oblit per poder retornar a la normalitat democràtica. Passat però, un temps prudencial, cal desenterrar els oblits perquè la recuperació democràtica( el que vulgarment es diu, guarir les ferides) sigui completa. Assajos com el de Macdonogh ens demostren que hi ha molts silencis i oblits enterrats encara en les fosses comunes, els llibres de defuncions, les runes de les ciutats i les trinxeres. La memòria de moltes vícitimes de canons alliberadors encara espera, en el limb de l'oblit, la seva rehabilitació.
Els historiadors farem bé en recordar que la nostre professió pot banalitzar-se i fins hi tot morir, si deixem que la història es basteixi a partir de silencis, oblits i memòries distorsionades.
El segle XX ha estat titulat com el segle dels totalitarismes, la Era dels Extremismes, l'era del testimoni... Podria afegir-se un títol més a tots aquests: El Segle de la Memòria.
Durant el segle passat van òcorrer múltitut de conflictes. Això no es una raresa ja que en totes les èpoques hi ha conflictes. Els humans som així. El que distingeix el XX dels altres és la magnitut de la violència i de les conseqüències dels 2 grans conflictes que el marquen: Les Guerres Mundials.
Què tenen de singular? Sobre aquesta pregunta es podrien fer, no tant sols centenars d'articles, sinó també una munió de llibres. Resumiré el que vull dir amb una idea extreta del llibre A Sangre y Fuego, de la guerra civil europea(1914-1945) de Enzo Traverso. Les experiències bèl·liques i el cicle de violència de les primeres 4 dècades del segle XX estan interpretades en clau de guerra civil. Europa va viure una segona Guerra dels 30 anys, molt més mortífera degut a factors com el perfeccionament de l'armament bèl·lic. Però el que és destacable és la gran implicació dels civils en els cicles violents. El concepte de Guerra Total no es refereix només a que les nacions modernes van fer ús de tot el seu potencial industrial per tombar a l'adversari. Implica una alta mortalitat civil.
Per tant, no és només horrorós el fet de la mort en massa(o massificada) de milions de soldats, un fet remarcable. També ho és que els civils morts es contaren igualment per milions. És però, durant la Segona Guerra Mundial quan aquest fet arriba a xifres tan altes, que molts historiadors s'han preocupat per rehabilitar la memòria d'aquest patiment.
A la Clio d'aquest mes he llegit la crònica d'un llibre que es titula, Después del Reich, Crimen y Castigo en la posguerra alemana, de Giles Macdonogh. Encara no he tingut la oportunitat de llegir el llibre però l'entrevista que els historiadors de la Clio a l'autor no m'ha deixat indiferent. En general el llibre posa l'accent en la repressió duta a terme pels aliats contra la població alemana durant la guerra i durant la primera posguerra, just abans que els interessos de la Guerra Freda s'imposesin a partir de 1948. És ben coneguda, pel públic general, la gran violència desplegada pels nazis en les operacions militars de 1939 a 1943 a territoris de l'Est. També s'ha incidit molt en la "venjança" roja desenvolupada pels soviètics contra la població d'origen alemany en els territoris reconquerits. Gilles Macdonogh però s'ha fixat en un altre repressió que fins ara havia passat bastant per alt: la duta a terme per Gran Bretanya, França i els Estats Units.
Poc a poc, i amb el pas dels anys encara es notarà més, l'aurea de Sants Barons de la que gaudeixen les tres potències occidentals vencedores va caient per deixar pas a la realitat històrica. La revisió sobre la finalitat i la justificació dels bombarders aliats sobre ciutats d'Alemania, en principi no considerades com objectius militars, va ser un primer pas. Gilles Macdonogh( i suposo que d'altres tot i que ho desconec) va un pas més enllà en assenyalar que moltes vegades els vencedors es van portar amb la població civil "conquerida" com els soldats de la Wermarch i les SS a l'inici del conflicte.
El treball de Macdonogh s'incriu en un tipus de memòria que s'ha entitulat, " des de baix", feta a partir dels testimonis de la gent que va patir les violències i no en base a discursos dels governants o " des de dalt". Aquesta mena de memòria està molt ben analitzada en un artícle preciós: Un autobús vermell: és a dir, víctimes innocents del canó alliberador" dins Histories orals: relat, imaginació, diàleg.
