LA REVOLUCIÓ POSTMODERNA

Les evidències més sòlides esdevenen prescindibles, aquest seria el lema que sintetitza tot un moviment de renovació que ataca les bases amb les que la disciplina històrica havia operat fins ara. El postmodernisme és un corrent de pensament filosòfic que afectarà a totes les ciències socials, neix fruit del descontentament de les generacions dels 70 enfront el món que van construir els vencedors de la Segona Guerra Mundial. Immersos en un panorama de crisis generalitzada, els joves reaccionen contra un món que és desigual, injust i bipolar, fets que xoquen frontalment amb les promeses il•lustrades de que sota els designis de la raó, la ciència i la tecnologia, el món esdevindria un lloc més igual i més just per tothom. La caiguda del bloc comunista l’any 1989 agreujarà la crisi, arribant-se a negar el marxisme i la seva idea de transformació de la societat. Dins el camp de la Història, es reacciona contra la ortodòxia econòmica i social contraposant la reivindicació d’un nou paper de la cultura. El que es produirà és una revisió de la creença que una investigació històrica racional permet arribar a un coneixement autèntic del passat. Aquesta reacció crítica condueix a una pèrdua de seguretat en les doctrines i diagnòstics que havien guiat el desenvolupament de la investigació històrica en els trenta anys anteriors. El que es critica amb més virulència és el vell paradigma dels historiadors annalistes, marxistes i econòmico-socials que veien la societat com una estructura amb un motor definit, l’economia, que feia funcionar la resta d’elements, com ara la societat o la cultura. En conseqüència ens podem aproximar a la realitat, que és objectiva i està organitzada d’una determinada manera que podem conèixer amb profunditat. Les causes d’aquest descrèdit són tres: una pèrdua de confiança en els paradigmes anteriors, un esgotament generalitzat dels paradigmes anteriors i en el rerefons de tot això la crisi general dels anys 70, determinada per les condicions de creixement de postguerra. El resultat d’aquesta crisis serà l’aparició d’una nova cultura intel•lectual postmodernista, un gir lingüístic en filosofia i un nou anàlisis de la cultura.
He parlat de contra què va reaccionar el postmodernisme. Anem a veure quines son les seves bases teòriques i com evolucionen. Partim de dos idees: la primera és d’origen saussirià i consisteix en veure el llenguatge com un sistema de signes tancat, autosuficient, que posseeix una estructura i que amaga en ell tota la realitat del coneixement. La segona proposició bàsica és l’afirmació de la crisi i mort de la modernitat, del seu projecte basat en la valoració sobretot de la racionalitat teòrica i instrumental del coneixement científic de la Història. Neguen que el pensament racionalista condueixi al progrés humà. El llenguatge és anterior al món expressat per ell. Això significa que, al contrari que els paradigmes anteriors que propugnaven una construcció del món amb base econòmica, pels postmodernistes és el llenguatge el que fa intel•ligible el món, el construeix d’acord amb les seves regles de significació i de significat. D’aquí es segueix que les categories lingüístiques són l’encarnació d’una concepció general del món que s’ha establert culturalment. Les categories per exemple de realitat social objectiva o individu racional no són designacions d’entitats reals, són formes històriques de concebre i construir als humans i les seves relacions. Els postmodernistes són defensors de la perspectiva textualista del llenguatge, que actuaria com a constructor del món. En aquesta perspectiva s’inscriu el Gir Lingüístic. Davant aquesta posició textualista trobem la realista, que defensa que el llenguatge és el reflex de la realitat, postura defensada pels historiadors socials. La primacia pel llenguatge dóna lloc a un nou anàlisi del discurs, entès com una manera socialment institucionalitzada de parlar i escriure amb efectes de poder i de creació de significat històrico-social. Els mots són un acte de poder, una manera d’ordenar el món. Així doncs tots els historiadors construeixen el passat com un objecte el qual només podem conèixer a través de les idees, que ens revelen diferents aspectes de la realitat i fan de la història una disciplina imaginativa i interpretativa on la objectivitat no té cabuda perquè no tenim regles per esbrinar el passat de forma veritable. Aquesta primacia del llenguatge ens porta davant una nova problemàtica. Podem conèixer la realitat? Tenim possibilitat de conèixer el passat? Per què els humans actuem com actuem?