En la Guerra Total, els exèrcits dits alliberadors, sovint bombardegen les poblacions que en teoria han de salvar, provocant-los la mort. L'objectiu final no és l'aniquil·lació de la població sinó de l'enemic però de retruc els civils moren i molt sovint, no entenen el perquè.
Macdonogh recalca que, en el cas alemany, es va obligar a les víctimes a entendre que, si morien, és perquè tenien la culpa d'haver desencadenat la guerra i per tant, eren igualment culpables dels seus efectes devastadors. Aquest sentiment va durar els anys de posguerra i de Guerra Freda.
D'aquí que sigui tant important rescatar els silencis de la memòria de l'oblit de la història. Paloma Aguilar, en Políticas de la memória, memorias de la política analitza el paper de l'oblit en els processos de transició desprès dels conflictes bèl·lics i en especial, desprès de guerres civils. L'autora considera que és necessari un primer procés d'oblit per poder retornar a la normalitat democràtica. Passat però, un temps prudencial, cal desenterrar els oblits perquè la recuperació democràtica( el que vulgarment es diu, guarir les ferides) sigui completa. Assajos com el de Macdonogh ens demostren que hi ha molts silencis i oblits enterrats encara en les fosses comunes, els llibres de defuncions, les runes de les ciutats i les trinxeres. La memòria de moltes vícitimes de canons alliberadors encara espera, en el limb de l'oblit, la seva rehabilitació.
Els historiadors farem bé en recordar que la nostre professió pot banalitzar-se i fins hi tot morir, si deixem que la història es basteixi a partir de silencis, oblits i memòries distorsionades.
25 feb 2011
Violència a la Guerra Civil.
Avui a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona s'ha celebrat una conferència molt interessant sobre la violència i la repressió a la Guerra Civil. Aquesta s'ha enmarcat dins la presentació del llibre de l'Historiador Francisco Espinosa, de Violencia Roja y Azul. L'autor ha repassat de manera sintètica la historiografia sobre el tema de la repressió entre 1936-1953.
En primer lloc ha destacat les dificultats per a la investigació del tema. Per una banda han desaparegut moltes de les fonts que donarien resposta a moltes incògnites. En aquest sentit és destacable que, la política patrimonial que segueixen algunes institucions de l'Estat pel que fa als arxius dificulta la tasca per consultar materials sobre el tema. Un exemple clar serien els arxius militars. Finalment, no podem minusvalorar el pes de la transició en els estudis històrics. La llei d'amnistia de 1977, basada en l'oblit dels fets per tal de bastir la democràcia, ha afectat a l'anàlisi del tema, retrassant-lo. Van haver de ser familiars de les víctimes, mestres d'escola, professors d'ESO o llicenciats en història els que iniciessin el camí. La universitat s'inhibeix del tema fins els anys 90.
Per altre banda és un tema difícil degut a que és complex. I no només per la manca de fonts o el poc estudi fet d'elles, sinó també per la naturalesa, abast, impacte i silenci que va tenir la repressió durant la Guerra Civil i el primer franquisme.
El llibre presentat està estructurat en 3 apartats. El primer i el tercer estan dedicats a la violència colpista i repressiva franquista. El segon i més original analitza la resposta a aquesta violència: l'anomenat "terror rojo". L'historiador justifica la tria d'aquest aspecte per l'atenció rebuda, per part del franquisme, de les seves víctimes.
Perquè el règim sempre va tenir present la memòria històrica. La Guerra Civil va ser sempre un dels seus pilars fonamentals. Aquesta memòria de les víctimes, pagada per l'Estat, es tradueix en commemoracions, monuments, exhumacions i tot una sèrie de polítiques dedicades a magnificar-les, convertint-les fins hi tot en màrtirs de la creuada. Lògicament les altres víctimes foren oblidades i menystingudes. Tan sols ara és comença a recuperar aquest passat.
L'autor considera que hi ha dos etapes fonamentals en la repressió. La primera etapa es caracteritza pel salvatgisme de la mateixa, que va del juliol del 36 al febrer del 37.