Partim de la base que el llenguatge no és un mitjà per comunicar sentit sinó que el sentit és una funció del llenguatge. El que pensa l’home està condicionat pel llenguatge, el llenguatge no serveix per transmetre coneixement. Un primer precedent d’això el podem trobar en Lucien Febvre a la seva obra Le problème de l’incroyance au XVIe siècle. La religion de Rabelais publicada el 1947 on s’aproxima a una època a partir del llenguatge, que ell considera com l’ utillatge mental d’aquella gent per enfrontar-se a la realitat. Si bé és cert que Febvre no feia determinar l’evolució històrica al llenguatge, si admet que la fa comprensible. Però els postmodernistes van més enllà. Per ells, un historiador està condicionat pels signes lingüístics del document que analitza i pels que ell utilitza. A ells els interessa donar una aparença de realitat a través d’una prosa d’estil narratiu.. En aquest sentit Hayden White va més enllà en afirmar que l’escriptura de la història no es diferencia de la poesia o del relat. Segons White, l’ historiador ha d’abandonar tota ingènua i perillosa il•lusió de contribuir a un coneixement científic, ha de renunciar a tot intent d’explicació, al principi de causalitat, a la idea de veritat independent i a la concepció realista del llenguatge, ja que tot això són reminiscències d’un essencialisme superat. En les posicions més extremistes, el text no és el resultat d’un context, té la seva pròpia vida i dinàmica i per tant no té cap referència amb una realitat externa a ell. Patrick Joye aporta a aquest debat dos qüestions interessants. En primer lloc postula que el món real sempre ens arriba discursivament, a través d’imatges d’aquest, fetes d’una determinada manera. La història social per tant, no seria una descripció de la realitat sinó una forma concreta d’entendre el mon. La societat, segueix, no és un fet objectiu, sinó una creació històrica que estructura la nostre societat, la nostre visió del món. Tot grup humà viu sota un sentit comú i si es surt d’aquest sentit, les evidències més sòlides esdevenen prescindibles. Finalment, el professor Cabrera aporta que el més important és la lluita per explicar com és llegeix el que ha passat, no com són les coses. Els fets històrics del passat poden ser llegits de formes diverses, predominant la lectura que tingui més poder. Pel que fa a la consciència i a les accions dels actors històrics, els postmodernistes consideren que no són el reflex subjectiu de les condicions socials d’existència, d’una racionalitat natural o d’unes intencions concretes, sinó que són el resultat d’una aprehensió de la realitat a través de les categories lingüístiques disponibles. Allò important pels actors socials no és la realitat sinó les percepcions de la realitat. Roger Chartier defensa que els humans actuem en funció de la perspectiva de la realitat. Segons com actuem, actuem sobre les circumstàncies. No hi ha un món que es pot comprendre, el món és vist a través d’uns codis i es fa i es desfà a partir de l’acció individual.
Les propostes postmodernistes ataquen les bases de la ciència històrica ja que, amb el seu atac a la referencialitat document- realitat estan negant la idea de font, impossibilitant d’aquesta manera tot coneixement del passat, reduint la Història a un problema lingüístic. Aquesta perspectiva genera dos problemes: el perill del formalisme del determinisme lingüístic. Donant tanta importància a les paraules i a l’estil, a la manera com s’expliquen les coses més que com passen o perquè passen, s’ha prioritzat l’estètica per sobre l’ètica, la forma sobre el contingut. El segon problema és que els postmodernistes han substituït un determinisme econòmic per un de lingüístic. Tal i com afirma Biernacky, citat per Gabrielle M Spiegel, en l’article La Historia de la Práctica, nuevas tendencias en historia tras el giro lingüístico, s’ha produït una confusió entre el concepte de signe i la seva lectura. S’ha pensat en els signes com a parts del decorat natural d’una cultura més que no com a formes generades històricament. Aquesta naturalització dels signes ha fet oblidar que són construccions històriques i arbitràries i per tant ha conduït al determinisme lingüístic. Aquestes convencions portades a l’extrem produeixen un efecte paralitzador en la disciplina, ja que ens allunyem de la realitat, una realitat que no podem conèixer, ni en el passat ni el present.

A partir d’aquesta reflexió, alguns postmodernistes estan revisant els conceptes de discurs, subjecte, acció, pràctica i experiència. El redescobriment del discurs vinculat a les institucions i pràctiques socials i que tota societat es construeix a través d’una multiplicitat de sistemes de significat(discursos) dinàmics, sempre canviants, que creen règims de racionalitat pràctica d’acció i de veritat suposa superar l’esfera merament formalista per penetrar més en la societat constitueix la innovació més rellevant pel que fa al discurs.
La interpretació estructuralista del subjecte el feia producte del discurs, no era una persona, ni un agent autoconscient i autònom sinó una creació discursiva. Això té l’efecte immediat de desarticular els conceptes d’acció, experiència i pràctica ja que, donada l’absència d’un actor històric, és impossible establir una base des de la qual un individu configuri la seva vida a partir de la seva visió del món. Desapareix el jo tradicional de l’ historiador i els nexes entre presència, sentit, acte, intenció, pràctica i significat. Les noves tendències aposten per la rehabilitació de l’acció. L’origen del coneixement de l’agent estaria en la seva percepció individual i també en la seva acció davant el món. La percepció estaria mediada, condicionada, però no controlada per l’estructura cultural. Sembla una paradoxa però el que estan proposant és la recuperació del subjecte liberal com a individu que opera dins les tradicions rebudes d’una manera que, malgrat estigui condicionat per les tradicions culturals, no està dominat per elles. Pel que fa a l’acció, s’està imposant la noció de resignificació de Giddens, que postula que l’estructura forma als agents i els agents contribueixen a formar l’estructura. Les activitats pràctiques humanes són recursives, són recreades pels actors a través dels seus propis mitjans, mitjançant els quals, s’expressen. És a dir, es manté l’enfocament semiòtic, reduint la part totalitzadora i determinista. Existeix encara una tercera via per la reintegració del subjecte dins el gir lingüístic: el model heurístic de Certau. Per ell, les arts de parlar i actuar revelen la manera en que els agents adapten i adopten la cultura mitjançant formes regulades i rígides d’aquesta per abastar els seus objectius. Ara bé les pràctiques socials operen com les improvisacions musicals, que pressuposen un coneixement i aplicació d’uns codis determinats. Les pràctiques quotidianes generen unes diferències no codificables dins els sistemes i per això els agents improvisen en base codis culturals preestablerts. Pel que fa al camp de l’experiència i de la pràctica algunes autors o autores, com Joan Scott continuen defensant que l’experiència és una història del subjecte i és en el llenguatge on tenen el seu espai de representació. La història de l’experiència és inseparable de les formacions discursives, donat que l’experiència és un esdeveniment lingüístic. Les corrents renovadores basaran un nou coneixement de l’experiència en les condicions corporals i materials de l’existència, condicions fora dels discursos textuals i dins les realitats de la vida quotidiana. La competència corporal permet a l’agent representar el món, expressar el fet social. Les pràctiques socials són actuacions corporals que incorporen una manera d’actuar com un coneixement del món. El cos és el constituent de l’acció i les disposicions culturals construeixen el món. Aquesta nova concepció centrada en el cos s’anomena gir material. Només queda explicar l’últim dels girs dins el gir lingüístic, el gir historicista. Consisteix en el desplaçament del centre d’atenció de la investigació històrica des de les imatges totalitzades de la cultura i societat al terreny de la pràctica i la vida quotidiana. Es tendeix a dissoldre, tan la noció d’estructura com les teories que depenen d’ ella perquè no expliquen les variacions del sistemes. En el gir historicista es posa accent en la naturalesa històricament generada i contingent de les estructures de la cultura, retornant a la historiografia la preocupació pels processos i els agents.