La segona etapa és la repressió feta des del Consell de Guerra. Dura del 37 fins el 53 i es pot subdividir en tres fases:
Aquestes institucions s'encarreguen de gestionar la gran complexitat organitzativa per tal d'executar amb eficàcia la tasca. Dit vulgarment, matar a 20 persones no és una feina senzilla. Comporta organització de la detenció, transport, judici(encara que sigui una pantomima), execució i enterrament.
A l'argument de la complexitat organitzativa s'uneix un d'ideològic. La repressió tenia per objectiu arrencar d'arrel tot el que tenia a veure amb la República. En aquest sentit la violència seria el fruit més elaborat d'una corrent de pensament antidemocràtic i antirepublicà que, en el moment de la victòria del Front Popular del 1936, planeja el cop i la forma d'acabar, d'una vegada per sempre, amb qualsevol vestigi de democràcia.
Finalment, els assassinats i empresonaments responen a una necessitat del règim per justificar-se i assegurar-se la impunitat. La matança fundacional del franquisme fou de tal calibre que va assegurar a Franco un poder de 40 anys.
Per concloure la seva ponència, Espinosa cita la particularitat del cas català. En el nostre país la repressió va tenir un caire diferent. El cop aquí va fallar gràcies a l'acció revolucionària. Aquesta genera una nova situació de govern que es mantindrà fins molt avançada la guerra. Això fa que el terror de característiques revolucionàries sigui un dels més grans de l'Estat Espanyol, amb un gran nombre de religiosos morts i també fa que les accions de guerra siguin més dures al territori. La proximitat de la frontera amb França ajuda a explicar perquè la repressió franquista, si bé és veritat que nombrosa i sagnant, fou menor en comparació amb altres indrets d'Espanya.
Espinosa constitueix un bon exemple d'historiador que fa un ús correcte i exhaustiu de les fonts per provar les seves tesis. No només es basa en la dada quantificada i quantificable, sinó que és capaç d'extreure'n unes conclusions i unes reflexions molt positives que ajuden a entendre moltes dinàmiques del passat.
En primer lloc ha destacat les dificultats per a la investigació del tema. Per una banda han desaparegut moltes de les fonts que donarien resposta a moltes incògnites. En aquest sentit és destacable que, la política patrimonial que segueixen algunes institucions de l'Estat pel que fa als arxius dificulta la tasca per consultar materials sobre el tema. Un exemple clar serien els arxius militars. Finalment, no podem minusvalorar el pes de la transició en els estudis històrics. La llei d'amnistia de 1977, basada en l'oblit dels fets per tal de bastir la democràcia, ha afectat a l'anàlisi del tema, retrassant-lo. Van haver de ser familiars de les víctimes, mestres d'escola, professors d'ESO o llicenciats en història els que iniciessin el camí. La universitat s'inhibeix del tema fins els anys 90.
Per altre banda és un tema difícil degut a que és complex. I no només per la manca de fonts o el poc estudi fet d'elles, sinó també per la naturalesa, abast, impacte i silenci que va tenir la repressió durant la Guerra Civil i el primer franquisme.
El llibre presentat està estructurat en 3 apartats. El primer i el tercer estan dedicats a la violència colpista i repressiva franquista. El segon i més original analitza la resposta a aquesta violència: l'anomenat "terror rojo". L'historiador justifica la tria d'aquest aspecte per l'atenció rebuda, per part del franquisme, de les seves víctimes.
Perquè el règim sempre va tenir present la memòria històrica. La Guerra Civil va ser sempre un dels seus pilars fonamentals. Aquesta memòria de les víctimes, pagada per l'Estat, es tradueix en commemoracions, monuments, exhumacions i tot una sèrie de polítiques dedicades a magnificar-les, convertint-les fins hi tot en màrtirs de la creuada. Lògicament les altres víctimes foren oblidades i menystingudes. Tan sols ara és comença a recuperar aquest passat.
L'autor considera que hi ha dos etapes fonamentals en la repressió. La primera etapa es caracteritza pel salvatgisme de la mateixa, que va del juliol del 36 al febrer del 37.