Totes aquestes teories, preses en conjunt, estan conformant un corpus d’obres històriques sota el nom de teoria de la pràctica, que, malgrat ser un corrent poc sistemàtic, assumeix la rellevància dels postulats del gir lingüístic i els reinterpreta en favor d’una rehabilitació de la història social, posant estructura i pràctica, llenguatge i cos en una relació dialèctica dins de sistemes que són concebuts com a recursius. Ara per ara, la teoria de la pràctica es configura com un possible paradigma de futur que arribi a substituir els antics de la història econòmica i social.

Monuments franquistes. Què en fem?

El debat sobre què fer amb els monuments franquistes es centra en la retirada o en la conservació. Jo plantejo una tercera via, la conservació contextualitzada o la reconversió del monument i la memòria associada a ell.

Considero que fer una Tabula Rasa amb monuments franquistes suposa la victòria final del feixisme. Els rebels s’alçaren contra la República i van cometre infinitat de crims. La retirada dels símbols només està expressant la por a un enemic que ja no existeix. És evident que les persones tenen dret a oblidar, però també dret a saber. La retirada de l’aparell memorístic franquista allunya el passat del present. Suposa oblidar un episodi dur, traumàtic i horrible de la nostra història. L’oblit és ideal pels criminals. L’oblit suposa silenci. Els silencis expressen una autocensura col·lectiva i revelen l’existència de cicatrius polítiques obertes i de problemes vius en la vida del país. Si volem tancar les ferides, hem de recordar amb un consens diferent del fràgil i superficial que tenim. Ha ser un nou consens que ens permeti mirar al passat sense por, que expliqui què va passar i ens uneixi a tots per tal que mai més es repeteixi.

Per altre banda, la memòria col·lectiva, tal i com assenyala Halbwachs, està sotmesa a una continua reelaboració des del present. Són els individus qui recorden, però els grups socials determinen què és memorable. Des del nostre present democràtic, estem facultats per transformar una memòria d’exaltació dels vencedors, en una de record a les víctimes. Proposo que, en la mesura que sigui possible, es reaprofiti el material dels per construir nous llocs de memòria que responguin als ideals abans esmentats. En algun lloc visible del monument o mitjançant una placa que informés del que representava abans i el que representa en el present. Si això no fos possible, proposo una recontextualització a través de plaques informatives explicant perquè hi ha el monument allí, que representa i els motius pel qual es conserva. Així som nosaltres, des del present, el que determinem què es memorable.

Aquesta via intenta donar resposta a l’ambigüitat entre el dret de les persones a oblidar i el dret de les persones a saber. Tant si es reconverteix com si es contextualitza, les persones poden “oblidar” el seu passat traumàtic ja que mai més aquell monument respondrà als fins inicial amb què va ser concebut. Per altre banda, el dret a saber queda assegurat tant per les plaques informatives, com per la creació d’un nou monument i d’una nova memòria.

Conferència 1: Mestres i Amics

En la conferència inaugural, el professor Fontana ens parlarà de l’ofici d’historiador des de la seva experiència personal. En principi no tenia intenció de dedicar-se a la història. La seva vocació va venir de la mà de tres grans historiadors, els seus mestres i també, perquè no dir-ho, els mestres de tots els historiadors: Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar.

De Soldevila va aprendre que darrere cada text hi ha humans que reflecteixen en ell els seus problemes. Vicens Vives va aportar a Fontana els valors del treball, l’ aprenentatge permanent i la dimensió cívica de l’historiador. Vicens a més és un model de historiador transgressor ja que és el primer en explicar una història de Catalunya diferent. Arran de la derrota del 39 Vicens elabora una història de Catalunya fins a la etapa contemporània que inclou les grandeses i les misèries de la nostra nació. Amb aquesta concepció de la història però va molestar les “velles vestals” l’ataquen, acusant-lo de “desafecció històrica” quan en realitat el que succeïa és que Vicens era un innovador, un adelantat al seu temps. Finalment, Pierre Vilar li va ensenyar la importància d’anar a la font directe perquè, en paraules de Vilar, “la història no és una ciència freda però és una ciència i en tan que ciència, existeix la necessitat de cercar la raó última de les coses.” Vilar a més era partidari de l’estudi de les contradiccions històriques perquè contenen realitats socials amagades que s’escapen a l’anàlisi de la documentació oficial.

Amb aquetes premisses, Josep Fontana ha elaborat la seva pròpia concepció del fet de ser historiador. La tasca d’aquest consisteix en explicar els problemes reals del passat i del present per tal d’ajudar a crear una consciència col·lectiva i també per entendre el món passat i present. En molts llocs però, aquest és un ofici de risc degut a que, la creació d’una consciència col·lectiva implica que cada individu tingui un pensament propi, crític, que el port a fer-se preguntes enlloc de creure veritats cegues que és el que en molts règims polítics és la opció més desitjable. Per aquest motiu, molts es doten d’historiadors militants que es preocupen més per la veritat del règim que no pas per la veritat històrica. El que no tenen en compte és que ningú pot escapar dels braços de la història. Aquesta seria un altre vessant de la tasca de l’historiador, evitar l’oblit, cal reviure als que no tenen veu.

A banda de ser perillós és també un ofici dur degut a que, ser crític amb el present obliga a anar a contracorrent, a estar fora de la societat. El distanciament constitueix la millor arma per denunciar el que no funciona. Amb la denúncia s’intenta empènyer a la gent a que entengui i es mogui. Ser historiador econòmicament no reporta molts ingressos però això queda compensat per una gran satisfacció interior. Un historiador és en essència un provocador perquè no explica coses que siguin fàcils de digerir, sinó que transmet idees que inciten a pensar.

Malgrat anar contracorrent és necessari que l’historiador estigui al dia i tingui la capacitat de muntar coses que engresquin a la gent.

Ser historiador significa perill, duresa, associabilitat però també acumulació i entrenament mental. Amb 50 anys, un historiador tot just comença a pensar històricament. Això s’entenen més si reprenem el concepte de l’aprenentatge permanent de Vicens, en tan que, com a ignorant perpetu sempre tens la necessitat d’aprendre i això comporta un gran entrenament mental que serveix, entre altres coses, a retardar l’alzeimer.

En conclusió, ser historiador és quelcom més que explicar veritats evidents i digeribles. És ser un crític i un activista social, algú que denuncia els mals de la societat i actua sempre intentant fer que els altres adquireixen un pensament propi i crític de les coses amb la finalitat d’empènyer a la gent, d’engrescar-la perquè facin coses i ajudin a fer d’aquest un món millor.

L'Ofici d'Historiador

Hola a tots
En breu penjaré al meu bloc la transcripció de les conferències que el gran Josep Fontana va donar en el transcurs del seminari que porta per títol: L'ofici d'historiador, celebrat entre el 15 i el 19 de juny del 2009 gràcies a la Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani. No tinc una imatge del programa, per tant el transcriure aquí

1. Mestres i amics
2. La recerca d'un model
3. Nous camins en la història de Catalunya
4. Espanya: la fallida de l'imperi
5. Espanya: la crisi de l'antic règim
6. Espanya: les bases del franquisme
7. Europa: una història d'Europa
8. Europa: la Restauració
9. Món: la guerra freda i la crisi d'inici del segle XXI
10. Per a què serveix un historiador?