La segona etapa és la repressió feta des del Consell de Guerra. Dura del 37 fins el 53 i es pot subdividir en tres fases:
- 1937-39 o etapa del "Consejo de Guerra General y Sumarisimo"
- 1939-1945. La més important. El final coincideix amb l'acabament de la 2ª Guerra Mundial i el replantejament del règim.
- 1945-1953. L'etapa final de la resistència armada a l'Estat.
Aquestes institucions s'encarreguen de gestionar la gran complexitat organitzativa per tal d'executar amb eficàcia la tasca. Dit vulgarment, matar a 20 persones no és una feina senzilla. Comporta organització de la detenció, transport, judici(encara que sigui una pantomima), execució i enterrament.
A l'argument de la complexitat organitzativa s'uneix un d'ideològic. La repressió tenia per objectiu arrencar d'arrel tot el que tenia a veure amb la República. En aquest sentit la violència seria el fruit més elaborat d'una corrent de pensament antidemocràtic i antirepublicà que, en el moment de la victòria del Front Popular del 1936, planeja el cop i la forma d'acabar, d'una vegada per sempre, amb qualsevol vestigi de democràcia.
Finalment, els assassinats i empresonaments responen a una necessitat del règim per justificar-se i assegurar-se la impunitat. La matança fundacional del franquisme fou de tal calibre que va assegurar a Franco un poder de 40 anys.
Per concloure la seva ponència, Espinosa cita la particularitat del cas català. En el nostre país la repressió va tenir un caire diferent. El cop aquí va fallar gràcies a l'acció revolucionària. Aquesta genera una nova situació de govern que es mantindrà fins molt avançada la guerra. Això fa que el terror de característiques revolucionàries sigui un dels més grans de l'Estat Espanyol, amb un gran nombre de religiosos morts i també fa que les accions de guerra siguin més dures al territori. La proximitat de la frontera amb França ajuda a explicar perquè la repressió franquista, si bé és veritat que nombrosa i sagnant, fou menor en comparació amb altres indrets d'Espanya.
Espinosa constitueix un bon exemple d'historiador que fa un ús correcte i exhaustiu de les fonts per provar les seves tesis. No només es basa en la dada quantificada i quantificable, sinó que és capaç d'extreure'n unes conclusions i unes reflexions molt positives que ajuden a entendre moltes dinàmiques del passat.
11 feb 2011
Idearis ideals
Tot sopant, la meva família mira la sèrie de TV1 Cuéntame. Malgrat que podríem discutir llargament sobre l'enfocament de la història de la Transició espanyola, avui he vist una cosa digna de mencionar.
Resumeixo l'escena que ha inspirat el post. Un dels protagonistes, fídel al PCE, va a una seu del partit i es posa al seu servei. El militant però s'adona que moltes coses han canviat. Per exemple, ha desaparegut la bandera de la República. En un moment donat, el cap de partit li exposa al militant que no compten amb ell degut a que la seva filla ha sortit a la revista Interviu, on hi ha unes fotografies eròtiques. Just en aquell moment, el militant explota i recrima al cap de partit totes les concessions que el PCE ha fet als antics enemics.
En una escena diferent, Antonio, el protagonista, desprès de patir un desengany amb el seu partit, UCD, decideix trencar el carnet. Mentre ho feia, repetia, com si fos boig, "No me han llamado, no me han llamado".
Això m'ha portat a fer-me la següent pregunta: Quina significació tenen per nosaltres les institucions i els ideals? Al marge de l'actuació contemporaneista del PCE en un moment de dificultats per al comunisme espanyol i d'altres consideracions, el principal problema és d'ideals. És la defensa d'un ideal el que ens defineix dins un organisme? Els que defensen uns nous ideals són uns venuts? Fins a quin punt estem disposats a lluitar per un ideal? O, fins a quin punt per una institució? El militant comuista acaba trencant el carnet, titllant als seus antics camarades de venuts. Un home d'història tràgica, emigrat a França, lluitador fins la fi i frustrat perquè el món no ha fet la revolució.
En quin moment per un ideal deixem de perdre contacte amb el temps present? Són les idees pols en el vent? O són el ciment de la nostre identitat? Teniu la paraula.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)