LA FUNCIÓ SOCIAL DE LA HISTORIOGRAFIA

Pot la història, en una democràcia, tenir altra “funció social” que la de fornir una interpretació raonada i comprensible del passat a una ciutadania que tindrà per definició projectes polítics i socials diversos?
La història pot i ha de tenir una altra funció social que la mera transmissió d’una interpretació comprensible del passat a la ciutadania. Tant en règims democràtics com no democràtics, la història i l’ historiador compleixen una missió més profunda i fonamental: ensenyen a pensar críticament. Una de les principals virtuts que te l’ historiador és que aprehèn el fet viu. Això el porta necessariament a transformar la realitat en la que viu en reflexió històrica. El millor exemple el tenim en el llibre de Marc Bloch “La Extraña Derrota”, un testimoni de la Segona Guerra Mundial escrit l’any 1940, en plena ocupació nazi, perseguit l’autor per la Gestapo. Aquestes qualitats han de portar al despertar de l’esperit crític de la nostre societat. En aquest sentit coincideixo amb la primera, la quarta i la sisena proposició de funció social de la historiografia proposades per Jürgen Kocka en el seu llibre Historia Social(Alfa 1989). Tal com deia Marc Bloch en la seva “Apología para la Historia” el present és on comença el procés fonamental de l’ofici d’historiador. Cal comprendre el present pel passat i el passat pel present. És necessari que la ciutadania entengui d’on provenen les estructures i objectes que tenen en el present per tal que puguin entendre l’evolució de la seva pròpia realitat.
En democràcia per exemple, l’esperit crític ha de servir per la millora del sistema polític. La reflexió crítica de les condicions polítiques que van fer possible el règim democràtic i de la societat que el va fer possible han de conduir a una millora del sistema democràtic i de la societat. En sistemes dictatorials la història serveix per despertar la consciència crítica de les gents que la pateixen. Això és útil per exemple per desconfiar de tota mena d’informació emanades pels organismes del règim en qüestió. La història serveix per mostrar altres realitats i per conscienciar a la ciutadania de les possibilitats de la millora del sistema. Tal i com diu el professor Fontana, l’ historiador serveix per ensenyar a pensar, a no creure en les coses a ulls clucs. Serveix perquè els polítics no ens puguin vendre veritats falsejades o polítiques concretes. En cap cas la història hauria de justificar o legitimar cap règim polític. Aquest fet significa tornar a postulats romanticistes i metòdics que ja haurien d’estar superats. Com deia Febvre, la història que serveix és una història servil. Per aquesta raó no estic d’acord amb el punt tres de les reflexions de Kocka.
Estic parcialment d’acord amb l’asseveració número 5 de Kocka. Ja els metòdics van notar que la història podia servir com a factor d’acceptació d’una realitat diversa. Quan ens enfrontem amb l’”altre” la història ens pot ajudar a entendre i acceptar la diferència. Però no només la història serveix per això. Disciplines com la sociologia o l’antropologia ajuden també a minimitzar l’ impacte de la diferència. No estic d’acord però en que s’hagi de donar prioritat a la història moderna i contemporània. La història és una ciència de caràcter global. Els seus problemes afecten a l’home en la seva totalitat i no es poden entendre per separat. Per molt allunyat que estigui el neolític del present, ens ajuda a entendre l’evolució de la nostre societat i també la de les altres societats del món. No hi ha tantes històries com punts de vista ni tampoc tota la història és contemporània en tant que la construïm en base a les nostres necessitats del present, tal i com promulgava Croce.
Finalment, la història no pot ser només un “divertimento”. La història compleix una funció molt important. La banalitat de l’oci només pot ser acceptada en tant que admiració per les coses antigues. De cap manera un antiquari pot ser considerat historiador. La història és la ciència dels homes en el temps, una ciència que ens planteja multitud de problemes, problemes que de cap manera, poden ser tractats de forma banal, com un divertiment.

INAUGURACIÓ DEL BLOC

Desprès de 2 intents fallits de crear un bloc d'història seriós i amb continuïtat he decidit aprofitar l'assignatura de Tendències II per dur a terme un tercer intent que espero que sigui el definitiu!
En breu publicaré el meu primer treball!
Salut
R.A.